Ventimiglia, el campament de migrants silenciat d'Europa

Ens apropem al campament que s'ha establert sota el pont de l'autopista. És al costat del riu Roia, i des d'allà es pot veure la imatge de les cases de colors d'aquest poble turístic, de poc més de vint-i-cinc mil habitants: Ventimiglia.

A l'aparcament, just al costat del campament, tres vehicles de la policia. Parlem amb en Koldo López, de Bilbao, voluntari a Lesbos (Grècia) i a Sèrbia. Va parar en aquest punt fronterer per veure la situació, amb la voluntat de continuar cap a Calais:

"El que vaig trobar aquí és una situació de la qual no se'n parla tant com de Calais, Lesbos o Sèrbia, però és una situació que necessita molta feina i ajuda, així que m'hi vaig quedar."

"En les dues últims setmanes; les eleccions italianes, carregades amb el debat sobre la immigració, els atacs als immigrants i l'onada de fred amb neu, han portat a una situació d'emergència."

Li fem l'entrevista sota el pont, però allunyats del campament on malviuen els immigrants, perquè l'ambient és molt tens. Es veuen tendes d'acampar i deixalles, moltes deixalles, perquè no tenen on dipositar-les. Parla amb ells per intentar fer unes imatges, però li diuen que no volen càmeres.

Aquest ambient tens també fa més difícil la feina de voluntaris, centenars que arriben de diferents llocs. Diu que hem arribat a la pitjor setmana dels últims temps, perquè hi ha hagut baralles, fa només dos dies, que han provocat tensió amb alguns veïns.

A més a més, l'alcalde del poble, Enrico Ioculano, ha rebut una nova carta d'amenaça de mort si no fa fora tots els immigrants. Això fa que ara vagi amb escorta. L'actitud de la Policia, des de les eleccions, també ha canviat:

"És veritat que hi ha hagut un canvi d'actitud de la Policia, des de les eleccions. Les persones que viuen sota el pont han de caminar dos, tres minuts per arribar a Càritas a buscar els esmorzars i avui hi ha hagut detencions i revisions de papers en aquests 300 metres que hi ha de trajecte. Això comportarà que molts no hi vagin demà, per por de ser detinguts."

I això és el que ens expliquen quan arribem a Càritas. A només uns metres, un cop es travessa el carrer, en aquest barri treballador, els responsables ens diuen que avui hi ha menys afluència. N'hi ha que no hi han anat per por, és evident. Parlem amb un jove que va marxar d'Etiòpia i que ara és a Ventimiglia, però no vol fer l'entrevista de cara per por que la Policia italiana prengui represàlies.

Notícia relacionada: De Ventimiglia a Catalunya amagats en camions, la ruta silenciada dels migrants

Ens explica que ha intentat passar la frontera cinc cops, i que sempre l'han agafat i retornat. A més a més, aquests últims dies la Policia els persegueix i, quan els agafa, els duu a la frontera, on els espera un autocar que els condueix fins a Tàrent, mil quilòmetres al sud. Des d'allà, tornen a venir a Ventimiglia. Diu que tarden entre cinc i set dies a tornar aquí. És on volen estar, per intentar passar a França. Pel camí, llarg i dur, ja han perdut molt companys i amics.

I és que, segons ens explica Rito Álvarez, capellà colombià que oficia a Ventimiglia, aquest és l'objectiu. Ens trobem amb ell a la parròquia, situada a uns 10 minuts del campament de sota el pont de l'autopista.

Fins l'estiu havia acollit a l'església de Sant Antonio, situada just al davant d'on ara hi ha el campament sota el riu, dones, nens i malalts. Allà hi tenien un lloc més digne per arrecerar-se. Diu que en només un mes i mig hi van passar 15.000 immigrants i que cada dia donaven de menjar a mil persones.

Les tensions veïnals van fer que l'Ajuntament i el govern li prohibissin continuar fent el que feia des de l'agost. Ell és molt crític amb les administracions, sobretot amb el govern francès:

"Per culpa de les protestes dels veïns, ens van obligar a tancar. La gent no té més remei que quedar-se aquí, perquè França no permet la lliure circulació. És un problema molt seriós, perquè ells intenten passar i busquen la  manera de passar, per l'autopista, per camins, dins els trens, busquen amagar-se dins els camions, amagar-se damunt els trens... i això està provocant moltes morts, els últims temps."

Diu que en aquest punt fronterer s'estan violant els drets humans i que tot plegat genera l'existència de xarxes de tràfic de persones, d'explotació sexual de dones i de situacions que són fora de control. Considera que els governs italià i francès, però també la Unió Europea, haurien d'actuar.

"A la frontera de França, el fet que algú tingui el color de pell diferent, fa que el controlin. Si nosaltres hi anem, si veuen que som blancs, podem passar deu cops al dia. Però en el moment que hi ha algú de color negre, immediatament l'aturen per demanar-li els papers, i això és un racisme molt evident, un racisme molt, molt evident."

