Una nevada no arregla 20 anys de sequera: la gestió de l'aigua al sud-oest dels EUA

Gestionar l'aigua al desert no és cap novetat per als habitants de Utah, un dels estats més àrids del sud-oest dels Estats Units i alhora un dels estats que més creixen. Però 20 anys de sequera persistent, el canvi climàtic, la pressió demogràfica i un regadiu abusiu han deixat al descobert les fragilitats d'un sistema que ha tirat de veta confiant en el que cauria del cel i en el que proveiria la tecnologia. I ni amb el cel ni amb la tecnologia n'hi ha hagut prou.

Salt Lake City, la gallina dels ous d'or en perill

Els habitants de Salt Lake City esperen el desgel amb ganes, i fins i tot amb por de les inundacions, perquè la nevada d'aquest hivern ha estat històrica. Però també va ser històric el registre mínim d'aigua al Gran Llac Salat el novembre passat, i tothom li va veure les orelles al llop.

Els últims 40 anys el llac ha perdut el  73% d'aigua i un 60% de superfície. És un llac salat terminal, el més gran de l'hemisferi occidental, i si l'aigua que l'ha de reomplir no hi arriba perquè es "gasta" abans en l'agricultura o a alimentar el creixement demogràfic i industrial, està condemnat a anar-se assecant. I quan això passa, l'efecte en cadena pot ser imparable.

El professor de la Universitat de Utah Kevin Perry fa anys que recorre el llac amb la seva bicicleta. Els seus treballs han servit per documentar que a mesura que l'aigua es retira queden al descobert contaminants com l'arsènic o altres metalls pesants.

En alguns trams del llac, una crosta els protegeix de, literalment, sortir volant, però en d'altres no.

"La pols tòxica és un perill. Té elements cancerígens."

Si aquesta pols està soterrada sota l'aigua, "corre el risc d'arribar a la població, que viu molt concentrada en els contorns orientals del llac, transportada pel vent".

Aquesta població són més d'un milió de persones i creixent, atretes per un paisatge que talla la respiració, qualitat de vida a l'aire lliure, uns impostos baixos i l'oportunitat de créixer i prosperar.

Deeda Sed, del Centre per la Diversitat Biològica, ens passeja per les obres d'un futur centre logístic a prop de l'aeroport que confia a poder aturar: "Tot aquest creixement no servirà per a res si és al preu de carregar-nos el llac. Cal protegir les poques zones humides verges que queden. Cal reduir els cultius de regadiu intensius."

L'equilibri entre el creixement i les polítiques d'estalvi d'aigua és el que guia l'alcalde de Spanish Fork, Mike Mendenhall, la primera ciutat al sud d'aquest corredor entre el llac i les muntanyes conegut com a Wasatch Front.

Fa anys que tenen un sistema d'aigües secundàries que els permet regar amb aigua no tractada, i també programes per incentivar els veïns a canviar la gespa per la grava. Però no vol sentir a parlar de limitar el creixement.

"Els veïns de Spanish Fork, tant si van arribar ahir com fa 20 anys, demanen que no creixem, però just ho fan quan s'han assegurat que ells ja són aquí."

Mendenhall recorda que "la propietat privada és sagrada": "Si un propietari vol vendre per donar un altre ús a la terra, el govern no té cap dret a impedir-ho. Cal un creixement responsable, això sí."

Què hi diuen els ocells?

Qui no parla són els ocells, però si ho fessin, seria per dir que si el llac s'asseca es quedaran sense una parada imprescindible en les seves rutes migratòries.

Qui piula per ells és Ben Stireman, un dels responsables dels parcs nacionals del govern de Utah, que ens explica que s'alimenten de les artèmies que es crien al llac, i si la falta d'aigua fa que augmenti la concentració de sal, aquest aliment també perilla per als 10 milions d'aus migratòries de més de 300 espècies diferents que fan una parada en el camí.  

Però on potser es fa més evident el risc de matar la gallina dels ous d'or és quan es miren els números de la riquesa que genera un llac que necessita un equilibri de sal i aigua per seguir rendint: aquestes artèmies que alimenten els ocells de manera natural també són utilitzades per la indústria que fa pinso per a les granges de gambes arreu del món.

Gairebé el 50% de la producció mundial d'aquest derivat per a l'aqüicultura surt d'aquí. I finalment, la sal i altres minerals. Sense aigua no hi ha negoci, i el negoci del llac, en total, són 2.500 milions de dòlars anuals.

La sequera persistent i l'ús i abús del seu cabal ha portat al límit un riu que proveeix d'aigua potable més de 40 milions de persones, rega dos milions d'hectàrees agrícoles i fa funcionar centrals hidroelèctriques. El debat és com mantenir viu el riu, i també tots els ecosistemes que en depenen.

El riu Colorado i l'agricultura del desert

Si l'agricultura és el principal consumidor de l'aigua que no arriba al Gran Llac Salat, també és la principal responsable de la pèrdua d'un terç del cabal del riu Colorado.

Aquest immens pulmó líquid de més de 2.000 quilòmetres passa per un moment crític, fins al punt que els 7 estats que en depenen --Wyoming, Utah, Colorado, Nou Mèxic, Arizona, Nevada i Califòrnia-- estan embarcats en negociacions bizantines sobre els seus drets històrics, la llei del riu, per repartir-se les mesures d'estalvi.

Cal reduir el consum un 25% i, mentre no es posen d'acord, els estats impulsen programes com el que ha acceptat en Nathan Thayn, un granger amb ancestres mormons que fa 5 generacions que cultiva al desert.

Amb tots els dubtes del món però també convençut que les coses no es poden continuar fent com sempre, aquest any per primera vegada deixarà de cultivar un camp d'alfals a canvi d'una subvenció: cobrar per no regar i que la seva aigua vagi al riu.

"No sé si repetiré, l'any que ve. Com a granger, no treballar la terra se'm fa molt estrany, però també entenc que alguna cosa s'ha de fer."

"Hem de ser més eficients o buscar cultius que necessitin menys aigua", reflexiona davant dels seus dos fills, que voldrien no haver de renunciar a un estil de vida, el de granger de l'oest, que és un dels pilars fundacionals de la societat nord-americana.  

El riu Colorado no només serveix per omplir els gots de 40 milions de persones i regar més de 2 milions d'hectàrees agrícoles. Les seves aigües també omplen embassaments que generen electricitat per a milions de persones.

Aquests embassaments estan registrant nivells històricament baixos, i el fantasma del "dead pool", com es coneix el moment en què no hi hagi aigua per fer moure les turbines, està deixant de ser una hipòtesi impossible.  

Aigua i política

Tant el riu Colorado com el Gran Llac Salat necessiten que els seus usuaris es posin d'acord per estalviar aigua si es vol assegurar el futur d'aquests dos grans ecosistemes del sud-oest nord-americà.

S'enfronten a lleis centenàries obsoletes, que no van predir ni el canvi climàtic ni un creixement desmesurat, i també a infraestructures que en molts casos ja no serveixen.

Sobre la taula hi ha programes, milions de dòlars federals i incentius per fer-ho. També interessos polítics; dos dels estats que han de posar-se d'acord --Nevada i Arizona-- es consideren estats frontissa, que tant poden caure del cantó republicà com del demòcrata en les properes eleccions presidencials del 2024.

La Casa Blanca es cuidarà molt de no prendre decisions que els perjudiquin. Ara bé, independentment del color polític, hi ha un factor intangible que es repeteix en totes les converses que hem tingut i que pot ajudar a forjar un acord: l'amenaça que la solució arribi, o s'imposi, des de Washington.

Si hi ha una cosa que comparteixen aquests estats del sud-oest és l'al·lèrgia que el govern federal fiqui el nas en la seva governança. I si ells no tanquen l'aixeta a temps, ho faran els lampistes de la Casa Blanca.