Un dels únics tres ostatges alliberats per l'exèrcit a Gaza: "Tinc por de tornar a casa"

Continuen en compàs d'espera les negociacions d'una treva a Gaza entre Israel i Hamas, que inclouria un nou intercanvi de segrestats israelians per presos palestins. Mentre l'acord no arriba, la nostra corresponsal a Jerusalem, Roser Oliver Olivella, ha pogut entrevistar justament un dels tres únics ostatges que ha aconseguit alliberar l'exèrcit d'Israel durant l'operació militar a la Franja.

És Luis Har, un argentinoisraelià de 71 anys que va ser capturat el 7 d'octubre al quibuts de Nir Yitzak, juntament amb la seva dona Clara Marman, el seus cunyats Fernando Marman i Gabriela Leimberg, i la seva neboda Mia Leimberg.

Ens acull a casa seva per explicar com va viure el captiveri i relatar-nos la nit del 12 de febrer, quan va ser rescatat per l'exèrcit hebreu amb el seu cunyat Fernando.

Roser: Abans de res, voldria preguntar-li com es troba.

Luis: Per fora, tot bé, se'm veu bastant bé. Per dins, trigarà una mica més. Els traumes del que hem passat són molt grans.

R: Què recorda d'aquell 7 d'octubre?

L: Van entrar disparant trets des de fora. Vam començar a cridar: "No disparin! No disparin!" Ens van treure brutalment de l'habitació i ens van fer pujar a la furgoneta. Estpàvem asseguts sobre armes, mentre conduïen sense control. Tenien els ulls molt dilatats, drogats, i ens van dur a la zona de Khan Yunis. Ens van fer entrar dins un túnel. Els vam dir: "Som argentins. Messi, Messi!" Pensàvem que potser ens ajudaria.

No sé quant de temps vam estar sota terra. Vaig pensar que d'allà no en sortiríem vius. No es veia res. Tot fosc. Ens van conduir cap a una zona on hi havia una paret de terra, i de cop i volta, vam sortir a fora i vam veure la llum del dia. Havíem arribat a un galliner.

Ens van donar roba àrab als homes, i a les dones, un vestit que només els descobria els ulls. Ens van donar un tros de pa amb carn embotida. I això va ser el que vam menjar. Al cap de dos dies, ens van dur a una altra casa propera, i allí ens hi vam estar fins a l'últim dia.

R: Com els van tractar durant el captiveri?

L: El primer a qui vam veure va ser un home a qui anomenàvem "l'home de la casa". Ens va dir que no tinguéssim por, que no ens preocupéssim. Que ens havien agafat per fer un intercanvi amb els presoners de Hamas. Realment, ens va cuidar durant tota l'estada.

Es va preocupar de nosaltres i també cuidava els seus "amics", que estaven tota l'estona amb l'arma, apuntant.

N'hi havia un que es passejava ensenyant un gran ganivet. I anava dient: "Quin gran dia històric, el 7 d'octubre! Hem vençut el gran exèrcit d'Israel." Al cap d'un temps, l'amo de casa el va apartar perquè no se'ns acostés.

R: En quin idioma parlaven?

L: Ells parlaven àrab i una mica d'anglès. També parlàvem amb les mans, amb el cos. Ens enteníem.

R: No hi va haver maltractaments?

L: Maltractament, no. No ens van pegar. Al principi hi havia menjar, perquè acabava de començar tot. Però de cop, quan va entrar l'exèrcit israelià a Gaza, va anar desapareixent. I hi va haver dies que només vam menjar un trosset de pita, el pa àrab. El que hi havia, ens ho menjàvem. No podíem triar.

R: Van patir per la seva vida?

L: Tota l'estona. No sabíem què passaria.

R: No van tenir aparells de ràdio o cap informació de l'exterior?

L: No sabíem absolutament res. Una vegada ens van dir que miréssim una mica la televisió. Va ser quan van alliberar algunes noies. Vam veure com sortia la Mia amb la gossa. Es va veure a tot el món i nosaltres ho vam veure en directe a la televisió. Ens va donar l'esperança que allò anava de debò.

Ens venien a explicar que estaven intentant arribar a un acord i que Netanyahu els trencava tots. Cada vegada que passava això, ens desmotivàvem. Però en Fernando sempre deia: "Tant li fa. Avui acaba el dia i, per tant, ens queda un dia menys a la presó".

R: Com recorda el dia del rescat?

L: Estàvem dormint. I de cop, de matinada vam sentir una explosió. El primer que vaig pensar va ser que es tractava d'un bombardeig israelià, era el nostre gran temor. A en Fernando el van agafar de seguida, era el que estava més a prop de la porta que van fer explotar. Jo vaig anar en direcció contrària i de cop vaig sentir que em cridaven: "Luis, Luis! Cap aquí!" Gatejant, vaig fer mitja volta.

Un soldat em va agafar la cama i em va dir: "Som l'exèrcit d'Israel, surt d'aquí, venim a dur-te a casa". En aquell moment vaig sentir que tot estava bé.

R: Encara queden 133 ostatges. Què creu que hauria de fer el govern de Netanyahu?

L: No hi ha res al món més valuós que la vida humana. I la vida d'aquestes persones està en risc cada hora, cada segon. No sé quants podran tornar amb vida. No ho sé. Però el que cal fer és tornar-los tots a Israel.

R: Abans del 7 d'octubre, vostè tenia relació amb algun palestí de Gaza?

L: Tota l'estona. Sempre he tingut amics palestins. He estat en casaments, els que venien a treballar al quibuts eren molt ben rebuts...

R: Creu que es podria recompondre aquesta relació?

L: Avui no puc sentir llàstima per ningú. Ens van atacar de la forma més dura i bàrbara que pot existir. Han comès crims sexuals en dones i homes davant de nens. Llavors, penso: "Per què hauria de sentir llàstima ara del que està passant?" Això ho van començar ells.

Tinc por de tornar a casa meva, perquè sento que això pot tornar a passar. Quina solució hi ha? Tant de bo n'hi hagi.