Un republicà, enterrat al Valle de los Caídos amb el seu botxí
El republicà Joan Colom està enterrat el columbari 9207, pis 1, a l'esquerra, del Valle de los Caídos. Veí de Capellades, Joan Colom va ser mobilitzat només cinc mesos abans d'acabar-se la Guerra Civil. Va ser capturat i empresonat per l'exèrcit rebel al castell de Lleida, on va morir. Poc després va ser enterrat a la fossa comuna republicana de Lleida. Durant aquests anys, la família, convençuda que les restes de Joan Colom descansaven en terres catalanes, ha anat a vetllar el cos i a posar flors a l'esmentada tomba del Segrià. Macabra sorpresa la de la família quan el març passat un nét, l'escriptor Joan Pinyol, va descobrir que el cos del seu avi havia estat traslladat al Valle de los Caídos, juntament amb el seu botxí.
Marta CarnicéActualitzat
Amb 40 anys i tres fills al seu càrrec, Joan Colom Solé va ser mobilitzat el 18 d'octubre del 1938, cinc mesos abans d'acabar-se la guerra. Ho va fer amb un exèrcit ja cansat, desmoralitzat, amb moltes baixes i ple de fam quan ja es preveia el final del conflicte bèl·lic. Joan Colom va fer la instrucció militar a la caserna d'Horta de Barcelona i, poc després, va ser destinat en diferents camps d'aviació de la rereguarda, on va realitzar feines de vigilància d'avions fins que l'exèrcit rebel va entrar a Catalunya al desembre del 1938. El 12 d'aquell mes escrivia a la seva dona, Teresa Comabella: "Em sento tan sol, si sabessis les vegades que he maleït la guerra", i afegia: "Som l'un tant de l'altre que no hi hagi cap cosa que ens hagi pogut separar".
Aquell mateix mes, l'exèrcit rebel va capturar Joan Colom a Sant Julià de Vilatorta. El 6 de febrer del 1939, però, el Joan va escriure a la seva dona, tranquil·litzant-la. El 19 del mateix mes, quan torna a escriure a la Teresa, ja en una carta que incorpora al revers "Viva España, viva Franco", el republicà ja es trobava retingut al Camp de Presoners i Presentats del castell de Lleida. Afirmava que "estoy bien" i es mostrava tranquil després d'haver sentit que li reclamarien informes sobre la seva actuació durant la guerra. I és que quan li reclamessin, deia: "La encontrarán límpia".
En l'última carta, el republicà manifestava a la dona que no calia que l'anés a veure, que no perdés el temps perquè aviat es retrobarien. Tanmateix, el 5 de març del 1939, el Joan morir com a conseqüència d'una febre tifoide provocada per les pèssimes condicions higièniques que hi havia al castell de Lleida.
El cos del Joan el van enterrar a la fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià. En saber que havia mort, la seva dona va reclamar-ne el cos per enterrar-lo a Capellades, la població d'origen de la família. L'hi va ser denegat. En concret, li van manifestar que el cos seria difícil d'identificar, que la fossa no s'obriria més, i li van demanar que tornés al poble i "fos una bona cristiana i mare dels seus fills".
Durant aquests prop de setanta anys, la família ha cregut que Joan Colom estava encara enterrat a la fossa republicana de Lleida, i fins i tot hi havia anat a vetllar el cos i a posar flors a la tomba. La sorpresa va arribar al març passat, quan un nét, l'escriptor Joan Pinyol, va llegir el llibre que acompanyava la revista "Sàpiens" de la historiadora Queralt Solé, on per primera vegada es publicaven els noms dels milers de persones -republicanes, franquistes i civils- exhumades de les fosses comunes i traslladades al Valle de los Caídos per ordre del Ministeri de Governació. Entre ells, Joan Colom.
Enterrat amb set republicans més
El republicà va ser inhumat de la fossa de Lleida i traslladat al cementiri monumental del dictador amb el número 26569 el 21 de juliol del 1965, juntament amb les restes de set persones: Andrés Albareda Palau, Francisco Salanova Boltaina, Juan Jort Camardon, Mateo Flatan Subirana, Antonio Castellserguer Canto, Juan Codina Pedrosa i José Garcia Delatorre. Els vuit cossos són al columbari 9207, pis 1, a l'esquerra.
Des d'aleshores, Joan Pinyol ha fet tots els possibles per trobar informació sobre el seu avi. Ha investigat als arxius històrics de Lleida, Igualada i Barcelona i s'ha posat en contacte amb diverses institucions, com el Patronat de la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Però, especialment, l'escriptor s'ha mobilitzat per demanar al Valle l'exhumació del cos del seu avi i per traslladar-lo al cementiri municipal de Capellades, com recull la llei de memòria històrica.
La basílica de la Santa Cruz del Valle li va respondre que la seva missió era únicament la tramitació administrativa de certificats i que, des de mitjans dels 80, "no es portaven a terme inhumacions ni exhumacions". Ara ha demanat l'exhumació dels cossos, juntament amb la família del també republicà Benedicto Arala, a l'Audiència Nacional.
Enterrat al "pitjor lloc que ens podíem imaginar"
Joan Pinyol s'estranya que si Franco va poder obrir fosses i traslladar els cossos al Valle de los Caídos no es pugui fer ara "en plena democràcia". En aquest sentit, manifesta al 3cat24: "Si el dictador va poder profanar les tombes i robar cadàvers, per què no podem recuperar ara el cos del meu avi i enterrar-lo amb la seva família a Capellades?".
Per Joan Pinyol és una "vergonya" que el cadàver del seu avi, que va morir defensant la República, "contribueixi a engrandir el mausoleu" i denuncia que el seu avi estigui enterrat amb el seu botxí, al "pitjor lloc que ens podíem imaginar".
