Un dibuix de Murillo i la història del primer robatori mediàtic d'art

El dibuix té gairebé quatre-cents anys. Està fet a la pedra negra --al llapis carbó-- i és de temàtica religiosa: hi apareix un frare en postura de genuflexió. Només els dits d'un peu li toquen a terra. El propietari, entès en art --un crític--, explica que Murillo va aconseguir que semblés que estava elevant-se, com va fer amb altres figures dels seus quadres.

Del propietari no en sabreu res, vol mantenir-se en l'anonimat. Per això a partir d'ara serà identificat com "el propietari", com en els contractes immobiliaris.

El món de l'art té aquest doble vessant: els que es projecten de portes enfora, com els artistes o comissaris d'exposicions; i els que prefereixen estar a l'ombra, com col·leccionistes o altres propietaris de peces de valor.

No hi ha màquines del temps, però sí objectes que ens permeten connectar amb altres vides, amb altres indrets i fins i tot amb allò que ha quedat en l'atmosfera del que anomenem la Història; amb una majúscula que denota importància, que esdevé el llegat després d'una tria.

El pintor de Sevilla, Bartolomé Esteban Murillo (1617-1682), un dels artistes del Segle d'Or espanyol, va passar esta purga dels savis i és Història ell, i l'obra que va deixar.

Tenir a les mans --sense mampares ni altres impediments-- un dibuix seu proporciona plaer. És el plaer de la possessió que en este cas és el més senzill i el menys meritori.

Cerquem el plaer del coneixement, el que ens permeti assaborir la importància de la peça, d'este esborrany que va ser el preludi d'un oli sobre tela (1656) que encara roman avui --perdoneu la repetició: gairebé quatre-cents anys després-- a la catedral de Sevilla.

Tanmateix, tota la tela no és l'original. Hi ha, diguem-ho així perquè va ser així, un afegitó arran del que es va viure com una desgràcia criminal.

New York Times (1874):  "Madrid, Nov. 10. Les autoritats de Sevilla ofereixen una recompensa de $10.000 per la recuperació del gran quadre de San Antonio de Murillo, que va ser robat de la catedral d'aquesta ciutat."

La manca de seguretat per preservar el patrimoni de l'Església no és nova. Si bé el 2011 es va fer molt evident quan van robar de la catedral de Santiago el Còdex Calixtí, el costum devia ser tan vell com la mateixa institució i diverses èpoques han pogut viure un esglai pel seu "còdex calixtí" del moment.

El robatori

Setmanes abans que es restaurés la dinastia dels Borbons amb Alfons XII, en una Espanya que s'havia quedat sense la Primera República arran d'un cop d'estat, a la catedral de Sevilla hi lluïa des de feia dos segles el quadre més gran dels pintats per Murillo: "La visió de Sant Antoni de Pàdua". El van estripar, retallar, profanar.

A finals del 1874, algú va robar una part de l'obra, l'extrem dret inferior. Es van endur el frare, que elevava els braços i mantenia les mans obertes, en un gest d'espera desitjada de l'arribada del nen Jesús.

El retall mesurava aproximadament un metre i mig d'alçada. Sencer tenia unes dimensions que impedien que se'l pogués traslladar amb discreció o comoditat: són cinc metres i mig d'alçada i més de tres d'amplada.

La notícia va provocar una reacció policial i política. Els policies van establir una operació gàbia, amb punts de control als accessos i sortides de Sevilla, que no els va servir de res.

Un cas mediàtic

Per primer cop, un robatori d'art aconseguia ressò mediàtic internacional. El prestigiós diari nord-americà The New York Times en va publicar diferents informacions, fins i tot abans que els constés que l'obra havia travessat l'Atlàntic i era en terres americanes.

No n'ha quedat un arxiu tan ric com quan van prendre la Gioconda del Louvre, però llavors encara faltaven 37 anys perquè això passés.

New York Times (1875): "Gener, 2. El dissabte dia 2, dos espanyols, un dels quals feia d'intèrpret, van passar per la galeria d'art Schans, al 749 de Broadway. L'intèrpret va dir que el seu company tenia un valuós quadre a l'oli que volia vendre i va citar Murillo com a artista."

Com que el propietari de la galeria d'art, Schans, va sospitar que la que tenia podria ser l'obra robada que havia sortit a la premsa, va demanar "als espanyols" que hi anessin el dilluns següent i que portessin la pintura. Aquell dilluns es va adonar que, efectivament, aquell era el tan buscat tros de "La visió de Sant Antoni de Pàdua".

El dibuix

Murillo ja era, en aquella època, un dels artistes més desitjats, segons el doctor en Història de l'Art Santi Mercader. El dibuix del frare, que torno a tocar amb cura --no amb el dit, sinó només amb les arrugues que fan les empremtes dactilars-- és únic.

De dibuixos preparatoris sobre aquest quadre només en consten dos, a l'altre hi ha els àngels de la part superior de l'obra i és al Louvre, segons comenta el propietari.

"Els dibuixos i els gravats permeten que els col·leccionistes més modestos puguin tenir a casa obres de grans mestres", explica Mercader. Però afegeix que, alhora, requereixen compradors més professionalitzats, que sàpiguen valorar-los i gaudir-los, "més exclusius".

Este dibuix està inclòs al reconegut catàleg sobre l'obra de Murillo que va redactar Manuela Mena, conservadora de dibuixos del Museu del Prado i membre de la comissió assessora d'Arts Plàstiques de la Fundació Botín.

Quan es va presentar el catàleg, Mena feia referència al fet que existia a Espanya un "desinterès generalitzat" per l'art del dibuix, fins i tot pels mateixos artistes. En canvi, Murillo, "assidu dibuixant", era "conscient del paper fonamental que jugava el dibuix en la creació pictòrica", i així ho va transmetre a l'Acadèmia sevillana que va fundar.

Lo dibuix està sobre un paper marró rugós de línies horitzontals. "Són els corondells", precisa el doctor en Història. Als laterals de la peça, el paper és blanc.

"Està ben conservat", diu Santi Mercader. Mesura poc més d'un pam generós. És un paper de cotó, "paper verjurat, se'n diu", especifica el doctor, que afegeix que és un paper que es va utilitzar molt des del segle XV fins al XIX. El paper és un dels elements que es tenen en compte a l'hora d'autentificar una obra.

New York Times (1875): "Madrid, Feb. 19. El quadre de Sant Antoni de Pàdua, de Murillo, que va ser robat de la catedral de Sevilla i recuperat a NY, ha arribat a Cadis."

Clau per a la restauració

El dibuix, que ara està en mans del propietari, va ser clau --fa 150 anys-- per restaurar l'obra de la catedral de Sevilla. Si bé, segons consta en les cròniques de l'època, ja va arribar a Nova York amb certs desperfectes, durant el viatge de tornada la cara del frare va acabar molt més perjudicada.

Està referenciat com l'obra ha anat passant per diferents propietaris al llarg dels segles. Porta firma, però "no és de l'autor, s'ha fet a posteriori", explica l'home que gaudeix el valor de la possessió i del coneixement d'allò que representa. 

A l'actual propietari, l'obra li proporciona "un valor màgic, desprèn un magnetisme especial" que el trasllada a una època i a un entorn artístic concret.

El fa partícip de la vida d'un gran mestre de la pintura amb reconeixement internacional. Amb la parla i els ulls desprèn com arriba a gaudir per allò que té i coneix.

New York Times. (1875): "Febrer, 16. Han detingut a Madrid el principal sospitós del robatori del Sant Antoni de Murillo. El nom del lladre és Domenicho."