TV3 entra a Mariúpol, una ciutat devastada després de setmanes de setge rus

Sospitàvem que Mariúpol estava vivint un infern. Ara ho donem per confirmat. Hem entrat a l'estratègica ciutat portuària del sud d'Ucraïna i hem comprovat que està devastada a gran escala. I la seva gent també.

Aquí hi han quedat atrapades desenes de milers de persones des de fa ja set setmanes. Una dona ens ho ha resumit dient que els han convertit a tots en aquells sense llar que es busquen la vida amb els carrets de la compra.

Els han posat en una situació límit. Sense aigua, llum, ni gas, sense poder utilitzar ni el bany de casa, sense botigues. Cap servei que funcioni. Gent que busca llenya. Al davant de moltes portes, el fum de les cuines. Als patis de casa i als parterres, gent enterrada.

Una veïna, Liudmila, diu entre llàgrimes:

"Al pati de gairebé cada casa hi ha enterrat algú. Jo no faré res. Moriré lentament i ja està".

Un altre testimoni, Jan Ianovski, explica:

"L'aviació va bombardejar la casa. Jo no hi era. Els documents i tot cremat. Soc un indigent."

Hem vist gent clarament malalta que no té accés a medicaments. A l'hospital, el servei de pediatria fa el que pot. I al davant, cua de persones que esperen que algú ompli els bidons d'aigua.

Estem, sens dubte, en el pitjor o en un dels pitjors escenaris d'aquesta guerra. Hi ha un referent històric compartit per Rússia i Ucraïna que esmentem amb molt de compte: el setge de Leningrad. I algunes persones amb qui hem parlat veuen punts en comú amb aquell bloqueig.

Taisia: "És el que tenim! Sense llum, sense res. És increïble. I, a més, bombardejos. Hem passat fred i gana. Hem dormit a terra".

Andreika crida des d'una finestra:

"No tenim menjar. Tenim fred i gana. No tenim llum, ni podem cuinar".

Ningú no té telèfons amb bateria, ningú no té notícies de ningú. Una dona demana el mòbil a una persona del nostre grup i marca un número: "Veniu-me a buscar! No sé què fer!", els implora desesperada.

Centenars de persones van apareixent des de diverses direccions. S'afegeixen a la cua del punt on l'exèrcit rus reparteix pa.

Ivan: "No tenim enlloc on anar. No tenim res. Des de casa, bombardejaven els ucraïnesos. I cap a casa nostra, els russos. Molt fort."

Valentina: "Ja he anat tres vegades a portar els documents perquè vinguin a enterrar la meva neta de 13 anys. I no venen a fer l'autòpsia perquè diuen que hi ha l'operació militar."

Aquestes persones agraeixen l'ajuda però és evident que fa unes setmanes no la necessitaven i que mai no s'haguessin pensat que ara es veurien en aquesta situació.

Fins aquí ve també una persona que des de fa una setmana s'ha proclamat alcalde de Mariúpol. Quanta gent queda a la ciutat? Quanta ha mort, li preguntem.

Konstantín Ivaixenko: "Com a mínim queden 250.000 persones. No sabem el nombre de morts, els estem recollint encara".

A Mariúpol l'argumentari del govern rus fa mal. Sosté que va llançar una operació per alliberar ciutats com aquesta dels nazis ucraïnesos. Però tothom amb qui hem parlat voldria tornar justament a aquell moment, perquè ara se senten més presos que mai.

Liudmila: "Vivíem bé. I no sé per què van començar això però ara és horrible. On puc anar amb ella? (en referència a una criatura en un cotxet) Per això soc aquí."

Konstantín: "Tot estava bé. I ara ja ho veieu darrere meu. Han destruït la ciutat on vaig néixer, créixer i trobar una bona feina".

La versió dels soldats que custodien el teatre és que van ser batallons d'extrema dreta ucraïnesos els que van destruir el teatre. A prop del que era l'escenari, hi ha dos cossos cremats.

L'exèrcit rus i el de Donetsk controlen aquesta part de la ciutat, però encara no tota, i sentim combats intensos a prop. És una plaça important per la seva indústria i pel seu port. Però sigui quin sigui l'exèrcit que se l'acabi quedant, se li farà molt difícil parlar de victòria davant d'aquests ciutadans.