"Vacances amb Franco", una reflexió artística sobre turisme i dictadura

Com va vendre el franquisme el "sol i platja" com a destí ideal de vacances en plena dictadura i com ho vivien els turistes? L'Espanya dels anys 50 i 60 del segle XX era un paradís molt assequible per a la classe mitjana europea, un destí llaminer i molt barat.

En el boom del turisme, la dictadura hi va veure una oportunitat d'aconseguir divises i de poder especular amb diner fàcil en plena etapa "desarrollista", però també de maquillar un règim que estava aïllat des del final de la Guerra Civil.

Ara, una exposició revisa aquell moment. "Vacances amb Franco, els meus estius a l'Espanya franquista" recull les vivències familiars de vuit artistes, la majoria alemanys.

La mostra s'ha concebut com un exercici de memòria històrica, perquè confronta els records personals de vuit artistes internacionals amb una memòria col·lectiva que ara revisiten a través de l'art. Es pot veure al Bòlit de Girona i a la sala de l'antic Escorxador de Figueres.

Cristina Masanés, comissària de la mostra, diu que el projecte exposa un contrast de mirades i realitats. La del nen que venia a passar les vacances al paradís, i la de la gent sotmesa a una dictadura. "És una reflexió tant per als d'aquí com per als que venien", assegura. I també un debat de "rabiosa actualitat" sobre el turisme actual.

Masanés defensa l'exposició com un treball que harmonitza i contraposa la memòria individual i la col·lectiva: "És un exercici de memòria personal dels que eren criatures i a casa seva els van portar de vacances a un paradís anomenat Espanya. Ells no sabien que era l'Espanya franquista."

"Sobretot, agafen material de l'arxiu familiar, hi ha moltes cintes de  súper-8, hi ha fotografies, hi ha memòria, record, textos... i tot això ho interpreten a través de l'art contemporani."

A través del treball d'aquests 8 artistes es proposa un interessant exercici de mirades creuades entre els turistes i els autòctons sobre les contradiccions i ambigüitats d'una època, i sobre els límits del turisme.

L'origen

L'exposició neix d'una idea de l'artista Monika Anselment. Ella va estiuejar de petita a Sant Martí d'Empúries, Llançà i Andalusia. Tenia records i vivències del moment històric que no volia que es perdessin.

Com ara lemes de la dictadura que va arribar a corejar sense saber què volien dir: "Más árboles, más agua. Viva Franco!"

L'artista també recorda que un dia va sentir dos cambrers parlant en català i els va preguntar en quina llengua parlaven, perquè no els entenia. "Em van contestar que parlaven un dialecte. Ara em pregunto --reflexiona Anselment-- si ho van fer perquè realment la dictadura els va fer creure això o perquè no podien dir-me que era una llengua prohibida."

"Vaig pensar que segur que hi havia altres artistes que havien experimentat el mateix i així podríem investigar entre tots  la relació entre franquisme i turisme o quina relació hi ha entre el turisme i altres dictadures vigents en molts països."

De manera que es va decidir a contactar amb el director del Museu de l'Empordà, Eduard Bech, per presentar-li el projecte.

La proposta passava necessàriament per la col·laboració de més artistes en circumstàncies similars. Una vintena va respondre a la crida i, finalment, se'n van seleccionar vuit, una tria que s'ha materialitzat en set propostes. Les peces estan distribuïdes entre el Bòlit i la sala d'exposicions de l'antic Escorxador en una mena de diàleg simbòlic entre els dos equipaments.
 

El paper de la dona

S'hi recullen vivències com la d'Ulrike Weiss, que plasma amb fotografies i collages el rol de la dona marcat pel puritanisme i les consignes radiofòniques del consultori d'Elena Francis, que la van impactar, o el treball d'arxiu sobre postals que enviaven els turistes de Stefanie Unruh.

El turisme i el gran negoci que comportava va obligar el règim a fer els ulls grossos amb la invasió de biquinis a les platges i el relaxament dels costums que portava aparellada la mentalitat dels visitants europeus.

També va ser una oportunitat per a les dones, sotmeses a un model catòlic i patriarcal molt estricte, d'obrir negocis per als turistes, fent menjar o llogant habitacions, i d'emancipar-se en certa manera.

El franquisme va exportar al món l'eslògan "Spain is different", acompanyat d'una idea monolítica de l'Estat. Al Bòlit hi exposa Denys Blaker, que estiuejava a Sant Martí d'Empúries, i recorda sobretot la imatge d'Espanya que el règim mostrava al món a través dels "souvenirs" turístics: "És una contradicció molt forta, jo volia comprar "souvenirs" i què em trobava? Doncs nines de flamenc, figures de toros de plàstic o castanyoles..."

"Tot això és de la cultura castellana, no té res a veure amb Catalunya. I jo no n'era gens conscient, d'això."

L'ombra de la dictadura

En canvi, Christoph Otto, que exposa a Figueres, sí que recorda com percebia el rerefons amagat del franquisme durant les vacances de petit a Andalusia. Otto hi va estiuejar des dels 4 anys. La seva mare va comprar-hi una casa i hi anaven cada estiu.

L'artista opina que el franquisme era visible per a qualsevol que s'hi fixés: "Notava que la gent tenia molta por quan s'acostava la Guàrdia Civil. Un amic de la meva mare, el Paco, mai tenia por, però jo m'adonava que si veia la Guàrdia Civil, en tenia i el seu comportament canviava", recorda Otto.

"M'adonava que Franco era una ombra sobre el sol de la platja espanyola."

Les exposicions paral·leles mostren fotografies, vídeos i nombrosa documentació audiovisual que els artistes conservaven de la seva infància i que ara han revisionat a través de l'art contemporani.

Anselment exposa als dos espais i Denys Blacker, Stefanie Unruh i Ulrike Weiss exposen a Girona. Les obres de Christoph Otto, Annette Riemann, Tom Theunissen i Jörg Zimmer es poden veure a Figueres. "Vacances amb Franco" es complementa amb activitats paral·leles com xerrades, conferències i performances, i es podrà visitar fins a la tardor.