Víctimes anònimes de la Transició: un llibre recull 134 assassinats a mans de la policia

El mite de la Transició exemplar que durant dècades s'ha repetit des de diferents àmbits, ja fa alguns anys que ha començat a qüestionar-se des del món acadèmic.

El període que va entre la fèrria dictadura franquista, de caràcter feixista, fins a la consolidació de la democràcia, ja no és aquella transició pacífica, modèlica, que s'ha volgut imposar des de certs sectors.

Amb la perspectiva dels anys, imprescindible per a l'anàlisi històrica, s'han publicat diversos estudis que qüestionen el mite fundacional de la democràcia espanyola.

Un d'ells és "Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982)", de l'historiador David Ballester, que publica Prensas de la Universidad de Zaragoza.

El doctor en Història Contemporània de la UAB explica amb detall els 134 casos per mort policial durant aquesta etapa, i la revista Sàpiens en publica un extens avançament.

Prolíficament documentat, Ballester explica el perfil dels morts per violència policial: jove menor de 30 anys, majoritàriament sense militància política i abatut a trets pel mètode conegut com a "gallet fàcil". Una vintena de les víctimes són catalans.

Ballester és taxatiu quan parla de la segona meitat del segle XX:

"Ens han presentat una Transició edulcorada, i no. La transició a la democràcia va ser violenta, la segona més violenta després de la romanesa."

I recorda els, pràcticament, 600 morts que va haver-hi fins al 1982 entre terrorisme i violència policial.
 

Tortures a Roquetas de Mar

A Almeria es recorda, quaranta anys després, encara vívidament, que només els tres guàrdies civils condemnats per l'assassinat i tortures de tres joves de vacances a la localitat de Roquetas de Mar van passar uns pocs anys a presó.

Els veïns diuen que hi va haver molts més implicats a la caserna. De fet, la immensa majoria d'agents relacionats amb tortures i assassinats durant la Transició van seguir sent policies i fins i tot van rebre condecoracions temps després, o van ser ascendits, o nomenats per càrrecs rellevants.

Ballester ho critica i apunta que el mal de tot plegat és que "la democràcia va heretar el 100% de la policia franquista amb tots els seus usos i pràctiques, conculcant drets humans, i amb nul·la voluntat de depurar-la per part dels governs".

Cita governs de la Unió de Centre Democràtic i també els primers del PSOE, que van mantenir pràctiques policials antidemocràtiques fins a primers dels anys 90.

La majoria de morts, en manifestacions

Una quarta part dels 134 assassinats per la policia ho van ser en manifestacions. Com la coneguda de Vitòria, el març del 1976, en què els antiavalots van voler desallotjar una assemblea a l'església de Sant Francesc.

Entre les càrregues de matí i tarda, la policia va matar 5 joves i en va ferir una vuitantena més en una concentració que va aplegar milers de persones, moltes de les quals famílies senceres amb nens i avis.

Però hi ha altres víctimes d'encara més anònimes, com Francisco Gallego, assassinat a Sabadell; Roque Peralta a Súria, Martí Marcó al carrer Bruc de Barcelona. Tots tirotejats per la policia armada.

Protagonistes anònims que no han aconseguit mai el reconeixement d'altres víctimes del terror, ni les disculpes ni les indemnitzacions. Institucionalment oblidats per l'Estat, només els recorden els seus amics i familiars.

L'historiador reconeix que la situació actual no té res a veure amb la dels anys de la Transició i que no es pot banalitzar comparant-les, però reconeix que les pràctiques antidemocràtiques no han acabat de desaparèixer del tot:

"Hi ha una xacra important, que sembla impossible de desempallegar-se d'aquesta ombra allargada del franquisme i les seves pràctiques a nivell policial."

L'obra de David Ballester omple un buit historiogràfic. És la primera vegada que es recull els noms de totes les víctimes i que s'estableix un criteri clar i sistemàtic per elaborar-la.