Verola dels micos: què és, quins símptomes provoca i com es transmet

Els casos de verola del mico detectats a diversos països europeus, així com als Estats Units i al Canadà, han aixecat una lògica alarma, perquè es tracta d'una malaltia molt minoritària que sol estar circumscrita a l'Àfrica. Però realment és una situació preocupant? Com es produeix aquesta malaltia, com es transmet i com es pot prevenir?

Què és la verola dels micos?

És una malaltia infecciosa provocada per un virus que pertany a la mateixa família que el de la verola. Els casos es donen sobretot a zones de boscos tropicals del centre i l'oest de l'Àfrica.

S'anomena verola dels micos perquè es va detectar primer en aquests animals, però també està present també en altres primats i en rosegadors, que la poden transmetre als humans. El contagi entre persones es dona, però no és habitual.

On i quan es va detectar?

Va ser el 1970 i des d'aleshores se n'han diagnosticat casos a 11 països africans: el Benín, el Camerun, la Costa d'Ivori, el Gabon, Libèria, Nigèria, la República Centreafricana, la República del Congo, la República Democràtica del Congo, Sierra Leone i el Sudan del Sud. El brot més important que s'ha detectat es va registrar a Nigèria el 2017. Esporàdicament se n'han diagnosticat alguns casos en altres països.

N'hi ha més d'un tipus?

N'hi ha dues formes. La més lleu la provoca la soca de l'oest de l'Àfrica, a la qual pertanyen els casos diagnosticats recentment a Europa. La soca de l'Àfrica central o soca del Congo provoca casos més greus.

Quins símptomes provoca?

La infecció es presenta i evoluciona en dues etapes. Aproximadament a partir del cinquè dia des del contagi, l'individu té febre, maldecap intens, dolor a l'esquena i als músculs, una gran fatiga i inflamació dels nodes limfàtics.

Entre un i deu dies després de la febre apareixen erupcions a la pell. Se solen concentrar a la cara i a les extremitats (palmells de les mans i plantes dels peus, sobretot), però poden arribar als genitals. Primer apareixen com lesions planes (màcules) que agafen un petit volum (pàpules), es tornen vesícules (lesions amb fluid clar), passen a ser pústules (lesions amb un fluid grogós) i, finalment, generen crostes, que s'assequen i cauen. El nombre de lesions és molt variable.

Té tractament?

No té tractament específic. Les immunoglobulines contra la verola semblen efectives però això no s'ha demostrat amb assaigs clínics. També, en models animals s'ha utilitzat un antiviral (cidofovir), que tampoc no s'ha assajat en humans. Això es deu al fet que és una malaltia molt minoritària.

Normalment els símptomes duren entre dues i quatre setmanes i desapareixen si no hi ha complicacions. Aquestes poden ser infeccions secundàries, broncopneumònia, encefalitis i infecció de la còrnia de l'ull, amb possible pèrdua de visió, però solen ser molt rares.

És una malaltia greu?

La mortalitat es troba entre l'1 i l'11%. Però aquestes dades es refereixen a l'Àfrica, on s'afegeix a problemes com la malnutrició o a d'altres malalties infeccioses, la manca d'atenció sanitària, etc. És més greu en els infants que en els adults.

També pot ser més greu en persones immunodeprimides, que amb un sistema de defenses més afeblit són més susceptibles de tenir infeccions i més greus.

Com es transmet?

Majoritàriament és una zoonosi, és a dir, es transmet d'animals a humans. Entre persones es transmet de manera poc efectiva. D'animals a humans pot arribar per contacte molt estret amb individus portadors o per mossegades. També pot entrar a l'organisme a través de petites ferides. De persona a persona es transmet principalment per gotetes, però també ho pot fer per fluids o mucoses.

Però no es tracta d'una malaltia que es transmeti fàcilment i cal un contacte estret i d'una certa durada. Es calcula que a la població general el risc de transmissió és d'un 3%, però si es dona un contacte estret i continuat el percentatge puja al 50%.
 

Pot ser una malaltia de transmissió sexual com s'havia especulat?

No estrictament, respon al 324.cat el doctor Roger Paredes, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l'Hospital Germans Trias i investigador de la Fundació Lluita contra les Infeccions i l'irsiCaixa. No hi ha cap prova que es transmeti per via sexual. Però hi afegeix que, quan hi ha relacions, és normal que es produeixi un contacte molt íntim durant uns minuts i potser de manera repetida.

El contagi es pot donar perquè les dues persones estan en contacte estret prou temps perquè es produeixi la transmissió per les gotes, mucoses o fluids. Això passa durant l'acte sexual, però també en d'altres situacions. Per tant, no és imprescindible que existeixi un acte sexual perquè es transmeti.

Com es pot prevenir?

Com que la provoca un virus de la mateixa família que el de la verola, s'ha estudiat en animals quina prevenció dona la vacuna contra aquesta segona malaltia. Es calcula que és del 85% i això ja proporciona molta protecció a la població general.

Però la verola es va declarar erradicada el 1980 i des d'aquell any ja no es vacuna ningú contra aquesta malaltia. Per això, els menors de 40 o 50 anys no estan immunitzats. Com que la incidència de la verola dels micos és petita, no s'ha considerat necessari tornar a implantar la vacuna de la verola. Tampoc no s'ha investigat una vacuna específica per a la verola del mico.

Potser aquesta progressiva pèrdua d'immunitat contra la verola explicaria un augment d'incidència els darrers anys a l'Àfrica. Però sense excloure aquesta, també es pot deure a d'altres causes, com ara la desforestació i el contacte més estret amb animals portadors del virus.

Aleshores, si la transmissió és difícil entre persones, d'on provenen aquests casos detectats a Europa?

És la gran pregunta i, de moment, no hi ha una resposta clara. Se sap que un primer cas al Regne Unit provenia d'una persona que havia estat a Nigèria. D'altres casos s'han detectat en persones que ni havien viatjat a l'Àfrica ni havien estat en contacte amb el primer pacient. 

Quines hipòtesis podem suggerir sobre aquests casos a Europa?

El doctor Joaquim Sagalés, investigador de l'IRTA-Cresa, diu al 324.cat que ara mateix no hi ha prou dades per donar una explicació plausible d'aquest fet. Primer caldria veure, diu, si hi hagut algun contacte entre els contagiats. Una altra possibilitat és que hi hagi algun reservori del virus, que seria algun rosegador, que no s'hagi descobert. Això faria que esporàdicament es transmetés a persones que ni han viatjat a l'Àfrica ni han estat en contacte amb altres contagiats.

I posa com a exemple el brot que es va registrar als Estats Units el 2003. Se'n van detectar molts casos i es va poder esbrinar que el virus provenia de rates importades del centre de l'Àfrica, que van transmetre el virus a gossets de les praderies, que és una espècie de marmota. I dels gossets va passar als humans quan un d'aquests animals va mossegar un nen.

En definitiva, hi ha motius per a l'alarma?

Tots dos especialistes coincideixen a dir que, ara com ara, no hi ha d'haver una sensació de risc elevat entre la població general. De moment, la majoria de casos es donen en poblacions concretes i el contagi del virus entre humans, com hem explicat, és molt ineficient. Però cal detectar els casos i probablement se'n registraran més. La vigilància que s'ha establert amb la declaració d'alerta permetrà identificar els casos i, probablement, esbrinar-ne l'origen i així, un cop identificat, implementar les mesures que es considerin necessàries.