Una crisi humanitària als carrers de Nova York?

Al bell mig de Manhattan, entre els carrers 45 i 46 i a cinc minuts caminant de la seu central de les Nacions Unides, hi ha una altra seu on, si no hi ha representades totes les nacions, poques n'hi falten.

Un noi de Mauritània descansa la seva fatiga a la vorera. Va arribar a Nicaragua gràcies al visat que aquest país els proporciona, a canvi de 1.500 dòlars. Un noi veneçolà intenta vendre la moto, en el sentit literal i el figurat, a un grup de joves turcs. Per entendre's utilitzen el traductor de Google i tot són àudios amunt i avall amb frases com "en demano 700 dòlars perquè me'n vaig a Atlanta a treballar" o "te la venc amb papers i matrícula, només té 4.000 quilòmetres".

La transacció va per llarg i es produeix en una de les 4 cantonades que envolten l'Hotel Roosevelt. És un edifici majestuós que ocupa tota una illa de cases. Dues grans banderes nord-americanes onegen sobre l'entrada i s'ha reconvertit en el centre de registre de tots els immigrants que arriben a Nova York. De les 120.000 persones arribades a la ciutat l'últim any, unes 60.000 depenen de l'ajuda dels serveis socials. 

La família d'en Pedro Antonio acaba d'arribar amb el seu fill. Han fet el recorregut que fa tothom: els registren, els fan un mínim examen mèdic, els proporcionen una mica de roba i menjar i els deixen estar 3 nits a l'hotel. Després els redirigeixen cap a un altre hotel per a famílies pels pròxims 28 dies. Si un cop passat aquest temps no són capaços de sostenir-se pel seu compte, poden tornar al Roosevelt, tornar-se a registrar, i tornar a accedir a un allotjament per 28 dies més. Si hi ha sort, potser aconsegueixen una plaça a més llarg termini.  

Una cinta blava i buscar-se la vida en moto

Al mateix Hotel Roosevelt hi ha famílies que hi viuen de manera permanent. Són les que porten una acreditació amb un codi QR penjada al coll amb una cinta de color blau. L'han d'ensenyar cada vegada que entren i surten de l'hotel. La cua més llarga, a vegades de més d'una hora, es forma a les 4 de la tarda, quan els nens tornen de l'escola i es reuneixen amb les seves famílies.  

L'Eliseo i l'Alisson esperen que l'autobús torni els seus dos fills de l'escola amb la cinta blava al coll. Van marxar fa 3 mesos de l'Equador, fugint de la violència i l'extorsió. No els agrada sentir-se mantinguts pel govern i ja han intentat deixar l'hotel i llogar un pis, però van haver de tornar perquè les feines que aconsegueixen sense contracte no són prou estables per pagar un lloguer.

L'Eliseo té clar que no vol cometre cap il·legalitat que el perjudiqui en el procés d'aconseguir un permís de treball, però que no tothom ho fa així, i assenyala les desenes de motos que estan aparcades davant de l'hotel: "Allò és territori veneçolà", diu. Posades en bateria fan també el servei de bancs per fer-la petar amb un grup de joves d'entre 22 i 28 anys pares de família. I al final en traiem l'entrellat, o ens ho sembla: compren les motos i les fan servir sense papers ni assegurança ni matrícula per repartir menjar a domicili. Relloguen una llicència d'Ubereats per 120 dòlars al mes.

Cada vegada que reparteixen saben que s'arrisquen a perdre la moto i a ser multats si els atura la policia, però és això o res, expliquen enmig d'una fumerada de marihuana. Quina fama tenim els veneçolans a Espanya?, pregunten, "perquè aquí només perquè tenim aquestes motos ja ens tracten de delinqüents, i ho fem per poder comprar menjar a les nostres criatures. Estem agraïts perquè tenim un sostre, però el menjar és horrible, no se'ls posa bé als nens, a vegades està en mal estat".  

Arepes, cafè i altaveus

El procés per aconseguir un permís de treball és llarg i incert. Mentrestant, en Toni aprofita l'hora punta de la tornada de l'escola per mirar de vendre cafè i arepes als compatriotes. "Pots trobar alguna feina informal, descarregant mercaderia o en alguna cuina, però el patró s'arrisca si l'enxampen, i com que saben que estàs molt necessitat i som molts, et paguen molt poc".

Ell no viu al Roosevelt, sinó en un alberg a Brooklyn, però també es queixa del menjar: "No podem cuinar, no tenim cuina en aquests llocs, i això en condemna a menjar fred cada dia".

Ell està sol, i com la resta d'homes sols que han arribat, els han allotjat en edificis repartits per la ciutat que s'han reconvertit en albergs. Un d'aquests és una antiga presó al nord de Central Park, just a l'entrada de Harlem.

En aquests centres, l'antiguitat és un grau. La candidesa de dos cosins colombians que fa 10 dies que hi són contrasta amb la duresa d'un grup de veneçolans als quals un parell de mesos al centre ja els converteix en veterans. Tots s'acaben trobant al carrer. Reggaeton als altaveus i una barberia improvisada on en Víctor talla cabells a canvi de pocs dòlars. I per què a Nova York? Diu que és la primera ciutat que li va venir al cap quan li van preguntar on volia anar.  

La immensa majoria han arribat amb els autobusos que des dels estats de la frontera els mateixos governadors republicans del sud omplien i enviaven a ciutats demòcrates del nord.

Però ara tant l'alcalde de Nova York com la governadora, tots dos demòcrates, han donat senyals de no poder més: Eric Adams va dir literalment que aquesta crisi canviaria la ciutat per sempre i la governadora Hochul creu que potser ha arribat el moment de derogar una llei en vigor des dels anys 40 a Nova York ("Right to shelter") que garanteix un sostre a tothom que ho necessiti: "Quan aquesta llei va entrar en vigor no pensàvem que, literalment, el món sencer voldria venir".  

Han demanat més diners al govern federal i ofereixen pagar el bitllet d'avió a tothom que vulgui marxar a un altre estat.  

Bonus track

Les orelles capten més converses que els micròfons, on no tothom està disposat a parlar. Això no està gravat, però també ho vam sentir treballant en aquesta crisi humanitària amagada als carrers de Nova York.  

Tres nois joves passant per davant de l'Hotel Roosevelt de Nova York: "Biden hauria de tancar la frontera. Tenim un govern del fentanil".  

Una senyora de Florida que s'hi atura un moment: "Si sabés com fer-ho, jo contractaria una d'aquestes dones, o tota una família, perquè m'ajudessin a casa".

Un immigrant fent una videotrucada amb ulls d'enyor: "Si et compro uns bitllets, vens?"

Una noia que hi passa cada dia per anar a treballar i se'ns acosta per preguntar: "Però què faran tota aquesta gent si no troben feina?"

Un home que ens busca per fer-nos saber que "els pisos d'aquesta zona estan perdent valor per culpa de tot això".