Una nova era àrab
Jaume Bartrolí, sotscap d'Internacional de Televisió de Catalunya
Actualitzat
En acabar la Segona Guerra Mundial, la geografia àrab la formaven cinc monarquies -Egipte, l'Iraq, Jordània, l'Aràbia Saudita i el Iemen-, dues repúbliques acabades d'independitzar de França -Síria i el Líban- i una llarga llista de territoris sota protecció o colonització europea.
La derrota de la guerra del 1948 davant d'Israel va ser un cop duríssim per a la moral col·lectiva i va avivar una efervescència de moviments independentistes i nacionalistes, i el desig de deixar enrere els segles de colonització estrangera, d'humiliacions i de retard. Fins que, el 1952, els Oficials Lliures van fer un cop militar a Egipte i van enderrocar el rei Faruk I. Dos anys després, el coronel Gamal Abdel Nasser assolia tot el poder, expulsava les tropes britàniques del canal de Suez i llançava la seva revolució nacionalista, laica i cada cop més socialista. Nasser parlava d'independència davant d'Occident, de la unió de tots els àrabs, del ressorgiment de la nació després de segles d'obscurantisme. Parlava de recuperar l'orgull perdut. I també de reforma agrària, nacionalitzacions, socialisme i no-alineament.
El 1956, Nasser nacionalitza el canal de Suez i, amb l'excusa de l'ocupació del Sinaí per les tropes israelianes, la Gran Bretanya i França hi envien els seus soldats i ocupen el canal. Però la pressió del president nord-americà, David Eisenhower, els obliga a retirar-se'n. És el cant de cigne del colonialisme. A partir d'aleshores, els Estats Units ocupen el lloc que abans tenien la Gran Bretanya i França. I Egipte acaba per inclinar-se cap a l'aliança amb la Unió Soviètica.
La bandera del panarabisme
Per a milions de persones des de l'Atlàntic fins al golf Pèrsic, Nasser es va convertir en la gran esperança, en el líder del panarabisme.
El contagi de la revolució egípcia es va estendre per tot el món àrab. El 1954, l'FLN iniciava la guerra d'independència d'Algèria, contra els francesos. El 1956, els panarabistes guanyen les eleccions a Jordània i l'Aràbia Saudita envia les seves tropes per salvar el rei Hussein. El 14 de juliol de 1958, els militars pronasseristes fan un cop militar a l'Iraq i maten el rei Faysal II i el seu primer ministre, prooccidental. L'endemà, el president Eisenhower envia els "marines" a Beirut per impedir que també el Líban caigui en mans dels pronasseristes. A l'octubre d'aquell any, Egipte i Síria s'uneixen en la República Àrab Unida. Sembla com si el somni comencés a fer-se realitat. El 1962, és el torn del Iemen: els militars pronasseristes enderroquen el rei, proclamen la república i comença una llarga guerra civil.
Eren els temps de la Guerra Freda, i el món àrab va quedar dividit entre el bloc progressista, aliat de l'URSS, i el bloc conservador, aliat dels Estats Units. Però les esperances no es van complir. La democràcia no va arribar, ni a les monarquies prooccidentals ni als règims aliats de l'URSS. Ni la democràcia ni la modernització ni la millora real de les condicions de vida. A l'hora de la veritat, tots els règims van acabar assemblant-se. El món àrab va entrar en un llarg període d'estancament sota governs autocràtics plagats de corrupció.
La frustració, la van recollir els islamistes.
La bandera de l'islam
El 1979, la revolució islàmica liderada per l'aiatol·là Khomeyni triomfa a l'Iran i humilia el "gran Satanàs", els Estats Units. El seu èxit sacseja el món àrab, particularment, i el musulmà, en general. L'islam polític agafa el relleu de la bandera del canvi. Davant del fracàs de la modernització. "copiada" -diuen- d'Occident, aixequen la bandera d'una alternativa basada en els valors islàmics propis i en la lluita contra la corrupció. Els moviments islamistes creixen arreu del món àrab i amenacen tant els règims conservadors com els socialistes. La resposta és més repressió i menys democràcia. Com quan els islamistes guanyen el 1991 les eleccions a Algèria: els militars fan un cop d'estat i comença una guerra civil que deixarà més de 160.000 morts.
