Un recorregut per l'Afganistan dels talibans, un país en standby

La porta d'embarcament de l'aerolínia afganesa Kam Air a Dubai ja presagia que, al país on viatjarem, l'intercanvi amb l'exterior és mínim, quasi inexistent. La majoria de passatgers que esperen per embarcar són homes afganesos vestits amb shawar kameez, la seva roba tradicional, tret d'un youtuber xilè a la recerca d'aventures per als seus subscriptors, un home de mitjana edat vestit de coronel tapioca que podria ser un periodista i tres cooperants d'una ONG francesa.

Un dels nois francesos explica, mentre fem cua per entrar a l'avió, que la seguretat per moure's arreu de l'Afganistan ha augmentat significativament des del canvi de govern -no com a mèrit propi del nou govern, sinó més aviat perquè els que abans provocaven el caos, els talibans, ara governen. Però afegeix que el que ha augmentat són els robatoris al carrer.

Amb els fons econòmics del país bloquejats -a l'espera de si el nou govern és reconegut internacionalment o no- i, a més, amb els negocis comercials amb l'exterior tallats des de fa sis mesos, el país ha quedat totalment com un pària.

Després d'aquesta conversa, hauran de passar molts dies fins que tornem a veure cap estranger a l'Afganistan. Canviem els gratacels lluminosos de Dubai per muntanyes marrons escarpades, que no ens abandonaran al llarg de les dues hores de viatge.

Construir el futur a l'Afganistan, malgrat tot

No és en els primers passejos pels mercats atrafegats de gent a Kabul on es pot prendre consciència de la greu crisi econòmica que viu el país. Per fer-ho, només cal asseure's a qualsevol restaurant durant una estona per veure que no entrarà ningú més a consumir. "En aquest restaurant, abans havies de fer cua per entrar-hi", ens repeteixen. La mateixa situació en centres comercials o botigues.

L'Afganistan és un país castigat per 40 anys de guerra, però tot i així, diuen els afganesos amb qui parlem, en els últims anys els comerços tenien feina, hi havia clients. Des de l'agost, tot ha quedat aturat.

I algunes dades i fets ho il·lustren: hi ha 2,6 milions de refugiats afganesos -registrats- arreu del món -segons l'ACNUR-, s'han multiplicat les vendes d'infants a causa de l'extrema crisi econòmica, pràcticament no hi ha llocs de feina, augment de la malnutrició infantil, augment de les infeccions de malalties encara endèmiques com el xarampió, escoles tancades, nenes i noies ja no poden fer esport...  

Clare Daly, diputada al Parlament Europeu, reclamava fa poc que, per tot això, l'Afganistan no quedi abandonat internacionalment, després de l'atenció mediàtica que va tenir sobretot a l'agost i setembre.

Enmig del desastre, no tothom es dona per vençut. En Naweed, el traductor i conductor local, ha apostat per construir la seva vida a l'Afganistan i intentar ser-hi feliç amb la seva dona i la seva filla, tot i que molts dels seus germans i germanes viuen a Europa o als Estats Units. Tant ell com la seva família no s'imaginen viure separats dels seus pares. A més, "a l'estranger seré sempre un estrany", diu.

És un home de negocis, i havia de signar un nou contracte empresarial just el 15 d'agost, el dia que els talibans van conquistar la capital, Kabul, on som ara. L'economia, tant la seva com la de milers d'afganesos més, com dèiem, va quedar aturada per complet.

Des de llavors, en Naweed fa de "fixer" (guia/intèrpret) als periodistes estrangers, cada cop menys, que viatgen a l'Afganistan. Quan es desbloquegin els fons econòmics, vol tornar a la vida d'empresari. Potser l'únic positiu que n'ha tret del canvi de règim és que, acompanyant els periodistes i finançat per ells, ara pot viatjar a moltes províncies afganeses que no havia pogut visitar mai a causa de la violència entre els talibans i l'OTAN durant els 20 anys d'ocupació nord-americana. Té 29 anys, i tota la vida fins ara l'ha viscut en guerra.

Nous talibans, amb la mateixa essència

Al cèntric i comercial barri de Shahr-e Naw, el seu nou responsable --també talibà-- capitaneja el grup de talibans que s'encarreguen aquests dies de rastrejar, casa per casa i barri per barri, cada racó de la capital afganesa. Amb posat seriós, armat i uniformat de militar de dalt a baix, assegura que té 24 anys, però n'aparenta molts més, com la majoria d'afganesos. Explica que busquen requisar armes i droga per millorar la seguretat, però no tothom s'ho creu.

Aquests dies, ja sigui perquè s'acosta la primavera --època en què solen augmentar els atacs després de l'hivern congelat -- o perquè tenen constància d'una amenaça concreta --probablement d'Estat Islàmic, el seu principal enemic--, els talibans han incrementat els controls fins a extrems paranoics. Als carrers, hi ha checkpoints cada 20 metres, on escorcollen la guantera i el maleter de cada cotxe. Ho fan nois molt joves. I els més grans, on són? "Han mort durant aquests 20 anys lluitant", diu el "fixer".

"A les muntanyes vivia molt tranquil, però ara aquí a la ciutat he de veure moltes coses que no em van bé mentalment", explica el jove líder talibà, referint-se, per exemple, a les ampolles d'alcohol que, precisament aquests dies, han decomissat. Perquè serveixi de lliçó a la ciutadania, les han exhibit en un costat de la carretera, així tothom les veu i pot témer un càstig si els enxampen.

Els talibans s'han fet amos i senyors d'aquest nou Afganistan. Intenten mantenir una bona imatge de cara als estrangers, pensant que això els aplana el camí per obtenir el reconeixement internacional com a estat i el desbloqueig dels fons econòmics, com no paren de repetir. I segurament qui millor podria parlar de la seva cara més fosca són els afganesos -i sobretot afganeses- que n'han hagut de fugir.

O els que no ho han pogut fer, com l'Ahmad (nom fictici). Era militar amb les forces especials afganeses i havia treballat en el seu departament de recursos humans. Té una llista amb 12.000 exmilitars afganesos, dels quals ha registrat que 750 han estat desapareguts en els últims mesos, presumptament a mans dels talibans.

L'Ahmad cada dia canvia de casa perquè se sent perseguit pels talibans i tem per la seva vida. No ha aconseguit que cap país, ni els Estats Units, amb qui repeteix que durant els últims 20 anys van treballar colze a colze i sota la seva supervisió, no ha aconseguit que li doni asil.

Però a banda de trobades clandestines com amb l'Ahmad, a plena llum del dia també es poden palpar els conflictes quotidians entre la població i els talibans. Al principal hospital públic de Kabul, el Jamhuriat, un dels infermers explica que la situació s'ha tornat molt perillosa.

"Els talibans entren a l'hospital amb armes, no vigilen gens. Reclamen enfadats que els hem de tractar prioritàriament, perquè han estat lluitant molts anys a les muntanyes."

O altres casos quotidians. En una de les muntanyes on es divisa tot Kabul i on aprofiten per descansar-hi els divendres --dia festiu per excel·lència, seguint la tradició islàmica-- famílies, infants, i també grups de talibans que conversen durant la tarda, hi coneixem un venedor de catifes que viatja sovint a les exrepúbliques soviètiques per fer-hi intercanvis comercials. Ens explica que un talibà va aturar-lo fa pocs dies pel carrer i li va preguntar, enfadat, per què s'afaitava. Li va dir: "No et tornis a afaitar mai més". El jove venedor de catifes, enfadat i contrariat, diu que després d'aquella conversa desagradable se'n va anar directament a la barberia per afaitar-se encara més.

No són converses casuals. El Ministeri d'Afers de la Dona ha estat substituït pel temut i retornat Ministeri de Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici, ocupant el mateix edifici. Per tant, ha tornat la "policia moral". Un déjà-vu per a molts afganesos. L'únic positiu de tot plegat, si és que se'n pot extreure alguna cosa, segons expliquen alguns afganesos resignats, és que ara el govern és menys corrupte que l'anterior, amb el suport dels Estats Units.

"Els últims 15 anys han estat els pitjors de la meva vida"

Que els talibans tornessin al poder no és el que la majoria d'afganesos desitjava, però el règim anterior, que unànimement aquí tothom considera corrupte, tampoc volien que es prolongués. "Els últims 15 anys han estat els pitjors de la meva vida". Ho podrien afirmar molts afganesos, però qui ho fa en aquest cas és, des del seu despatx, un talibà, Mohammad Hasib, que és el nou director de l'Hospital Indira Gandhi, el principal centre infantil del país.

"Les batudes dels nord-americans han estat un autèntic malson. Recordo una mare que acabava de donar a llum al seu fill, i els nord-americans la van fer asseure a sobre la neu", explica, asseguts al seu despatx. "La misèria que viu l'Afganistan és el resultat dels 20 anys d'invasió dels Estats Units i altres països", explica. És pediatre i va graduar-se a la Universitat de Medicina de Kabul. Després d'això, va començar a treballar com a pediatre als pobles que els talibans prenien del control del govern afganès.

Les històries són inacabables, però toca marxar. Tornada a l'aeroport: costa imaginar que només fa mig any aquí s'hi van viure escenes de caos inimaginables. Centenars d'afganesos barallant-se per pujar en els últims avions d'evacuació, i els Estats Units --i els països de l'OTAN en conjunt-- fugint a correcuita després de dues dècades establerts al país i milions d'euros invertits, sense ser capaços de deixar un futur pròsper. Van ser algunes de les escenes més bèsties que queden a l'imaginari col·lectiu dels últims temps, sense oblidar, és clar, Ucraïna.