Un maltractador penedit: "Em tenien por. No obria els ulls, ni la ment, tot era ràbia"

Diu que va ser conscient d'haver tocat fons quan es va trobar als calabossos de comissaria. Aquell dia, després de l'última agressió a la seva dona, va ser la seva mateixa filla, menor, qui va trucar a la policia.

Al Roland se'l van endur detingut. Així acabava un any i mig de maltractaments psicològics i físics a la seva parella, que havien començat quan li va trobar uns missatges d'una altra persona al mòbil. Així és com ho recorda:

"Hi havia discussions fortes, cops... Jo no obria els ulls, ni la ment, ni res, la fúria, la ràbia i la gelosia m'encegava, estava obnubilat. Estàvem com en una guerra".

Al judici, va ser condemnat a 15 mesos d'allunyament de la seva dona. Assegura que va ser un punt d'inflexió que li va fer obrir els ulls. "Em mirava a mi mateix i no em reconeixia. Vaig quedar destrossat, vaig veure tot el mal que havia fet a la meva família, per a mi va ser devastador. M'anava dient: "Què he fet, què he fet?", comenta.
 

Pocs fan teràpia voluntàriament 

De forma voluntària, va decidir anar a teràpia a la Fundació AGI, especialitzada en el tractament de violències masclistes. Ens rep allà. És difícil trobar agressors que vulguin explicar el seu testimoni, i encara més que ho facin sense voler amagar la seva identitat. Però el Roland no té cap problema per parlar davant les càmeres de TV3. Al seu costat hi ha Diego Fernández, el psicòleg que ha estat treballant amb ell durant més d'un any.

Per aquest centre hi passen uns 600 homes cada any, però la majoria ho fan obligats per un jutge, perquè es pot evitar la presó a canvi d'assistir a cursos i teràpia, sempre que la pena sigui inferior als dos anys.

El Diego ens admet que "són més els que venen amb els braços creuats, amb enuig, reticents a fer aquests programes, que no els que venen de manera més oberta. I els que són voluntaris, com el Roland, venen més predisposats".

La violència és un senyal de debilitat 

En qualsevol cas, la majoria d'homes que arriben aquí, segons ell, "són persones que exerceixen la violència psicològica, però que no se n'adonen".

I en moltes ocasions fins i tot minimitzen la violència física, quan hi és. I un denominador comú, transversal, és el tema de l'autoestima. Al final, la conducta violenta és una mostra de debilitat. "Com que no ho sé expressar d'una altra manera, ho faig d'aquesta", diu el psicòleg. 

"Ara tinc empatia"

El Roland, ara, reconeix que era una persona insegura quan actuava així amb la seva dona. I que no se sentia masclista. Després de les sessions a la fundació, assegura que ha canviat: "M'he enfortit com a persona, tinc empatia, sóc capaç de posar-me al lloc dels altres. Jo abans no donava la raó a ningú. Jo sempre tenia la raó i la meva dona no".

Torna a viure amb la dona i les filles que havia tingut atemorides:

"A la meva filla li vaig dir que havia fet molt bé de trucar a la policia, perquè va ser el moment que ho va canviar tot. Em fa molta vergonya, però molta, haver tractat així les persones que més estimo. Perquè això mata psicològicament una persona. Físicament potser no, però psicològicament, sí".