Una Europa que bascula a l'extrema dreta per pilotar la seva ampliació més difícil

L'últim discurs de l'eurodiputat Daniel Cohn Bendit el 2014 no va ser un simple comiat. El llegendari Dani el Roig, un dels líders de la revolta estudiantil del 1968 a París, mig francès i mig alemany, va voler deixar un missatge que enaltís el projecte europeu. Va explicar que ell havia nascut el 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, i que ningú hauria cregut llavors que, cinquanta anys després, no hi hauria fronteres entre Alemanya i França.

Amb la seva vehemència habitual, deia als seus companys d'hemicicle que ells i els seus predecessors havien aconseguit una fita inversemblant: que la guerra ja no fos possible a Europa. I els animava a construir uns "Estats Units d'Europa" on tothom pugui viure en pau i amb drets.

Deu anys després ningú podria ser tan categòric afirmant que "la guerra ja no és possible a Europa". I el projecte federal europeu segueix un camí, si més no, erràtic. Precisament per això, és oportú recordar aquell discurs que apel·lava a les essències de la idea de l'Europa unida.

El resultat de les eleccions europees del 6 al 9 de juny determinarà si els valors i les intencions dels fundadors de la Unió es mantenen vigents o si prenen un altre rumb, d'acord amb el que els ciutadans europeus del 2024 expressin a les urnes.

El repte més arriscat

La UE ha passat per molts moments delicats, que feien pensar fins i tot en el seu final i ha superat crisis de tota mena. Però aquesta vegada hi ha almenys dos factors que represente desafiaments més grans per al seu futur.

El primer, el creixement de les opcions d'extrema dreta.

El segon, el procés d'ampliació, sobretot a Ucraïna i els Balcans.

El Parlament és només una part del mecanisme de presa de decisions de la UE. Li pertoca, per exemple, l'elecció de la presidència de la Comissió, el "govern europeu", actualment en mans d'Ursula Von der Leyen, que opta a la reelecció amb el suport de la dreta tradicional, el Partit Popular. Si hem de fer cas de les enquestes, té moltes possibilitats de continuar en el càrrec i per això val la pena fixar-se en els seus últims moviments i declaracions.

Von der Leyen i el final del cordó sanitari a l'extrema dreta

Von der Leyen es mostra oberta a entendre's amb els Germans d'Itàlia, el partit de la primera ministra Giorgia Meloni, que pot obtenir la representació més gran de l'espai de l'extrema dreta a l'Europarlament.

Segons Von der Leyen té posicions clarament proeuropees i s'hi ha entès bé en les cimeres europees en què han coincidit. El partit de Meloni serà el majoritari en el grup ECR (Conservadors i Reformistes Europeus) que, juntament amb ID (Identitat i Democràcia) aplega els partits ultraconservadors i d'extrema dreta europeus.

La declaració de Von der Leyen representa trencar el "cordó sanitari" que existia, de fet, a les institucions europees de no pactar amb l'extrema dreta. Però també és una conseqüència del que ja s'està veient com a "normal" en la política de molts països, on l'extrema dreta forma part del govern (Itàlia, Països Baixos, Hongria, Croàcia, Finlàndia) o hi dona suport des de fora (Suècia). En setze membres més, la seva presència al parlament està normalitzada i hi té més o menys força.

Una extrema dreta dividida, però també unida

És veritat que entre els partits de la dreta radical, extrema dreta, ultraconservadors, ultranacionalistes o populistes de dreta presents a l'Europarlament hi ha grans diferències. Però també coincidències en aspectes tan fonamentals com el de la gestió de la immigració, la frenada de la transició verda i la pulsió autoritària que retalla drets i llibertats i erosiona els equilibris entre els poders democràtics, propis d'un estat de dret.

Són tres carpetes que formen part de la columna vertebral de la construcció europea dels últims anys i del futur, i sobre les quals la incidència de les propostes de l'extrema dreta és creixent. Els governs les acaben normalitzant i adoptant.

Contra els migrants, negacionisme climàtic i retallada de drets

En política migratòria i d'asil, no hi ha gaire diferència entre la proposta de Giorgia Meloni de "subcontractar" a Albània l'allotjament de migrants irregulars que arribin a Itàlia i la  del govern socialdemòcrata danès, que busca un acord amb Kosovo per reubicar-los al seu territori.

Pel que fa a les polítiques mediambientals, l'extrema dreta ha intentat capitalitzar el malestar dels agricultors revoltats a tot arreu contra les exigències de Brussel·les, i diversos governs nacionals de tots colors, i fins i tot la mateixa Comissió, s'han afanyat a fer concessions.

L'ambició de la "transició verda", gran distintiu de la política europea, es veu cada dia més encongida, especialment per la resistència dels sectors econòmics i socials amb més capacitat de pressió.

