Vídeos inèdits, autoritarisme i supervivents en la primera setmana de judici del 17A

Escric aquest article conscient que difícilment les persones que m'han explicat els seus sentiments durant aquestes últimes hores ho farien davant d'una càmera. La sèrie de vídeos que es van fer públics en la primera sessió del judici del 17A ha estat controvertida. No per ser imatges conegudes han estat menys traumàtiques. N'havíem vist fotogrames, havien transcendit els diàlegs, però dubtàvem que al judici es mostressin els vídeos, conscients que la càrrega visual i el missatge poden ser utilitzats com a armes de propaganda d'Estat Islàmic. Els vídeos havien estat tancats amb pany i forrellat durant tres anys. Només en tenien còpia el jutge, els Mossos d'Esquadra i el Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat.

La publicació dels vídeos va ser un impacte; per als que érem a la sala, per als que ho seguien des del senyal en directe i per als que encara no havien pres consciència del mal que fan les narratives extremistes. De cop, el judici que havia passat sense pena ni glòria per les portades de dimarts de la premsa de Madrid, va aparèixer en un lloc destacat dels digitals amb el vídeo com a reclam de portada.

Les raons són clares. Es tracta d'una prova en contra del principal acusat, Mohamed Houli, per a qui demanen 41 anys. No és només la mostra fefaent de la seva implicació en la planificació dels atemptats, sinó, sobretot, la prova de la voluntarietat amb què actuen els que apareixen a les imatges: Youssef Aalla –que va morir en l'explosió d'Alcanar–, Younes Abouyaaqoub –el conductor de la furgoneta– i Mohamed Hichamy –que va encapçalar el grup de Cambrils. Mohamed Houli és l'autor de la gravació i, puntualment, se senten els seus comentaris, que continuen en la línia esgarrifosament burleta dels seus companys.

La publicació d'aquest vídeo ha fet trontollar l'estabilitat emocional dels supervivents de la Rambla i Cambrils, però també els equilibris de Ripoll, on ningú ha quedat indiferent: d'una banda, ha evidenciat encara més que aquells joves crescuts a Ripoll s'havien convertit en uns fanàtics que es burlaven de la vida humana sense contemplacions i, d'altra banda, que el xalet d'Alcanar era amb escreix una fàbrica d'explosius pensada i organitzada per fer el màxim de mal, malgrat la primera declaració de Houli en què assegurava que hi estaven fent un prototip de petard.

Per als testimonis presencials que van sobreviure a l'atemptat de la Rambla i viuen a la comarca del Ripollès, ha suposat un daltabaix. Supervivents que creien que havien aixecat el cap, van quedar desmuntats, i els costarà refer-se. Encara ho estan processant. A aquells altres que havien estimat i respectat els que es van convertir en autors materials, els ha costat empassar-se la saliva, i tenen una sensació agredolça: culpabilitat per no haver-ho detectat que segueix un sentiment de traïció i tristesa.

A les famílies dels autors materials dels atemptats els ha costat també superar aquesta setmana. Quan les mares d'Abouyaaqoub, Aalla, Hichamy i Houli van veure els seus fills, van tornar a entrar en aquella sintonia del plor. Inicialment, els familiars més pròxims les havien aïllat dels detalls. M'arriba una nota de veu plorosa i angoixant d'una de les germanes dient que tornen aquells dies d'agost. I una altra d'una veïna musulmana de Ripoll, mare de tres fills, que crida: "Esto vuelve a nacer otra vez, Anna". Què neix? Doncs la sensació d'impotència, però també de desconfiança, dins i fora de la mateixa comunitat musulmana, que no permet curar les cicatrius.

Durant els primers temps, a Ripoll hi va haver un punt de negació. Aquells que els coneixien es consolaven dient que estaven coaccionats, anaven beguts, drogats o que els havien fet bruixeria. Volien creure que, en el fons, eren bones persones, però, de fet, les imatges mostraven l'odi que sentien. La duresa de les imatges rau en la voluntarietat de les accions i les paraules: el to sorneguer de Mohamed Hichamy amenaçador en contra dels Mossos d'Esquadra, però també quan parla de l'empresa Comforsa on treballava i diu que els ha robat material (que servirà com a precursor d'explosiu) davant dels seus nassos; en la convicció de Youssef Aalla dient que a ells els espera la "Janna" (el paradís) i als infidels –la resta–, l'infern; en la de Younes Aboyaaqoub, que vestit amb un cinturó d'explosius, diu "bum", com si es tractés de la trama narrativa d'un videojoc.

La comunitat musulmana que s'ha tancat progressivament des de l'agost de 2017 manté l'hermetisme, públicament mira cap a una altra banda dient que tot això no va amb ells; de portes endins es comenta en el si de les famílies. Els silencis continuen.

Les formes del jutge: intransigència i autoritarisme

L'altre protagonista d'aquesta primera setmana han estat les formes del jutge Félix Alonso Guevara Marcos, que amb quaranta anys d'experiència ha fet notar des del primer moment qui manava a la sala. D'entrada, va aclarir la premissa que encapçalarà la sentència. Es va fer seva la línia d'acusació de la fiscalia i va dir: "Aquí no es discuteixen els assassinats, sinó la implicació dels acusats". Ras i curt: va engegar a rodar les esperances de les acusacions populars i particulars que demanaven que s'acusés els processats pels assassinats de les 16 víctimes mortals de la Rambla i Cambrils i, algunes, demanaven presó permanent revisable.

L'altra qüestió ha estat els estira-i-arronses del jutge amb els advocats defensors, però també amb l'acusació particular 13/14 dels pares del nen Xavier Martínez. L'advocat Jaume Alonso-Cuevillas va aconseguir colar-se als informatius estatals fent-se el sord i fent cridar el jutge. "Si ahora está de moda no respectar a las instituciones, aquí no lo permitiré", li va etzibar.

Guevara és un home acostumat a bregar amb causes difícils, a mantenir l'ordre també davant d'assassins com Iñaki Bilbao, que se li va encarar i el va amenaçar de mort. Però també, com ja han qualificat algunes parts, té un to autoritari i intransigent que no agrada ni a procuradors ni a advocats. Algunes parts ens han confessat que entren intimidats a la sala, que es posen nerviosos a l'hora de formular les preguntes i que temen que els faci quedar en evidència. De fet, els 14 col·legis que formen part de l'Advocacia Catalana han censurat en bloc el tracte que dona als lletrats i es plantegen portar la queixa al Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que dirigeix els jutges. Consideren que podria cometre una falta prevista a l'article 418.5 de la llei orgànica del poder judicial pel tracte que dona.

Sobta que, tot i aquestes formes estrictes del jutge, malauradament no tingui en compte la mateixa rectitud als passadissos i passi el que no ha de passar. Javier Martínez, pare del nen de 3 anys de Rubí que va perdre la vida a la Rambla, va haver d'estar-se dos dies a Madrid per declarar, i durant l'espera va coincidir a la mateixa sala amb Mohamed Aalla, el propietari del vehicle que va envestir els vianants al passeig de Cambrils i germà de dos membres de la cèl·lula. No es van dir res i, discretament, en Javier se'n va anar a una altra habitació. Un silenci més en una causa que no permet vacil·lacions.
 

El relat dels supervivents

Aquesta primera setmana ha estat important per als supervivents del 17A: els familiars de 16 víctimes mortals, més d'un centenar de ferits i desenes de testimonis presencials. Han pogut començar a explicar els relats del que van viure i van patir. El denominador comú de tots són les seqüeles que, tres anys després, encara mantenen. Els quatre testimonis han estat esfereïdors. La cambrera d'un hotel que no va parar de plorar durant tota la seva declaració; la Núria, que va traspassar el quiosc de la Rambla que havia estat de la seva família durant tres generacions; en Salvador, que continua amb els malsons, i en Javier, que va explicar l'angoixa familiar de perdre un fill de tres anys

En Javier estava disposat a explicar la lluita inesgotable que ha fet durant aquest temps parlant amb presidents, ministres, jutges, experts i tots aquells que l'han volgut escoltar. Guevara el va deixar parlar però quan va voler introduir els dubtes que li genera la investigació, el va aturar en sec.

A totes les víctimes els mou la necessitat de conèixer, de saber si aquell drama que van viure o els va fer perdre la persona més estimada s'hauria pogut evitar. Malauradament, aquest judici no apaivagarà la seva necessitat de coneixement i pau. Al contrari, atiarà encara més la confusió i el dubte i, el pitjor, la impotència.