Venus i la Terra, planetes bessons?

Fins no fa gaire, els astrònoms desconeixien la fisonomia de Venus, oculta per un dens mantell de núvols. Successives missions nord-americanes i russes han aconseguit traspassar per mitjà de radars la densa atmosfera i revelar un paisatge volcànic i amb pocs cràters, no apte per als éssers humans. Hi ha fotografies de la seva superfície que mostren colors groguencs, marronosos i ataronjats. Si bé el volum i la massa de Venus i la Terra s'aproximen, la vida tal com la coneixem a la Terra no es podria desenvolupar a Venus, cosa que no treu la possibilitat que existeixi algun microorganisme. Algunes sondes s'han posat a la superfície de l'astre ("Venera 9", 1975), des d'on han mesurat temperatures de més de 475ºC, les més altes que s'han detectat fins avui a tots els planetes del Sistema Solar, inclòs a Mercuri, que tan sols es troba a uns 55 milions de quilòmetres del Sol (Venus és al doble de distància). La causa d'aquesta espectacular temperatura no és altra que l'efecte hivernacle, que tan conegut comença a ser a la Terra. Cap ésser humà podria suportar aquestes temperatures. Però tampoc la composició química de la seva atmosfera, amb un alt percentatge d'àcid sulfúric, i les elevadíssimes pressions de la seva superfície, 90 vegades més altes que a la Terra, ajudarien. Però el planeta més pròxim a la Terra depara més sorpreses. Venus fa un moviment retrògrad. Si la Terra gira al seu voltant d'oest a est, Venus ho fa a l'inrevés. Un ésser venusià es despertaria amb el Sol aixecant-se per l'oest. A més, els temps de rotació i de translació del planeta gairebé coincideixen. Una jornada a Venus dura 243 dies terrestres, mentre que un any, una mica menys, 224,7 dies. El planeta que rep el nom de la deessa romana de l'amor, observat des de la Terra, presenta fases, com la Lluna. El descobriment d'aquestes per Galileu va suposar la millor prova per rebutjar el sistema geocèntric. Precisament la nostra Lluna constitueix una altra de les diferències entre la Terra i Venus. I és que, junt amb Mercuri, són els únics planetes del Sistema Solar que no tenen satèl·lit. Missions a Venus En plena guerra freda, la carrera armamentística es traduïa en una cursa a l'espai. El repte era comprovar qui arribava més lluny i a metes més difícils. Venus es dibuixava com un primer i fàcil objectiu per la seva proximitat a la Terra. Trepitjar la Lluna va ser dels més difícils i espectaculars. En aquest context, la "Mariner 2" (EUA) va ser el primer giny que es va apropar a un altre planeta. Però les missions de la "Venera" (URSS, 1983-84) van aconseguir grans fites. De fet, la 7 va ser la primera a descendir a través de la seva atmosfera i durant uns minuts va aconseguir enviar dades sobre el planeta. Les "Pioneer" (EUA, 1978) van començar a traçar mapes des d'una altura de milers de quilòmetres. La "Magellan", a principis dels noranta, va ser crucial per a la investigació de Venus: va traçar un mapa molt més detallat de la superfície. Venus té elevacions de més de 10 quilòmetres i una orografia erosionada per l'elevada pressió. Diverses sondes que han penetrat l'atmosfera també han desvelat que hi ha trons i llamps, però molt més potents que els de la Terra, i vents molt més ràpids, de fins a 350 km/h, més que els més elevats registrats a l'huracà "Wilma".