Republicans al Valle de los Caídos
Quan el 1940, un any després de la seva victòria, Franco explicava per primer cop el seu gran projecte, no preveia enterrar republicans el Valle de los Caídos. Però va trigar vint anys a construir-lo i, arribat el moment, moltes famílies de soldats franquistes no van autoritzar el trasllat dels cossos. Va ser aleshores quan el Ministeri de Governació va sol·licitar a tots els ajuntaments de l'Estat poder omplir el mausoleu de cadàvers de la guerra civil. La majoria van contestar que no tenien màrtirs ni herois franquistes, però sí les restes de republicans, que, a més, els ocupaven espai i dificultaven les reformes i l'ampliació d'alguns cementiris.
Així doncs, Franco va acabar canviant de parer i va decidir incloure els cossos de republicans per omplir l'enorme mausoleu. Entre ells, Joan Colom.
Aquell mateix mes, l'exèrcit rebel va capturar Joan Colom a Sant Julià de Vilatorta. El 6 de febrer del 1939, però, el Joan va escriure a la seva dona, tranquil·litzant-la. El 19 del mateix mes, quan torna a escriure a la Teresa, ja en una carta que incorpora al revers "Viva España, viva Franco", el republicà ja es trobava retingut al Camp de Presoners i Presentats del castell de Lleida. Afirmava que "estoy bien" i es mostrava tranquil després d'haver sentit que li reclamarien informes sobre la seva actuació durant la guerra. I és que quan li reclamessin, deia: "La encontrarán límpia".
En l'última carta, el republicà manifestava a la dona que no calia que l'anés a veure, que no perdés el temps perquè aviat es retrobarien. Tanmateix, el 5 de març del 1939, el Joan morir com a conseqüència d'una febre tifoide provocada per les pèssimes condicions higièniques que hi havia al castell de Lleida.
El cos del Joan el van enterrar a la fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià. En saber que havia mort, la seva dona va reclamar-ne el cos per enterrar-lo a Capellades, la població d'origen de la família. L'hi va ser denegat. En concret, li van manifestar que el cos seria difícil d'identificar, que la fossa no s'obriria més, i li van demanar que tornés al poble i "fos una bona cristiana i mare dels seus fills".
Durant aquests prop de setanta anys, la família ha cregut que Joan Colom estava encara enterrat a la fossa republicana de Lleida, i fins i tot hi havia anat a vetllar el cos i a posar flors a la tomba. La sorpresa va arribar al març passat, quan un nét, l'escriptor Joan Pinyol, va llegir el llibre que acompanyava la revista "Sàpiens" de la historiadora Queralt Solé, on per primera vegada es publicaven els noms dels milers de persones -republicanes, franquistes i civils- exhumades de les fosses comunes i traslladades al Valle de los Caídos per ordre del Ministeri de Governació. Entre ells, Joan Colom.
Enterrat amb set republicans més
El republicà va ser inhumat de la fossa de Lleida i traslladat al cementiri monumental del dictador amb el número 26569 el 21 de juliol del 1965, juntament amb les restes de set persones: Andrés Albareda Palau, Francisco Salanova Boltaina, Juan Jort Camardon, Mateo Flatan Subirana, Antonio Castellserguer Canto, Juan Codina Pedrosa i José Garcia Delatorre. Els vuit cossos són al columbari 9207, pis 1, a l'esquerra.
Des d'aleshores, Joan Pinyol ha fet tots els possibles per trobar informació sobre el seu avi. Ha investigat als arxius històrics de Lleida, Igualada i Barcelona i s'ha posat en contacte amb diverses institucions, com el Patronat de la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Però, especialment, l'escriptor s'ha mobilitzat per demanar al Valle l'exhumació del cos del seu avi i per traslladar-lo al cementiri municipal de Capellades, com recull la llei de memòria històrica.
La basílica de la Santa Cruz del Valle li va respondre que la seva missió era únicament la tramitació administrativa de certificats i que, des de mitjans dels 80, "no es portaven a terme inhumacions ni exhumacions". Ara ha demanat l'exhumació dels cossos, juntament amb la família del també republicà Benedicto Arala, a l'Audiència Nacional.
Enterrat al "pitjor lloc que ens podíem imaginar"
Joan Pinyol s'estranya que si Franco va poder obrir fosses i traslladar els cossos al Valle de los Caídos no es pugui fer ara "en plena democràcia". En aquest sentit, manifesta al 3cat24: "Si el dictador va poder profanar les tombes i robar cadàvers, per què no podem recuperar ara el cos del meu avi i enterrar-lo amb la seva família a Capellades?".
Per Joan Pinyol és una "vergonya" que el cadàver del seu avi, que va morir defensant la República, "contribueixi a engrandir el mausoleu" i denuncia que el seu avi estigui enterrat amb el seu botxí, al "pitjor lloc que ens podíem imaginar".
Republicans al Valle de los Caídos
Quan el 1940, un any després de la seva victòria, Franco explicava per primer cop el seu gran projecte, no preveia enterrar republicans el Valle de los Caídos. Però va trigar vint anys a construir-lo i, arribat el moment, moltes famílies de soldats franquistes no van autoritzar el trasllat dels cossos. Va ser aleshores quan el Ministeri de Governació va sol·licitar a tots els ajuntaments de l'Estat poder omplir el mausoleu de cadàvers de la guerra civil. La majoria van contestar que no tenien màrtirs ni herois franquistes, però sí les restes de republicans, que, a més, els ocupaven espai i dificultaven les reformes i l'ampliació d'alguns cementiris.
Així doncs, Franco va acabar canviant de parer i va decidir incloure els cossos de republicans per omplir l'enorme mausoleu. Entre ells, Joan Colom.