Ens traslladem al centre del poble, a l'estació de tren, on hem quedat amb Daniela Zitarosa, d'Intersos. Una jove de Torí que, en acabar el grau de Dret, va venir aquí com a voluntària; havia de ser un mes i ja fa un any i mig que hi és. Ajuda els menors que intenten passar a França. Els explica quin són els seus drets.

Fora de l'estació, un grup important d'immigrants, asseguts, esperant agafar el tren per anar a Menton, França. És a només cinc minuts de trajecte. Allà, però, els espera la Policia, que en veure que no porten la documentació necessària per entrar al país, els retorna al següent tren, sense fer cap tràmit.

També hi veiem agents de la policia secreta, n'hi ha tres, que controlen els moviments dels immigrants, i ara els nostres. La Daniela va acompanyada de l'Alessandro Verona, que és metge. Ens explica que no ens podran acompanyar dins el campament, com havíem quedat telefònicament abans de venir, perquè, com ja ens han explicat altres testimonis, la situació aquests dies és molt tensa.

La Daniela diu que a finals de febrer van aconseguir una victòria important. Un jutge, de Niça, reconeixia que França actua il·legalment amb el retorn dels menors i ara això els dona arguments per lluitar contra la violació dels seus drets. Aconsellen els menors sobre els seus drets, els adverteixen del perill que corren en intentar entrar a França i els ajuden en tot el que poden.

"Efectivament, el jutge francès ha sentenciat que el refús d'entrada dels menors és il·legal, perquè no respecta una sèrie de garanties processals de protecció dels menors, i el que fem aquí és advertir-los d'aquesta possibilitat, explicar-los que el que França fa no és just. És el que diem als nois."

L'Alessandro ha vingut a buscar una ambulància que s'endurà a Roma, en un altre campament d'immigrants. Ja no treballa a Ventimiglia, però hi ha treballat molt temps com a metge, atenent les persones del campament situat a la vora del riu. Ens diu que a l'estiu hi havia més de mig miler de persones. Com a metge, ens explica amb què s'ha trobat:

"Les condicions en aquest campament són problemàtiques. Primer, perquè no hi ha lavabos, no hi ha aigua corrent i hi ha molta, molta brutícia. Això provoca problemes materials, però sobretot afectacions psicològiques. Aquestes persones tenen menys capacitat d'enfrontar-se als records i també al futur, i, per tant, tenen més inestabilitat."

Ens expliquen que, des de fa dos anys, s'ha obert un campament de la Creu Roja, que depèn de la prefectura, la Policia, i que l'han instal·lat a dos quilòmetres de la població, en un intent d'emportar-se la imatge lluny del nucli urbà.

Els voluntaris ens expliquen que es fa per amagar la situació: si no es veu, no existeix. Però la instal·lació del camp no és prou confortable per a les famílies, dones i nens, ens diu Rito Álvarez. Nosaltres, en Kilian Soler i jo, busquem el camp. No el veiem. Cap indicació. Cap rastre... fins que trobem una patrulla de la Policia que ens hi condueix.

Està apartat, als afores, a Riverino. En un descampat, un antic polígon abandonat. No ens hi deixen entrar sense autorització de la prefectura. Fa dies que l'hem demanada, però no hem rebut contesta. En pocs minuts s'agilitzen els tràmits i ens autoritzen a entrar; això sí: cap declaració dels responsables, cap imatge d'interiors, cap imatge de nens petits o de persones que no ho vulguin, cap tall de veu de qui no vulgui parlar amb nosaltres. Ens fan esperar més d'una hora, perquè ha arribat un minibús amb dones i nens petits, i tenen prioritat. Els hi han de fer els papers.

Mentre esperem, coneixem la Susanna Bernoldi, voluntària de l'AIFO. Ha viatjat a molts països, com ara el Sudan, Eritrea i d'altres. Coneix perfectament la situació política de cada lloc i per això, diu, ells no tenen cap altra opció que marxar:

"Ells no arriben a Ventimiglia perquè una agència de turisme els diu que vinguin aquí perquè és bonic. Venen perquè és la frontera. Volen passar la frontera, volen anar a França, a la Gran Bretanya, Alemanya, Suïssa... Volen passar. Saben que la situació a Itàlia és dolenta. Però la frontera està tancada."

S'indigna amb la situació que viuen els immigrants. Molts no volen ser en aquest campament de la Creu Roja, perquè aquí estan allunyats del poble i, per tant, amb més dificultats a l'hora d'intentar passar a França; perquè aquí se'ls torna a identificar; aquí, ens diuen els mateixos immigrants, tenen fred i poc menjar, i no hi estan bé.

Aconseguim entrar, però és una visita ràpida, de puntetes. Intentem parlar amb algunes de les persones que hi viuen. Hi trobem un noi, jove, de Mali, que aquest matí han trobat amagat dins la càrrega d'un camió i l'han portat aquí. Alguns són de l'Afganistan, Bangladesh, Eritrea..... molt pocs parlen o diuen que parlen francès o anglès, un fins i tot castellà. Ell vol anar a Almeria on té companys que treballen a les plantacions.

Amb tots els que hem aconseguit parlar, l'objectiu és el mateix: volen marxar a França. I ho intentaran, un cop i un altre, a peu, amb el tren o amagats dins la càrrega dels camions.