Són evidents també els efectes en les polítiques socials i el retrocés en els drets. A la Itàlia de Georgia Meloni l'ortodòxia econòmica i europeista contrasta amb les mesures que no fan la vida més fàcil ni al col·lectiu LGTBI+ ni a les defensores del dret a l'avortament.

A Hongria la llibertat d'expressió es veu limitada i, fins fa poc, la divisió de poders estava amenaçada a la Polònia que governava el PiS.

De l'Europa dels 27 a la dels 35

El conjunt d'aquestes forces creix, mentre s'aprima el bloc de partits centrals que històricament han fet avançar el projecte europeu: socialdemòcrates, democristians i liberals. I, més recentment, també els verds.  

Aquest factor pot tenir també conseqüències a l'hora de gestionar el repte més gran dels pròxims anys: l'ampliació de les fronteres de la Unió.

Després de més d'una dècada sense incorporacions, però amb una sortida, la del Regne Unit, ara els 27 han posat la directa per passar a ser 35 el 2030. No s'havia plantejat mai una ampliació exprés com aquesta, que respon fonamentalment a criteris geoestratègics.

La invasió russa d'Ucraïna ho ha canviat tot. Era inimaginable fins ara parlar d'adhesió amb un país en guerra. Però a Ucraïna se li concedeix l'estatus de candidata a l'adhesió sense complir la majoria de criteris exigits i amb un PIB per càpita que representa poc més del 10% de la mitjana de la Unió. Això, juntament amb la seva dimensió i població, la convertirà en la màxima beneficiària potencial dels fons comunitaris.

Les aportacions al pressupost de la UE hauran d'augmentar, i el malestar pot derivar en eurofòbia, que pot créixer en els països que vegin reduïts els seus ingressos.

Incorporar el mosaic dels Balcans Occidentals

L'argument de l'amenaça russa ha servit també per accelerar la candidatura de Moldàvia. I el temor de deixar una regió fonamental d'Europa a mercè de la influència de Moscou i de Pequín fonamenta la decisió d'obrir les portes a les negociacions amb els països dels Balcans Occidentals: Albània, Macedònia del Nord, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, i Montenegro.

Kosovo queda un pas més enrere, perquè encara hi ha cinc països de la Unió que no el reconeixen (Espanya, Grècia, Eslovàquia, Romania i Xipre). Entre aquests candidats hi ha conflictes latents, com la fallida experiència d'estat multiètnic de Bòsnia i Hercegovina i problemes no resolts de fronteres i minories nacionals, que els més eurooptimistes creuen que es poden atenuar amb la perspectiva d'un calendari d'integració.

Però hi ha indicis que apunten en la direcció contrària, com el secessionisme que alimenta la República Srpska (l'entitat sèrbia de Bòsnia) des de fa uns mesos.  

Geòrgia també busca protecció

Geòrgia és un cas a part. També ha estat reconeguda la seva candidatura, però per la seva situació geogràfica seria un membre sense continuïtat territorial amb la resta de la Unió. I que, a més, no controla part del seu territori: Ossètia del Sud i Abkhàsia són exemples d'estats "fantasma" que només existeixen perquè Rússia els reconeix i manté.

Actualment, la influència russa es nota també en la controvertida llei sobre agents estrangers, que Brussel·les ja ha advertit que serà un obstacle per a qualsevol aproximació.

Molts georgians es miren al mirall ucraïnès. El temor a una nova guerra els llança als braços "protectors" d'occident. De moment, els de la Unió Europea. Però també, com en el cas ucraïnès, els de l'OTAN.

Turquia ja no mira a Europa

Finalment hi ha el dossier de Turquia, candidata eterna, però actualment sense una perspectiva real de negociacions per a la integració-

La política de força, a l'interior i a l'exterior, del president Erdogan, orienten el país a consolidar-se com a potència regional, més que a rellançar la seva vocació europea.

Les ampliacions sempre han anat bé?

A Brussel·les es recorda com cada adhesió ha obert, ha fet créixer, ha estabilitzat, i ha democratitzat molts països. Des d'aquelles Espanya, Portugal (1986) i Grècia (1981) amb un passat dictatorial recent fins als països de l'est, antics socis de la Unió Soviètica, incorporats en dues tongades, el 2004 i el 2007.

Però l'empresa, aquesta vegada, és d'unes dimensions descomunals. La UE, tornem a Cohn Bendit, va néixer per fer impossible la guerra, per generar més riquesa, negoci i benestar. Ara es tracta d'ampliar aquest club de privilegi amb nous socis que encara porten el fusell a l'espatlla, o el tenen amagat perquè no es refien del veí, i que viuen en un entorn de pobresa i de corrupció.

De qui piloti aquest procés dependrà en bona part que, d'aquí una dècada, Europa continuï sent un projecte atractiu en un món on el balanç entre les grans potències no serà segurament el mateix d'ara.