Una cripta oculta, un enigma i una història d'amor: curiositats amagades al cementiri de Montjuïc

Com cada any, els cementiris de Catalunya s'omplen de gent el dia de Tots Sants. El de Montjuïc, que és la necròpolis més gran del país amb més de 150.000 sepultures, es converteix en un autèntic formiguer de persones el dia 1 de novembre. La resta de l'any, però, no és gaire complicat estar completament sol envoltat de tombes.

Quedem-nos amb un dia qualsevol, i si pot ser entre setmana, millor. Arribem i comencem a caminar. Fa falta voluntat, bones cames, per l'extensió i el desnivell, i, sobretot, uns ulls curiosos amb ganes de descobrir racons que, tot i estar situats en un espai públic com és el cementiri de Montjuïc, a Barcelona, viuen amagats de la gran majoria.

De seguida noms, moltíssims noms, gravats en sepultures a terra o en nínxols que, en el cas de Montjuïc, poden arribar fins als sis pisos. I la pregunta. Quines històries hi ha darrere de tants noms? Impossible obtenir una resposta per a tots i cada un,  però hi ha algú que es dedica a estudiar, a documentar i a divulgar detalls d'un patrimoni que molta gent ignora que existeixi.

Es diu Adrià Terol i és historiador i gestor cultural dels cementiris de Barcelona.

"Existeix un tabú. Durant dècades i dècades hem viscut d'esquenes a la mort, sobretot quan la societat va progressar en el món de la medicina i això fa que ara, en ple segle XXI, tinguem moltes barreres emocionals amb els cementiris."

També ens explica que arran de la revolució industrial, amb la polarització de la societat, dividida entre rics i pobres, la classe treballadora ja no es podia permetre una sepultura i enterraven en fosses comunes i, al mateix temps, aflora una classe burgesa que enterra els seus éssers estimats en panteons amb gran ostentació.

La cripta oculta: el panteó de la família Amatller

Ens apropem a un d'aquests panteons tan recarregats de detalls com flors, àngels i tota mena de símbols esculpits a la pedra de la façana. A primer cop d'ull sembla una petita església amb un estil inclassificable però al mateix temps molt particular. De sobte, l'Adrià treu una vella clau de la butxaca. És enorme. La fica al pany i ens convida a entrar a dins. Són unes portes que s'obren en comptades ocasions.

Accedim a l'interior del panteó de la família Amatller, la nissaga de xocolaters barcelonins. Descobrim tot un món que es va aturar fa més de 60 anys amb la mort de l'última descendent. Més de 100 metres quadrats per mantenir viu el record de les persones que hi descansen.

Ens explica que aquests tipus d'espais funeraris eren espais íntims, de trobada familiar, per pregar, per reunir-se, però que, al mateix temps, volien que fossin d'una gran bellesa artística. Una bellesa que queda amagada per a uns pocs. Ara, també hi ha oculta una sala carregada d'ornaments, segurament obres d'art, que no podran ser vistes mai per ningú. La cripta.

L'Adrià ens assenyala a terra i ens demana que anem amb compte de no trepitjar una làpida molt guarnida. Es tracta de l'accés a la cripta on hi ha enterrats diversos membres de la família Amatller. Amb la fi del llinatge, va quedar definitivament clausurada. No s'obrirà mai més. Ara bé, hi ha documentació que acredita que es tracta d'un espai amb tota mena d'ornaments que reflectia el poder de la família.

Sortim amb tot d'imatges projectades en la imaginació, unes imatges que miren de respondre a la inevitable pregunta. Què hi deu haver allà a sota? 

Continuem. Passem de llarg de tota una avinguda plena de panteons il·lustres. Els ulls s'aturen a l'atzar en una estàtua amb la mirada perduda, en una flor, en noms i més noms. Alguns dels quals són de personatges històrics. Francesc Macià, Lluís Companys, Ildefons Cerdà, Isidre Nonell, Montserrat Roig, Àngel Guimerà... La llista és inacabable. Però, com dèiem al principi del reportatge, també hi ha noms no tan coneguts que amaguen històries que poden ser apassionants.

L'enigma: la tomba de Nicolau Juncosa

Passem per davant d'una tomba. Ens hi aturem. És pràcticament impossible no fer-ho. Veiem una estàtua que representa la mort, amb forma d'esquelet vestit amb una túnica inquietant, que posa la mà a l'espatlla d'un home que està assegut mirant a l'infinit amb un posat pensatiu.

