Un any de guerra a Ucraïna vista des dels Estats Units: equilibris i incògnites

Un any de guerra des dels Estats Units. I començarem per aquesta preposició, "des dels", perquè és el primer que ens vol fer notar Christopher Preble, director d'un programa que porta l'agosarat títol de "Reimaginant la gran estratègia nord-americana" a l'Stimson Center de Washington. Ni més ni menys.  

"Els nord-americans no estan patint la guerra com els europeus, ni molt menys com els ucraïnesos. La majoria en són merament espectadors, la segueixen per televisió i potser cada vegada amb menys atenció. Per tant, el cost, en aquests termes comparats, és mínim", ens assegura.

La preposició, "des de", també té sentit pel govern nord-americà i el Congrés. Enviar armes i ajuda, però ni un sol soldat: aquesta és la línia vermella que Joe Biden no vol traspassar.

Per a la resta de peticions, el patró fa mesos que és el mateix: Ucraïna demana, els EUA i els aliats remuguen més o menys en privat, i al final, els hi concedeixen. "L'equilibri és ajudar tant com es pugui Ucraïna sense agreujar el conflicte. I això, quan hi ha dues potències nuclears implicades com són els EUA i Rússia, és una tasca delicada i important", afirma Preble.

Sense cost en vides humanes, el cost material per als Estats Units s'enfila als 50.000 milions de dòlars, i pujant. Això en ajuda militar, econòmica i humanitària. Fins quan es podrà mantenir aquest ritme?

Els diners

"Hi ha algunes veus, sobretot dins del Partit Republicà, però no només, que comencen a qüestionar aquesta despesa. Sobretot perquè quan acabi la guerra vindrà la reconstrucció i, per tant, més despesa".  

Una altra cosa és el pressupost en defensa, la joia de la república. "Aquesta partida sempre puja, independentment de qui hi hagi a la Casa Blanca. Joe Biden, amb un congrés demòcrata, l'ha apujat, i no només per la guerra a Ucraïna, sinó perquè l'exèrcit dels Estats Units, per més gran i ben dotat que fos, mai ho serà prou", diu amb certa impotència aquest historiador que també ha servit a l'exèrcit. 

Les armes

"És legítim que Ucraïna demani tot el que creu que necessita per defensar-se d'aquesta agressió", assegura. I els Estats Units no en fan negoci, també, d'això?, li preguntem. Aquí s'enfada una mica:

"Jo mai diria que els Estats Units han guanyat. En una guerra no guanya ningú. Que hi ha gent de la indústria armamentística que està fent diners? Sí, és clar, però això no vol dir que el país hi guanyi", respon.

L'altra derivada del negoci de les armes, en aquesta guerra i en totes, és més perversa: si qui les fabrica en fa negoci i exigeix que, per seguir-ne fabricant al ritme que li demanen, necessita que la demanda no baixi, què està demanant? Una guerra llarga? La realitat és que comença a haver-hi problemes de subministrament de munició a l'exèrcit ucraïnès per la rapidesa amb què la consumeix.  

Els aliats

Per Christopher Preble, un punt d'inflexió d'aquesta guerra és el fet que la Unió Europea ha fet un pas endavant per augmentar el seu pressupost en defensa. "I això és un canvi que tots els presidents dels Estats Units han buscat en un moment o un altre. Per Europa, la lliçó és que, si s'equipa una mica més, si augmenta la seva potència militar, si es coordina més, podrà deslligar-se una mica de la dependència nord-americana", afegeix.

Malgrat que el poder de la dissuasió nuclear sempre serà un botó que controlen els Estats Units, afegim.

Trobada Biden-Putin?

Aquí, Preble és taxatiu: "Arribats a aquest punt, cap president dels Estats Units podrà reunir-se amb Vladímir Putin. Estem parlant de recuperar relacions en una etapa post-Putin, i això pot voler dir molt de temps."  

El final?

Per Christopher Preble, com acaba la guerra és el tema, un any després de l'inici de la invasió. "No és una conversa que es tingui en un faristol o a les rodes de premsa del Pentàgon, però és en el que s'està treballant. "

I el perill és que algú faci creure a Zelenski que pot aspirar a tornar a les fronteres del 2014. Malauradament, això ja no pot ser si no volem allargar aquesta guerra i el patiment que comporta. Crimea i el Donbass seran Rússia. Però en aquest acord, depenem dels ucraïnesos i els russos; són ells els que ho han de treballar."

Ens acomiada recordant-nos el títol de la seva càtedra, "Reimaginant l'estratègia dels EUA".

Se'l veu tossudament optimista: "Tenir el millor exèrcit del món, el més car, no et garanteix tots els èxits ni la solució a tots els teus problemes. Els Estats Units també han de fer una reflexió sobre com fan créixer els seus altres poders, econòmic o d'innovació, en un món que ja no és el que era."

El món potser no, però la guerra a Ucraïna és cruel com les de sempre.