Un jutjat de Castelló declara nul·la la llicència d'obres de la planta terrestre de Castor
Més irregularitats al voltant del Projecte Castor. Un jutjat de Castelló ha declarat nul·la la llicència municipal d'obres de la planta terrestre de Castor atorgada per l'Ajuntament de Vinaròs, al Baix Maestrat, a finals del 2009. I és que la construcció es va autoritzar en uns terrenys que urbanísticament no eren compatibles segons els planejament municipal. Les obres van costar 189 milions d'euros, inclosos en la factura presentada per la promotora del projecte, i que hauran de pagar els consumidors de gas.
La ubicació i tramitació de la planta terrestre del Castor -actualment sota la gestió d'Enagás i en fase d'hibernació- va ser un dels aspectes més controvertits de l'arribada d'aquesta empresa al territori. Originàriament, la planta havia de situar-se vora el mar, a la desembocadura del riu Sènia, però a només 1,5 quilòmetres del nucli urbà. El rebuig popular a Alcanar per la ubicació va portar al govern espanyol del PSOE a moure-la vuit quilòmetres terra endins, en un intent de desmobilitzar l'oposició al projecte.
L'empresa Escal UGS va acabar comprant 28 hectàrees de terrenys rústics no urbanitzables, dedicats al cultiu dels cítrics, que tocaven el terme d'Alcanar, per instal·lar-hi la planta d'operacions terrestre. Des d'aquí s'havia de tractar i comprimir el gas, com a estació intermèdia entre el magatzem submarí i el gasoducte general de la xarxa.
L'expedient de l'empresa per tramitar la llicència d'obres va entrar a l'Ajuntament de Vinaròs, llavors governat per PSOE i independents, un 23 de desembre i era aprovat -juntament amb el pla d'integració paisatgística- per la junta de govern el dia 28 de desembre. El consistori aspirava a cobrar dins del mateix exercici 2,6 milions d'euros previstos en impostos.
Arran la demanda contra l'Ajuntament de Vinaròs i Escal UGS interposada l'any 2010 per Río Cenia, empresa propietària dels terrenys on s'havia d'ubicar originalment la planta terrestre, el jutjat contenciós administratiu de Castelló referma que la planta no es podia autoritzar urbanísticament en terrenys rústics i hauria d'haver estat construïda en una zona industrial, atesa l'existència de nombrosos polígons que l'haurien pogut acollir al municipi i el seu entorn. La sentència retreu que ni el consistori ni l'empresa en cap moment van analitzar aquestes alternatives.