Vint anys del pitjor malson recent de Rússia: el segrest i assalt al teatre Dubrovka
La majoria dels assaltants eren dones de combatents txetxens morts en el conflicte amb Rússia i es van conèixer com a "viudes negres"
El vespre del dimecres 23 d'octubre del 2002 començava un dels pitjors malsons que Moscou ha viscut aquest segle. El segrest d'un teatre ple a vessar situat al segon anell de la ciutat: el Dubrovka.
Quan preguntes a la gent com ho van viure et miren desconcertats. "El Dubrovka?", contesten, i tot seguit busquen al seu telèfon mòbil per esbrinar de què parlo. "Ah, vols dir el Nord-Ost!", unes paraules que a mi també m'obliguen a recórrer al telèfon per entendre a què es refereixen.
La resposta és dins una metonímia: el continent pel contingut. Per als moscovites el que va passar aquells quatre dies d'octubre no és el segrest del Dubrovka, sinó "El setge al Nord-Ost" (Nord-Est), el nom del musical que s'estava representant aquell fatídic dia i que explica les gestes d'un grup de combatents russos durant la Segona Guerra Mundial.
Durant el segon acte del Nord-Ost, un home emmascarat vestit de camuflatge va irrompre sobre l'escenari mentre disparava trets contra el sostre de l'edifici. Ràpidament va enviar els actors cap al pati de butaques al torn que una vintena de dones vestint nicab asseguraven que portaven bombes a sobre i que les detonarien si la policia els atacava. Començaven oficialment gairebé 100 hores d'horror.
Mig centenar de terroristes txetxens acabaven de prendre el control sobre 700 ostatges. Els alliberarien a canvi d'una única petició: la retirada de les forces russes del seu territori i l'inici de converses de pau.
L'octubre de 1999 havia arrencat la segona guerra de Txetxènia. Feia només dos mesos del nomenament de Vladímir Putin com a primer ministre i alhora en faltaven només dos perquè rellevés Boris Ieltsin com a president interí de la Federació Russa.
El pretext per a aquesta guerra havia sigut una sèrie d'explosions en edificis de diverses ciutats russes. Uns atemptats que des dels serveis secrets russos es van atribuir ràpidament a comandos txetxens però sempre ha planat la idea que en realitat van ser uns atacs de falsa bandera per justificar el retorn a Txetxènia i així reparar la humiliant derrota que les tropes russes havien viscut cinc anys abans.
Els segrestadors denunciaven des de dins el teatre que durant els combats a Txetxènia ja havien mort almenys 3.000 nens, i per això el primer que van fer va ser alliberar els menors del teatre. També van permetre la sortida dels espectadors musulmans. I fins aquí les concessions.
Un pla per assaltar l'edifici
L'interlocutor txetxè era Movsar Baràiev, nebot d'un altre senyor de la guerra, Arbi Baràiev, mort un any abans. El neguit dels familiars dels ostatges creixia a l'esplanada de davant del teatre i les negociacions es limitaven a l'abastiment d'aliments dels 700 segrestats. Mentrestant, els grups especials d'intervenció dissenyaven un pla per assaltar l'edifici.
Anna Politkóvskaia o el popular cantant i polític rus Iósif Kobzon van ser alguns dels mitjancers durant el segrest, però no hi havia resultats positius. Les hores passaven i les negociacions continuaven estancades. En la desesperació per fugir alguns ostatges van aconseguir fins i tot burlar els segrestadors, però d'altres van morir en l'intent.
Havien passat ja tres dies i a Putin se li acabava la paciència. Txetxènia era i és innegociable per ell. Es tractava d'una guerra d'honor, a banda que la República ocupa un territori molt estratègic al bell mig del Caucas.
Finalment, la matinada del dissabte 26 d'octubre es va sentir una detonació, seguida de la ràpida intervenció dels grups tàctics. L'operació va durar dues hores.
El resultat: 133 ostatges morts i també els 40 rebels txetxens. Molts dels captius sortien del teatre completament desmaiats mentre els militars els arrossegaven fora de l'edifici. No es va trigar massa a saber-ne el motiu.
Una bona estona abans de la intervenció les forces especials havien començat a gasejar l'interior del teatre amb fentanil, un narcòtic molt més potent que la morfina i que va acabar amb la vida de la majoria dels que el va respirar durant pocs minuts. Molts altres moririen després a l'hospital per culpa de la inhalació.
La visió en entrar al teatre
Quan les càmeres van poder entrar a l'edifici sobre les butaques ja només quedaven les dones segrestadores amb cinturons explosius sense detonar a la cintura, i amb la cara d'adormides. Els homes havien sigut tots tirotejats.
Dels ostatges, ni una sola imatge. L'opacitat es tornava a imposar davant les crítiques d'una societat que es preguntava si un altre tipus d'intervenció hagués sigut possible sense la mort de tants innocents. La resposta de les autoritats: "Hem evitat la mort de mig miler més."
Què en queda, avui, del Dubrovka?
Avui el Dubrovka té un aspecte de deixadesa. L'entrada de la façana principal està tancada amb cadenats, però hi ha altres accessos que permeten que a dins hi continuï l'activitat, especialment la dirigida cap als nens.
Gimnàstica rítmica, natació per a nadons i, sí, també classes de teatre per als més petits. De representacions, però, sembla que des de la pandèmia ja no se'n fan.
Fora una noia jove emmudeix davant l'altar d'homenatge a les víctimes. 133 noms d'innocents que fa vint anys van escollir un dia fatídic per anar a passar una bona estona veient un musical.
Sota el monument, també algun peluix de record, però cada vegada n'hi ha menys. Els adults que van perdre familiars ja són massa grans, i els que eren petits volen oblidar.
- ARXIVAT A:
- Vladímir PutinRússia