Una trentena de pel·lícules per reflexionar sobre la guerra

Aquest dissabte es compleixen dos anys de l'esclat de la invasió militar russa a Ucraïna, un conflicte que ja ha començat a generar relats de tot tipus, també en el món de la cultura.

El cinema té milers d'exemples de pel·lícules que tracten les qüestions bèl·liques des d'angles molt diversos i, aprofitant aquest aniversari, hem volgut recopilar algunes de les cintes que ens poden ajudar a viure o explicar la guerra.
 

Una trilogia en calent

Itàlia tot just s'estava refent de la derrota a la Segona Guerra Mundial quan Roberto Rossellini va decidir dedicar-hi tres pel·lícules, considerades obres mestres, que parlaven d'aquell moment històric.

"Roma, ciutat oberta" (1945), és el retrat de l'últim any d'ocupació nazi a la capital del país. Una cinta interpretada per actors triats entre la gent del carrer. A "Paisà" (1946), el cineasta reuneix sis històries sobre la relació entre poble i els soldats estrangers. I "Alemanya, any zero" (1948) posa el focus en la supervivència d'un nen a Berlín fins a arribar al suïcidi.

Aquesta combinació d'infància i guerra és recurrent a la història del cinema.

A "Masacre, ven y mira", per exemple, Elem Klímov explica la història d'un nen bielorús, testimoni dels horrors nazis, que esdevindrà ell mateix un nou monstre.

"La infància d'Ivan", dirigida per Andrei Tarkovski, converteix un nen de 12 anys en un espia que travessa les línies nazis i acaba jugant un doble rol.

I l'animació "Tumba de luciérnagas", d'Isao Takahata, dibuixa el drama de dos germans separats dels pares que van directes cap a la mort.
 

La resistència

El repte d'organitzar-se per combatre o sobreviure és un dels grans arguments del cinema bèl·lic. A "Kanal", de l'excombatent polonès Andrzej Wajda, s'explica com la gent lluitava i s'amagava als soterranis.

"Cenizas y diamantes", en canvi, aprofundeix en la fractura posterior a la Segona Guerra Mundial, quan els antics aliats russos van passar a ser els nous enemics d'Occident.

I la francesa "El ejército de las sombras", del també exmembre de la resistència Jean-Pierre Melville, intenta mostrar que els herois són, al cap i a la fi, gent com nosaltres.

"Hi ha poques coses tan alentidores com veure morir heroicament algú", adverteix un dels següents protagonistes. I és que, de vegades, la resistència també ve marcada per la desigualtat entre els soldats que estan a les trinxeres i els generals que "lluiten" des dels palaus.

La moral de les tropes queda reflectida a "Camins de glòria", "Rey y patria" i "Hombres contra la guerra". En totes tres els soldats acaben afusellats al final de la pel·lícula, bé per traïdors, bé per rebels o desertors, bé perquè ja no aguanten més.

I també a una nova trilogia, en aquest cas d'Alexander Sokurov, que es fixa en tres noms propis: "Moloch" (sobre Hitler), "Taurus" (sobre Lenin) i "El sol" (sobre Hirohito). A tots tres se'ls retrata tancats als seus búnquers, suposats palaus que acaben sent presons, on reben les visites d'Eva Braun, Stalin o McArthur.

A "La colina de los diablos de acero", un comando dirigit per un coronel catatònic acaba condemnat a la perdició. "Casco de acero" situa un altre grup de combatents refugiant-se en un temple budista, emfatitzant el contrast entre religió i violència.

I "Uno rojo, división de choque" viatja de l'Àfrica a Sicília en una road movie amb destí als camps de concentració.
 

Antibel·licisme vs. militarisme

No totes les pel·lícules empatitzen amb la guerra o amb els que la protagonitzen. Alguns directors han volgut deixar clar el seu posicionament contrari als conflictes bèl·lics. 

És el cas de "La gran ilusión", on dos enemics descobreixen que comparteixen els mateixos ideals humanístics. També "El gran desfile", un film perseguit en el seu dia per atrevir-se a destacar les bondats de l'enemic. I "Res de nou a l'oest", sobre la pèrdua de l'idealisme i la il·lusió entre els alemanys més joves.

D'altres, en canvi, es van arribar a allistar per poder realitzar pel·lícules sobre aquesta temàtica des del terreny. Com Capra, Houston o Hitchcock, també John Ford va rodar pel·lícules i documentals des del front de guerra o produïdes, directament, en col·laboració amb l'exèrcit. Ho va fer amb "Higiene sexual", on s'explicaven els perills de les malalties venèries, "La batalla de Midway" o "Nosotros fuimos los sacrificados", amb plantejaments i formats sempre originals.

Camps de concentració, el gran escenari

Finalment, no hi podia faltar l'epicentre més icònic d'empresonaments i genocidis, els camps de concentració i extermini, que han estat localització i fil conductor de gran inspiració per al cinema dels segles XX i XXI. 

A "La Pasajera", una presonera es troba, ja fora del camp, amb la directora del recinte on va estar retinguda, i es planteja el dilema de delatar-la o de ser amigues.

"La zona de interés", encara a les cartelleres, planteja la crua convivència de família, amor, bellesa i patriotisme amb l'olor i el soroll dels forns crematoris, en un film de gran impacte. I "Paisaje después de la batalla", dirigida per l'exsoldat Wajda, narra amb coneixement de causa què van viure i veure quan van entrar als camps nazis per alliberar-los.

27 pel·lícules per acostar-nos a un segle llarg de conflictes... i a tots els que vindran.