El 1988, l'islamisme aconsegueix un gran èxit: humiliar l'altra gran potència, l'URSS, que es veu obligada a retirar-se, vençuda, de l'Afganistan. Els jihadistes àrabs que tornen d'allà de fer la guerra sagrada importen la lluita armada als seus països. Tancada la via pacífica per accedir al poder, alguns moviments islamistes giren cap a la violència.
El paroxisme d'aquest gir, el representen Bin Laden i Al-Qaeda. Els atemptats de l'11-S, en la mesura que van humiliar els Estats Units, i la invasió de l'Iraq van fer que, durant un temps, una part no gens menyspreable de la societat àrab se sentís atreta pel missatge d'odi a Occident de la marca Al-Qaeda. Però la carnisseria diària dels atemptats a l'Iraq -on les víctimes són musulmanes- i els comesos a altres països, retransmesos minut per minut per la cadena Al-Jazeera, ha fet que molts dels que en un principi podien veure el jihadisme amb simpatia hagin acabat per donar-li l'esquena. La gent ha acabat entenent que ni la violència extrema porta enlloc ni Bin Laden té cap model de societat alternatiu.
Cap a una nova bandera?
Ara, un moviment nou està sorgint al món àrab. És un moviment popular, nascut des de la base, sense que cap grup polític el lideri, de moment. Un moviment de joves que tenen internet com a eina d'activisme principal. I que es nodreix en el desengany de la gent després de tantes promeses incomplertes, de la corrupció, de l'immobilisme dels polítics -tant els del règim com els de l'oposició-. Un moviment de gent que demana més democràcia, més llibertats, més feina, una vida més digna, tot allò que ni uns ni altres són capaços de proporcionar-los.
La gent que surt aquests dies al carrer a Tunísia, a Egipte, a Jordània, a Algèria, al Iemen no parla de religió, ni crema banderes nord-americanes, ni crida contra Occident. Simplement, vol viure una vida decent.
La derrota de la guerra del 1948 davant d'Israel va ser un cop duríssim per a la moral col·lectiva i va avivar una efervescència de moviments independentistes i nacionalistes, i el desig de deixar enrere els segles de colonització estrangera, d'humiliacions i de retard. Fins que, el 1952, els Oficials Lliures van fer un cop militar a Egipte i van enderrocar el rei Faruk I. Dos anys després, el coronel Gamal Abdel Nasser assolia tot el poder, expulsava les tropes britàniques del canal de Suez i llançava la seva revolució nacionalista, laica i cada cop més socialista. Nasser parlava d'independència davant d'Occident, de la unió de tots els àrabs, del ressorgiment de la nació després de segles d'obscurantisme. Parlava de recuperar l'orgull perdut. I també de reforma agrària, nacionalitzacions, socialisme i no-alineament.
El 1956, Nasser nacionalitza el canal de Suez i, amb l'excusa de l'ocupació del Sinaí per les tropes israelianes, la Gran Bretanya i França hi envien els seus soldats i ocupen el canal. Però la pressió del president nord-americà, David Eisenhower, els obliga a retirar-se'n. És el cant de cigne del colonialisme. A partir d'aleshores, els Estats Units ocupen el lloc que abans tenien la Gran Bretanya i França. I Egipte acaba per inclinar-se cap a l'aliança amb la Unió Soviètica.
La bandera del panarabisme
Per a milions de persones des de l'Atlàntic fins al golf Pèrsic, Nasser es va convertir en la gran esperança, en el líder del panarabisme.
