Un Ministeri del Futur que lluiti pel clima d'infants i joves, ciència-ficció?
La idea s'obre camí des de fa més d'una dècada, però ara un nou llibre ho explora de forma creïble, amb rigor i en detall
Jordi Vilardell Gómez
Periodista de TV3 especialitzat en crisi climàtica i de biodiversitat
@JordiVilardellCom afrontar l'emergència climàtica? Com fer tot el que cal, amb tota la seva complexitat? "El Ministeri del Futur", de Kim Stanley Robinson, publicat en castellà aquest estiu, explora en profunditat com arribar des del present al millor futur possible, de forma realista. Imagina com afrontar els 30 anys que venen, amb tot el que la ciència preveu que passarà i amb les eines disponibles.
Urgeix pensar a dècades vista i actuar en conseqüència, però les institucions polítiques només tenen incentius a curt termini. El llibre desenvolupa la idea d'una nova institució internacional, el Ministeri del Futur, que vetlli pel futur climàtic, a dècades vista.
A les 600 pàgines d'"El Ministeri del Futur" el lector no hi trobarà ni pessimisme ni fantasies tecnooptimistes, sinó una aproximació a la complexitat de la crisi climàtica, combinant, amb rigor i encert, ciència, política, economia, moviments socials, geopolítica, contradiccions personals, transició energètica, finances... destacant les aportacions de Keynes en economia, o l'actitud d'Antonio Gramsci: "Amb el pessimisme de l'intel·lecte i l'optimisme de la voluntat"
Clima-ficció realista
El llibre està escrit en forma de novel·la pel nord-americà Kim Stanley Robinson, un dels grans de la ciència-ficció més científica. Amb més d'una vintena de llibre publicats, i múltiples premis, a l'obra de Robinson destaca la trilogia sobre Mart publicada fa més de 20 anys, on va descriure de manera realista la possible evolució d'una societat durant centenars d 'anys.
Però Robinson emfatitza que la idea de colonitzar Mart és només una inspiració, un exercici de modelisme. Destaca que el màxim que podríem aconseguir a Mart és alguna cosa similar a anar a l'Antàrtida: crear un espai habitable, en petites instal·lacions, on sobreviure per investigar, però no crear una civilització que, afirma, és físicament impossible.
Pensar a colonitzar Mart inspira sobre com desenvolupar una nova civilització: un projecte multigeneracional, en què cap generació preveu acabar l'obra, un desenvolupament on tot s'ha d'integrar, on natura, cultura, economia i política no es poden tractar aïlladament.
Un Ministeri del Futur, una idea que s'obre pas
El 2007 un altre famós novel·lista nord-americà de ciència-ficció, Kurt Vonnegut, ja apuntava la idea d'un ministeri del futur: "Els Estats Units mai han tingut un secretari del futur i no hi ha plans pels meus fills i nets".
El 2018, la geòloga Marcia Bjornerud, en el seu llibre "Timefulness", destaca que un ministeri del futur realinearia les prioritats de la societat: "La conservació de recursos es tornaria un valor fonamental. Les subvencions premiarien la custòdia a llarg termini per sobre de l'explotació a curt termini".
Actualment subvencionem massivament els combustibles fòssils i la petjada humana sobre els recursos del planeta és cada any més gran. Als anys setanta consumíem més recursos dels que el planeta pot regenerar al desembre, el 2021 ha estat el 29 de juliol. Estem robant recursos al futur.
El Ministeri del Futur de Robinson s'organitza amb departaments de: legal, infraestructures, assegurances, catàstrofes, ciència climàtica, biosfera, oceans, agricultura, geoenginyeria, economia, intel·ligència artificial, refugiats i pobles indígenes.
Tot comença aquesta mateixa dècada
Amb una gran onada de calor, que provoca milions de víctimes a l'Índia. Podria ocórrer fàcilment, ja ens aproximem a les temperatures-humitat que impliquen grans desastres. A la novel·la passa el 2025, i aquella catàstrofe fa que la COP, la Conferència del Clima de l'ONU, la mateixa que es reuneix a Glasgow l'1 de novembre, decideixi crear una nova institució internacional per treballar activament contra la crisi climàtica, el Ministeri del Futur.
Una de les primeres sorpreses gratificants del llibre és que es pot fer aplicant l'Acord de París, que a l'article 16.4 diu que la COP "establirà els òrgans subsidiaris que consideri necessaris per a l'aplicació del present Acord".
Drenar l'Antàrtida pels rebesnets
Una altra de les primeres propostes engrescadores de la novel·la és la idea de drenar les glaceres de l'Antàrtida, amb mineria a gran escala. Un projecte de megaenginyeria similar als pous petrolífers de gran profunditat als oceans.
El desglaç de l'Antàrtida preocupa especialment si pensem a 2 o 3 segles vista. Suposarà l'abocament als oceans d'ingents quantitats d'aigua, ara gelada, sobre el continent Antàrtic. Podria fer pujar el nivell del mar 7 metres en 3 segles, potser bastant més.
