Ucraïna, resistir contra tot pronòstic

El 24 de febrer del 2022, Rússia llançava un atac a gran escala per envair Ucraïna.

El 22 de febrer del 2014, vuit anys abans, gairebé dia per dia, la revolució del Maidan tombava el president Ianukóvitx.

Tots dos episodis em van agafar a Kíiv, al soviètic Hotel Ucraïna, que atalaia des d'un turó l'allargassada plaça de les places de la capital ucraïnesa: el Maidan.

Del febrer del 2014...

En recordo un directe matiner a TV3 on explicàvem que la policia antiavalots, els temuts Bérkut, estava a només unes passes d'acabar amb la revolta del Maidan. Sí, aquesta era la percepció que tenia en aquell moment. Els insubmisos havien controlat bona part del centre de la ciutat i a poc a poc havien anat reculant fins al perímetre de la plaça, pressionats per les forces de seguretat.

Els pronòstics, però, van saltar pels aires. Durant el directe, els activistes van trencar la línia dels Bérkut amb coets de pirotècnia. Els agents van fugir. En aquell instant, la història d'Ucraïna va fer un tomb. I potser també la d'Europa. I potser també la del món.

Des del balcó de l'Hotel Ucraïna vèiem estorats com la policia reculava per la rampa del carrer Instytutska, disparant contra els manifestants. Els trets venien també dels franctiradors, apostats a les teulades dels edificis del complex governamental.

Els activistes, amb fràgils escuts de xapa, queien abatuts. Molts d'ells ferits de mort, o morts. I els seus companys els socorrien, agafaven l'escut i avançaven, fins que, en molts casos, tornaven a caure abatuts pels trets. Parapetats a la finestra de l'hotel, érem testimonis de la mort d'aquells joves que amb escuts i bastons van acabar foragitant esquadrons de policies armats fins a les dents.

Aquell dia van morir una vintena de persones. El hall de l'hotel es va convertir en una morgue improvisada. L'endemà, Ianukóvitx fugia del país.

Del febrer de 2022...

En recordo un directe, més matiner encara que el de vuit anys abans, mirant d'explicar on eren els soldats russos que avançaven cap a Kíiv, enmig d'un desconcert informatiu monumental.

El so estrident de les sirenes antiaèries es barrejava amb la remor sorda dels míssils que, lluny, a la nostra esquena, queien sobre la zona de l'aeroport internacional de Boríspil i, també lluny, al nostre davant, sobre l'altre gran aeròdrom de Kíiv, el d'Hostómel.

La capital d'Ucraïna es va convertir en un caos, amb centenars de milers de persones mirant de fugir del que consideraven una ineludible ocupació russa. Nosaltres, la premsa que érem a Kíiv, també consideràvem l'ocupació com un fet gairebé consumat. Tan imminent, que el Robert Figueroa i jo mateix, l'equip de TV3 desplaçat a Kíiv, vam insistir fins a l'esgotament a la recepcionista de l'Hotel Kozatskiy per aconseguir un balcó amb vistes al costat del Maidan més practicable pels tancs russos.

Si el Maidan es convertia en la plaça de Venceslau del segle XXI, TV3 tindria les imatges. Si era possible, en directe.

La determinació que ha xocat al món

Explico aquests dos fets, separats per vuit anys, perquè en els dos casos hi ha un patró informatiu comú: la presumpció que el gegant rus esclafaria la dèbil resistència dels ucraïnesos.

Ni l'ajuda per sota mà de cancelleries occidentals a grups del Maidan, ni els Javelin i els Stinger entregats a l'exèrcit de Kíiv podien aturar la inèrcia que acompanya el poder postsoviètic de Moscou. I no. Al Maidan, cent activistes van morir abatuts per la policia, però el president del país i els antiavalots dels Bérkut van perdre la batalla.

I ara fa poc més d'un any, les columnes de tancs russos cremaven als afores de Kíiv i Moscou replegava les tropes cap a Bielorússia i renunciava a ocupar la capital ucraïnesa.

La guerra no s'ha acabat, però de les setmanes, els mesos que hem passat a Ucraïna aquest any, hi ha un fet que em continua sorprenent cada vegada que trepitgem el país: la determinació i la resistència de la seva ciutadania.

És cert que sense armament per oposar a l'armament rus, Ucraïna no resistiria. Però els països que donen suport material a Kíiv només s'hi han abocat un cop vista la disposició al combat dels ucraïnesos.

Alemanya, que les primeres setmanes de la invasió va indignar Ucraïna anunciant que no aniria més enllà de l'enviament de cascs i armilles, hi enviarà tancs Leopard d'aquí no res.

I els Estats Units, amb els subministraments limitats inicialment a armament defensiu i de curt abast, han posat sobre el terreny míssils terra-aire Patriot, sistemes Himars i han promès tancs Abrams. Els avions de combat, una quimera fa només uns mesos, són objecte de debat.

Aquest salt en un any tan sols ha ocorregut després que els ucraïnesos no només han resistit, sinó que han vençut l'ocupant rus a la corona de Kíiv, a la regió de Khàrkiv i a la ciutat de Kherson. La geopolítica, arrossegada --encara que sigui una mica-- pel que passa al camp de batalla al centre i l'est d'Ucraïna.

La pauta de la guerra

La línia de front (1.000 quilòmetres de zona de combat) té al Donbass el tram més actiu ara mateix. L'especulació sobre una gran ofensiva russa al front es manté tan viva com els dubtes que planen sobre la guerra: Té Rússia capacitat militar per escalar el conflicte i llançar un gran atac? Estan preparats les desenes de milers de soldats que Moscou vol desplegar al front, o són carn de canó per avançar a qualsevol preu? Té Ucraïna prou armament i, sobretot, prou munició, per contenir una ofensiva russa? Es mantindrà en el temps la determinació de l'OTAN i dels països del que anomenem "Occident" passi el que passi al camp de batalla?

S'obre pas la percepció que cap dels contendents ni dels països que donen suport als exèrcits enfrontats controlen el conflicte.

Rússia està atrapada en una guerra que havia de ser gairebé una desfilada militar dels seus blindats fins al cor de Kíiv i que s'ha revelat com un fangar del qual no pot sortir derrotada, però del qual difícilment sortirà amb una victòria incontestable.

Ucraïna, probablement sorpresa per la pròpia capacitat d'encarar l'agressió russa, s'ha situat a l'ofensiva amb objectius territorials ambiciosos que l'obliguen a pensar a avançar més enllà de resistir (Definició d'"ambició": recuperar tot el territori ucraïnès annexionat per Rússia, Crimea inclosa).

I els països i les dues grans institucions supranacionals que donen suport obert a Kíiv, l'OTAN i la UE, s'han implicat en el conflicte d'una manera progressivament creixent. I el decreixement s'ha convertit en una opció diplomàtica enormement complexa per les implicacions de qualsevol moviment, en qualsevol direcció.

Ningú té, ara mateix, prou marge de maniobra per forçar un cop de timó en la guerra a Ucraïna. La guerra, mentrestant, arrossega tothom. Cap a on?

Ucraïna, al "30 minuts"

Aquest divendres s'ha estrenat digitalment a TV3 el documental "Ucraïna, viatge als altres fronts", un retrat d'un país revoltat i conjurat per vèncer a través d'històries particulars de víctimes de la guerra.

Aquest documental de Lluís Caelles, David Bou i Hanneke Van Spaandonk, que s'emetrà diumenge al "30 minuts", el pots veure aquí: