Viatge a Xinjiang, la terra dels uigurs: la nova frontera que separa la Xina i Occident

La Regió Autònoma Uigur de Xinjiang és la frontera més allunyada de la capital xinesa. Xinjiang, de fet, en xinès, vol dir això: el "nou territori" o la "nova frontera". Més de quatre hores d'avió cap a l'oest, tres fusos horaris, però en un signe més de la centralitat del poder xinès, s'hi manté la mateixa hora oficial que a Pequín. La llum grogosa del dia s'hi allarga en un capvespre lent i tardà.  

Ürümchi és la capital de Xinjiang, que es coneix històricament com a Turquestan Oriental o Turquestan xinès.  

Si no fos per la barreja de rostres uigurs i hans -els xinesos-, podria ser una ciutat més de la República Popular, edificis d'estil funcional i estètica pobra, alineats fins a l'infinit a banda i banda de grans avingudes sobrevolades per viaductes.  

Podria, però no ho és, per molts altres factors.  

Les mesquites trenquen la monotonia dels gratacels i els habitatges anodins enmig del brogit infernal d'una ciutat hiperactiva on no se sent, en cap moment, el muetzí. Les restriccions al culte islàmic fan que les crides a la pregària les anunciï un cartell lluminós a la façana de la mesquita, que ha estat desvestida de tota cita de l'Alcorà.  

La Xina ha detingut o empresonat almenys 630 imams i altres religiosos musulmans des del 2014, segons la investigació d'un grup de suport als uigurs basat als Estats Units que ha recollit la BBC. Divuit clergues musulmans han mort sota detenció o poc després de ser posats en llibertat, segons aquesta recerca.  

Grups pro drets humans també denuncien que el govern xinès havia anunciat la protecció de 24.000 mesquites al Xinjiang, però que ara només en queden dretes unes 15.000, més de la meitat de les quals han patit danys. Algunes han estat reconvertides per a d'altres usos. És la xifra més baixa de mesquites amb culte des de la Revolució Cultural.  

Coincidint amb l'Aid, la fi del ramadà, el cap de la diplomàcia nord-americana, Antony Blinken, presentava l'informe anual del Departament d'Estat sobre llibertat religiosa al món i acusava la Xina de "continuar perpetrant crims contra la humanitat i un genocidi" al Xinjiang.  

Pequín sosté que els púlpits són un focus de propagació de l'extremisme i el separatisme. Unes desenes de fidels surten d'una de les mesquites més populars d'Ürümchi. En silenci, s'acomiaden respectuosament. La majoria són grans. Ningú no bada boca. Finalment un confessa que fer-ho pot portar problemes. Saben que alguns que han gosat parlat de la situació a Xinjiang se'ls ha endut la policia i els han condemnat a anys de presó.  

El silenci és l'únic escut de protecció per als musulmans enfront de l'asfixiant sistema de vigilància policial desplegat per Pequín a partir una trama densa de comissaries, una a cada cantonada, a cada cruïlla, a l'entrada de cada complex d'habitatges... Les càmeres de seguretat, de vigilància, cobreixen tots els espais públics, tots els angles, i el pas dels policies a peu o en vehicles de tot tipus és constant; pot no arribar a un minut l'interval entre una patrulla i la següent.  

A més, als carrers d'Ürümchi destaca un sistema de localització per denunciar eventuals atacs. Separats per, com a molt, unes desenes de metres, se succeeixen uns panells rodons penjats dels pals de l'enllumenat o els semàfors amb un número que és la referència del lloc i el de la policia, el 110. Només cal trucar i indicar el número de localització i els agents de la comissaria més pròxima, a la cantonada, apareixeran al moment. A les façanes hi ha uns indicadors amb el nom i la fotografia dels agents a càrrec de la seguretat de la barriada.  

Als aparcaments públics s'hi revisa sistemàticament els portaequipatges. És obligatori passar l'arc detector de metalls a l'entrada de grans magatzems, supermercats o blocs d'habitatges. També les bosses per l'escàner. També als espais públics emblemàtics, com ara la plaça del Poble, escenari dels disturbis de fa dotze anys, el 2009, contra les polítiques de sinització dissenyades per Pequín per fer més han, més xinès, Xinjiang.  

La repressió d'aquell esclat violent va marcar un abans i un després en l'escalada contra les forces de seguretat i els han. És aquesta amenaça jihadista i separatista de principis de la dècada passada, amb atacs contra la població han i atemptats terroristes, contra la qual el president xinès, Xi Jinping, va ordenar una guerra sense pietat.  

Xi havia vist com el jihadisme atacava en el mateix cor la superpotència nord-americana. A Xinjiang, es combinava amb les aspiracions independentistes dels uigurs, cada cop més radicalitzats contra la "colonització" han, els xinesos arribats des d'altres àrees de la República Popular amb ajudes del govern. El president xinès va identificar l'extremisme religiós com un virus que podia destruir la Xina, com ja havia desestabilitzat el Caucas rus.  

Aïllar el "virus" de l'islamisme

Pequín va dissenyar aleshores tot un sistema penitenciari i de reeducació com si efectivament l'islam fos un virus i no la religió de diverses minories a la Xina.  