El desglaç ja ha començat i es pot accelerar si es desestabilitzen les glaceres. Les aigües subterrànies del desglaç desenganxen les glaceres de la roca sobre les quals estan col·locades i les fan lliscar, lentament i inexorablement, cap a l'oceà. Si les aigües subterrànies es drenessin, les glaceres tornarien a tocar roca i es frenaria el lliscament cap a l'oceà.
Robinson, que ha fet dues estades llargues a l'Antàrtida, explica el projecte d'enginyeria de forma detallada en el llibre. Seria un esforç internacional en benefici dels nostres rebesnets.
Economia política?
La lluita contra l'escalfament global té poc a veure amb aconseguir beneficis econòmics a curt termini. És un problema polític, d'economia política. El Ministeri del Futur planteja que cal una nova economia política.
El desplegament massiu i planetari de tecnologies verdes és un projecte enorme, equiparable a l'esforç de derrotar el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Tothom hauria d'entendre que és prou important perquè les professions i les vides es dediquin a la descarbonització i a la creació d'una civilització sostenible. Cal que tota la civilització estigui darrere d'aquest esforç.
Un exemple que quan una cosa s'ha de fer, es fa, és el finançament de l'esforç de guerra per acabar amb el nazisme. El president Roosevelt, dels Estats Units, va apujar els impostos als més rics fins al 94%, va emetre bons de guerra i va demanar préstecs massivament.
El pla econòmic del Ministeri del Futur és una reelaboració d'altres plans del segle 20, no una revolució total, sinó petits ajustos a la propietat, les representacions, el valor d'algunes coses... Planteja que l'economia és un instrument i que es poden modificar els seus objectius i mecanismes. Els estats legislen i les lleis regeixen el sistema.
Sistema financer desbocat
El sistema financer global ha arribat a un nivell de complexitat que ni els que el gestionen el comprenen, literalment. L'exemple més demolidor és el d'Alan Greenspan, president de la Reserva Federal nord-americana de 1987 a 2006, amb presidents tant republicans com demòcrates. Durant 20 anys va ser considerat el guru de l'economia mundial, però quan el 2008 va haver de declarar al Congrés dels EUA, arran de l'esclat de la bombolla financera que va portar l'economia mundial a una profunda recessió, va reconèixer això:
"La meva visió del món no era correcta, no funciona. Això em va commocionar perquè durant 40 anys vaig pensar que funcionava excepcionalment bé."
Ara que necessitem inversions a dècades vista, el sistema financer s'ha convertit en una megaestructura amb inversions a molt curt termini, sovint de microsegons. Un sistema opac, basat en bona part en l'evasió d'impostos i en la protecció del capital de delinqüents de tot el món en paradisos fiscals.
Intel·ligència financera
El secretisme bancari es pot acabar amb tecnologies de bases de dades distribuïdes, com blockchain, que permet fer seguiment del diner. El pla del Ministeri del Futur preveu fer-ho i tancar els paradisos fiscals. També preveu una nova criptomoneda, el carbocoin, uns bons d'inversió garantits pels bancs centrals, que compensaria a 100 anys l'estalvi de CO2.
Si l'Aràbia Saudita s'afegís al carbocoin, rebria una gran quantitat de diners per mantenir el seu petroli sota terra, ja que la seva contribució seria molt gran. El mateix passaria al Brasil si protegís l'Amazònia. Els que intentessin especular contra el carbocoin, serien obligats a desistir amb fortes mesures fiscals, possibles pel blockchain.
El pla econòmic del Ministeri del Futur es complementaria amb la taxa al carboni per a qui emetés CO2. L'impost hauria de ser molt alt i pujar amb el temps, per augmentar els incentius per acabar amb les emissions.
El Blockchain, el carbocoin, la taxa al carboni i el tancament de paradisos fiscals serien un gran impuls per a la transició verda
I els bancs centrals què hi dirien?
El Ministeri del Futur els exigiria que fessin alguna cosa més que ajustar els tipus d'interès i que actuessin com el que realment són, el govern no tan secret del món. Si l'emergència climàtica se'ns en va de les mans, els bancs centrals no podran realitzar les principals tasques que se'ls ha confiat, incomplirien la seva funció si no salven la civilització.
Els bancs centrals podrien acordar emetre conjuntament el carbocoin, fixar un valor mínim i pronosticar una pujada del seu valor al llarg de les dècades següents. Així la inversió seria un valor segur, sempre que la civilització sobrevisqués.
Actualment molts banquers centrals ja han mencionat el "quantitative easing" del carboni, una expansió monetària excepcional per afrontar l'emergència climàtica, que podrien fer si els governs els hi demanen.
La pista Barcelona: el CCCB
Al llibre, la coalició dels bancs centrals per administrar el carboncoin es diu Climate Coalition of Central Banks, CCCB, igual que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. I no és casual.