El contagi de la revolució egípcia es va estendre per tot el món àrab. El 1954, l'FLN iniciava la guerra d'independència d'Algèria, contra els francesos. El 1956, els panarabistes guanyen les eleccions a Jordània i l'Aràbia Saudita envia les seves tropes per salvar el rei Hussein. El 14 de juliol de 1958, els militars pronasseristes fan un cop militar a l'Iraq i maten el rei Faysal II i el seu primer ministre, prooccidental. L'endemà, el president Eisenhower envia els "marines" a Beirut per impedir que també el Líban caigui en mans dels pronasseristes. A l'octubre d'aquell any, Egipte i Síria s'uneixen en la República Àrab Unida. Sembla com si el somni comencés a fer-se realitat. El 1962, és el torn del Iemen: els militars pronasseristes enderroquen el rei, proclamen la república i comença una llarga guerra civil.
Eren els temps de la Guerra Freda, i el món àrab va quedar dividit entre el bloc progressista, aliat de l'URSS, i el bloc conservador, aliat dels Estats Units. Però les esperances no es van complir. La democràcia no va arribar, ni a les monarquies prooccidentals ni als règims aliats de l'URSS. Ni la democràcia ni la modernització ni la millora real de les condicions de vida. A l'hora de la veritat, tots els règims van acabar assemblant-se. El món àrab va entrar en un llarg període d'estancament sota governs autocràtics plagats de corrupció.
La frustració, la van recollir els islamistes.
La bandera de l'islam
El 1979, la revolució islàmica liderada per l'aiatol·là Khomeyni triomfa a l'Iran i humilia el "gran Satanàs", els Estats Units. El seu èxit sacseja el món àrab, particularment, i el musulmà, en general. L'islam polític agafa el relleu de la bandera del canvi. Davant del fracàs de la modernització. "copiada" -diuen- d'Occident, aixequen la bandera d'una alternativa basada en els valors islàmics propis i en la lluita contra la corrupció. Els moviments islamistes creixen arreu del món àrab i amenacen tant els règims conservadors com els socialistes. La resposta és més repressió i menys democràcia. Com quan els islamistes guanyen el 1991 les eleccions a Algèria: els militars fan un cop d'estat i comença una guerra civil que deixarà més de 160.000 morts.
El 1988, l'islamisme aconsegueix un gran èxit: humiliar l'altra gran potència, l'URSS, que es veu obligada a retirar-se, vençuda, de l'Afganistan. Els jihadistes àrabs que tornen d'allà de fer la guerra sagrada importen la lluita armada als seus països. Tancada la via pacífica per accedir al poder, alguns moviments islamistes giren cap a la violència.
El paroxisme d'aquest gir, el representen Bin Laden i Al-Qaeda. Els atemptats de l'11-S, en la mesura que van humiliar els Estats Units, i la invasió de l'Iraq van fer que, durant un temps, una part no gens menyspreable de la societat àrab se sentís atreta pel missatge d'odi a Occident de la marca Al-Qaeda. Però la carnisseria diària dels atemptats a l'Iraq -on les víctimes són musulmanes- i els comesos a altres països, retransmesos minut per minut per la cadena Al-Jazeera, ha fet que molts dels que en un principi podien veure el jihadisme amb simpatia hagin acabat per donar-li l'esquena. La gent ha acabat entenent que ni la violència extrema porta enlloc ni Bin Laden té cap model de societat alternatiu.
Cap a una nova bandera?
Ara, un moviment nou està sorgint al món àrab. És un moviment popular, nascut des de la base, sense que cap grup polític el lideri, de moment. Un moviment de joves que tenen internet com a eina d'activisme principal. I que es nodreix en el desengany de la gent després de tantes promeses incomplertes, de la corrupció, de l'immobilisme dels polítics -tant els del règim com els de l'oposició-. Un moviment de gent que demana més democràcia, més llibertats, més feina, una vida més digna, tot allò que ni uns ni altres són capaços de proporcionar-los.
La gent que surt aquests dies al carrer a Tunísia, a Egipte, a Jordània, a Algèria, al Iemen no parla de religió, ni crema banderes nord-americanes, ni crida contra Occident. Simplement, vol viure una vida decent.