De fet, grups pro drets humans acusen el Partit Comunista xinès d'exagerar la magnitud de l'amenaça islamista per justificar tot un procés d'assimilació de la població uigur dins del projecte de construir una República Popular identificada completament a la cultura han i el mandarí.  

En realitat, on diverses fonts fora de la Xina hi veuen camps d'internament, presons i violacions dels drets humans, Pequín parla de centres de formació professional perquè la població uigur, de llengua túrquica, aprengui mandarí i, en particular els joves, un ofici, la garantia, assegura el govern xinès, que no caiguin en braços dels extremistes islàmics.  

Quina de les dues versions és veritat, resulta impossible de verificar. Només podem certificar que a Dabang, un districte lluny del centre d'Ürümchi, en el punt exacte on les fotos de satèl·lit hi situen una de les instal·lacions que suposadament formarien part dels 380 centres d'internament denunciats per les ONG pro drets humans, efectivament hi ha un edifici identificable com a centre penitenciari, amb una tanca de gran altura, opaca i amb torretes de vigilància. Es troba en una zona on el geolocalitzador del mòbil marca d'accés restringit. Mesures de seguretat extrema per a un centre de formació professional?  

Més d'un milió d'uigurs i de membres d'altres minories musulmanes haurien estat tancats en centres d'internament i hi haurien patit tortures, violacions i fins i tot esterilitzacions forçoses.  

Antics reclusos i persones obligades a treballar dins dels centres han parlat un cop ja fora, en particular si han pogut deixar la Xina. Descriuen les violacions sistemàtiques.  

L'Institut Australià de Política Estratègica, una de les principals bèsties negres del govern xinès en matèria de drets humans, assegura que són les pràctiques coercitives -esterilitzacions, avortaments i DIU- les que han causat la caiguda de la natalitat entre els uigurs.

Pequín sosté que es deu purament i simplement a la millora de les condicions de vida a la regió, que gràcies a la modernització i desenvolupament que hi ha portat el govern xinès, les famílies decideixen controlar el nombre de criatures.  

Pequín aboca diners a una regió estratègica  

Per mirar de comprovar l'existència del centre d'internament de Dabang, l'equip de TV3 i Catalunya Ràdio ens vam desplaçar d'Ürümchi cap al sud-est, poc més d'una hora de cotxe.  

L'autopista és àmplia, recta, sense obstacles en un paisatge desertitzat. Pastures entre pedregars per a ramats de bens i de camells. Durant desenes de quilòmetres, discorre entre centenars de molins d'un parc eòlic inacabable. Sota la pedra i la pols, la Xina hi té bona part de les seves riqueses naturals, com les reserves de petroli, gas natural i liti, el mineral de les bateries per als cotxes elèctrics.  

De les àrees més fèrtils en prové la cinquena part de la producció mundial de cotó. Per això davant les acusacions d'ús de mà d'obra esclava en aquest sector, provinent dels camps d'internament i els centres de reeducació, les principals multinacionals de la roba i el calçat van decidir evitar el cotó de Xinjiang, cosa que els ha costat fa poc el boicot instigat des de la Lliga de la Joventut Comunista, la branca juvenil del Partit.

De Xinjiang també s'extreu polisilicona, el material base amb el qual aquí es fabrica el 45% de la producció mundial de plaques solars. Mateixa sospita de treball esclau.  

Per Xinjiang, per Ürümchi, hi passa el tren d'Yiwu, la connexió ferroviària entre la costa xinesa del Pacífic, Rússia, Europa Central i amb final a Madrid.  

És la Xina de les grans inversions, no necessàriament rendibles més enllà de la projecció d'imatge internacional, la que ha pres el nom dels camins històrics del Xinjiang, els de la Ruta de la Seda, com el símbol de la seva consolidació com a potència.  

La Nova Ruta de la Seda és tot un pla d'acords comercials i d'inversions temptador per a països en dificultats econòmiques, molts d'ells entre Xinjiang i Europa. I sobretot és una estratègia perquè la Xina guanyi influència al món amb el seu model implícitament autoritari.  

Davant d'una Xina que ja és econòmicament més poderosa que bona part de les economies occidentals, a la UE i els Estats Units els queda poca cosa més que els drets humans com a element de pressió sobre Pequín i la seva temptació imperial, al mar de la Xina meridional, o més subtilment, a tot el planeta, a partir de l'expansió de les seves tecnològiques i de les inversions en sectors estratègics com les matèries primeres i l'energia.  

Des de l'ONU es reclama a la Xina que permeti la visita sense restriccions a Xinjiang de l'alta comissionada de Nacions Unides per als Drets Humans, Michelle Bachelet, si no hi ha res a amagar, com assegura Pequín.  

L'emperador Qianlong va consolidar el control del Turquestan Oriental al segle XVIII per a la Xina. Va ser el moment d'esplendor de la dinastia Qing, l'última, la que es va extingir sota la presència de les potències colonials que havien obligat la Xina a obrir-se.  

Serien els 100 anys d'humiliació, els que van des de la primera Guerra l'opi, a mitjans del XIX, fins a la proclamació de la República Popular el 1949. Estan gravats amb ferro roent en la memòria del poble xinès i sobretot dels seus dirigents.  

La Xina de Xi Jinping està completant el somni de tornar a ser el veritable Imperi del Centre, al voltant del qual giri la resta del món sense discutir-li ni una sola de les seves fronteres.