La idea d'un ministeri del futur va arribar a Kim Stanley Robinson des de Barcelona, quan col·laborava en l'exposició del CCCB "Després de la fi del món", el 2017. El comissari de l'exposició, José Luis Vicente, i el coordinador, Miquel Nogués, van comentar a Robinson la idea que tots els governs haurien de crear un ministeri del futur que representi els no nascuts que es veuran afectats per les nostres accions. Robinson es va entusiasmar:
"La idea d'un ministeri del futur em sembla genial, o un departament de l'ONU que digui: nosaltres parlem en nom de les persones que viuran d'aquí a cent anys."
Robinson va tornar a Nova York amb la idea al cap i va començar a escriure el llibre.
Economia pel bé comú
En el model econòmic que explora el llibre, l'economia pel bé comú té un pes destacat. Es mostren exemples modèlics a l'Índia, com l'estat de Kerala, un estat pròsper, just i ecològic; i el de Sikkim, un estat avantguardista ecològicament, una mena de Silicon Valley indi.
I destaca especialment la joia de la corona del moviment cooperativista mundial, el grup Mondragón, a Guipúscoa, el grup cooperatiu més gran del món, que mou 2.000 milions. Un grup empresarial fonamentat en el fet que els treballadors són els propietaris, en la solidaritat entre cooperatives, en la innovació, i on la prioritat no és la rendibilitat del capital, sinó crear i mantenir llocs de treball d'alt valor afegit.
Biodiversitat
L'economia que realment suporta la humanitat és la biosfera, per això la seva preservació és essencial i el seu valor infinit.
Un perill crucial són les extincions i ja som a l'inici de la sisena gran extinció, per això el Ministeri del Futur planteja que cal fer tot el que se'ns acudeixi perquè els pròxims dos segles no hi hagi extincions en massa. Illes de biodiversitat, unides amb corredors ecològics, com a complement de l'agricultura ecològica que fomenta la productivitat del sòl i la seva regeneració. La fauna com a mecanisme de control de plagues.
Actualment la ciència i l'ONU impulsen el projecte Meitat de la Terra, per deixar el 30% de la superfície del planeta (oceans i continents) pel desenvolupament de la vida salvatge i un 20% addicional com a zones de transició protegides.
Societats ecològiques
Quan es deixi d'abocar gasos d'escalfament a l'atmosfera encara caldrà estabilitzar el clima, xuclant CO2 de l'atmosfera, durant moltes dècades. Caldrà reforestar, biocarbó, agroforestar, recuperar les poblacions d'algues, agricultura regenerativa, reduir la ramaderia i, si s'aconsegueix que funcioni de forma massiva, captura de carboni amb tecnologia.
Refugiats
Està previst que creixi molt el nombre de refugiats climàtics: per al 2050 les previsions oscil·len entre 200 i 1.000 milions de persones.
El Ministeri del Futur afronta que caldrà atendre aquestes persones de forma digna, amb camps de refugiats i també recuperant el passaport Nansen, que després de la Segona Guerra Mundial donava ciutadania global als refugiats.
Espiritualitat
L'impuls espiritual dels humans hauria de basar-se a viure al planeta, de forma estable i digna, les actuals generacions i les següents, tant els humans com les altres espècies.
El Ministeri del Futur planteja que caldria una religió explícita, una crida a la devoció o a l'adoració. Una mena de consciència planetària, de patriotisme planetari, un nou sentiment, de ciutadans de Gaia.
I que tot surti bé...
El llibre explora el millor escenari possible, fent tot el que sabem que hem de fer i que tot surti bé. Però no descarta, com no ho descarta la ciència, que la situació es compliqui encara més.
No es pot descartar la possibilitat de canvis abruptes, per exemple que l'Amazònia faci un canvi ràpid de selva tropical a sabana, amb molt més risc d'incendis, o l'alentiment dels corrents oceànics atlàntics, que implicaria l'empitjorament de la vida marina i hiverns molt freds a Europa, o la regressió dels boscos, o que la pujada del nivell del mar s'acceleri a 6-7 metres a finals de segle.
Davant la magnitud del repte, un final feliç podria ser simplement evitar una gran mortalitat humana. "El Ministeri del Futur" és una lectura gratificant per imaginar sortides realistes a la crisi climàtica. Els futurs possibles van des de la catàstrofe total fins a una civilització justa, sostenible i biodiversa, i el llibre explora com arribar al millor escenari possible, de forma creïble.
Urgeix pensar a dècades vista i actuar en conseqüència. Un Ministeri del Futur, internacional i a tots els nivells de l'administració, sembla una molt bona idea. I com va dir Kim Stanley Robinson al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2017...
"La història s'accelera. Tant la catàstrofe com la utopia són possibles a partir d'ara, mentre que la zona intermèdia esdevé cada cop menys probable", afirma
- ARXIVAT A:
- Crisi climàtica