Aquest home és Nicolau Juncosa, un industrial i polític de principis del segle XX. En el seu moment va ser una persona rellevant d'aquella Barcelona burgesa de fa més de 100 anys, però que el pas del temps l'ha anat deixant en l'oblit, tant que les males herbes creixen a l'espera que algun dia vingui algú a arrencar-les. S'ha perdut la pista dels seus descendents. Es pot dir que es tracta d'una tomba abandonada.

Però anem a la història. L'Adrià ens explica que Nicolau Juncosa va encarregar la seva tomba en vida i va deixar per escrit que quan morís, amb una tècnica de motlle en guix, se li extragués una plantilla de la cara per traslladar-la a l'estàtua amb el màxim realisme.

A més, a la base, a tall d'epitafi, hi ha amagat un enigma: dos símbols d'interrogació i un missatge: "La solució". Què volia dir? Era un missatge que només algú en particular podia entendre? De teories, entre els estudiosos n'han aflorat moltíssimes. L'Adrià Terol apunta que segurament els negocis no li estaven anant bé al senyor Juncosa i que va arribar a la conclusió que només hi havia una solució a tots els seus problemes, la mort.

Es fa el silenci. De nou la imaginació s'activa buscant entendre alguna cosa més mirant d'interpretar els petits elements que, a primer cop d'ull, han passat desapercebuts, i que podrien donar alguna pista per resoldre l'enigma. Indicis inconnexos que fan arribar a la conclusió que si els experts no ho han aconseguit, difícilment podrem fer-ho nosaltres.

Continuem amb el passeig. Caminem per carrers amb nínxols a banda i banda. En alguns hi ha flors recents, amb molts colors, en d'altres amb prou feines es poden apreciar les restes resseques. Hi haurà anat algú per Tots Sants a portar-ne de noves?

La història d'amor: Isabel de Viala i Matías Zaragoza

Ens topem amb dues persones. Una dona i un home de mitjana edat. Estan aturats davant d'una tomba mirant-la en silenci. L'Adrià el trenca per presentar-nos. Són la Pilar i el Josep Maria Zaragoza de Pedro i són germans. No hem tingut temps de fixar-nos en la tomba. És la Pilar que ens l'assenyala i de cop el cor ens fa un salt.

Hi veiem una escultura d'una dona estirada en un llit i als seus peus hi ha un nadó que intenta apropar-s'hi gatejant. La imatge, d'allò més realista, transmet un munt d'emocions que s'amunteguen en fraccions de segon. Ens quedem atrapats passejant la mirada per aquesta escena esculpida en pedra.

No tenim temps d'endreçar tot el que la imaginació ha començat a barrinar. La Pilar ens explica què estem veient. 

"La dona és la nostra àvia i el nadó és el nostre pare. Ella va morir durant el part"

El nadó, en Matías Zaragoza, va créixer orfe. Pocs anys després de perdre la mare, el seu pare va morir al front durant la guerra civil. Però en Matías es va anar fent gran, va formar una família i va viure més de 90 anys. Ja en fa tres que mare i fill es van retrobar aquí, a l'interior d'aquesta tomba. Com el cercle d'una història que va quedar interrompuda per la mort, però que, finalment, la mateixa mort ha acabat tancant.

Silenci. Llarg silenci intentant contenir emocions davant d'una història d'amor... Trista? Sí. Però també bonica. Preciosa.

De fet, el silenci s'esvaeix amb les paraules emocionades d'en Josep Maria, que ens explica que des de ben petits el seu pare els portava davant la tomba. Ens revela que era un home que li costava verbalitzar les emocions, però que davant d'una imatge com aquesta, tampoc feien falta massa paraules, més aviat silencis.

Tant la Pilar com en Josep Maria tenen els ulls humitejats i, al mateix temps, somriuen. Han crescut des de ben petits amb la mort. Amb el sentiment de pèrdua i, al mateix temps, amb l'oportunitat de viure sent conscients de la història d'amor que, encara avui, els estreny el cor i, curiosament els allunya de la tristesa. 

La Pilar ens diu: "Em sento molt afortunada de pensar que el nostre avi tenia aquesta sensibilitat. M'encanta aquesta història. La nostra història."

En Josep Maria es mira la seva germana, amb ulls carregats d'amor, no han deixat d'agafar-se per l'esquena ni un moment durant la nostra conversa. Accentua el somriure i, a tall de comiat, ens fa una darrera reflexió: "Venir aquí és com tornar a la meva infantesa, però si miro cap al futur, ho tinc clar, jo espero ser aquí també en el futur."