Violència política contra les dones que erosionen el patriarcat: el cas d'Irene Montero

Quan al bell mig de la nostra guerra civil, l'any 1938, l'escriptora Teresa Pàmies va viatjar als EUA per assistir al Congrés Mundial de la Joventut per la Pau com a integrant de la delegació de la república espanyola, va tenir l'oportunitat de conèixer Eleanor Roosevelt, esposa del llavors president de la nació. En aquella trobada, que va tenir lloc al Vassar College, una companya de la jove Pàmies li va preguntar a la senyora Roosevelt per què el govern nord-americà no aixecava l'embargament a la república espanyola i la senyora Roosevelt li va contestar que ella no era membre del govern. I tenia raó. Ella no formava part del govern. Ella no tenia poder.

Irene Montero, sí. Irene Montero forma part, des del gener del 2020, del govern d'Espanya com a ministra d'Igualtat i té poder. I justament per això ha estat al centre de la diana dels atacs furibunds dels qui creuen que les dones que han assolit llocs de poder són una anomalia històrica i s'han de desactivar sigui com sigui. Creuen, amb raó, que les dones amb poder són perilloses, i encara més si ocupen un càrrec rellevant. I com que no les poden neutralitzar amb instruments legítims --urnes, vots--, les insulten, les vexen i fan el possible per desgastar-les fins que se n'afarten i es fan fonedisses.

Són els hereus de Telèmac, el fill d'Ulisses i Penèlope, que a l'"Odissea" fa callar la seva mare i l'envia al teler, a la cuina metafòrica, que és l'espai on les dones es mantenen lluny de la res publica: "Això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi", diu Telèmac, tal com recorda Mary Beard a "La veu i el poder de les dones".

Són els que volen les dones callades --com deia Fray Luis, "con la pata quebrada"-- i, en concret, els que no suporten que en el seu exercici polític erosionin el seu grial: el sacrosant patriarcat. No obstant això, Irene Montero ha estat un cavall salvatge que no han pogut domar, perquè no ha callat i, el que és pitjor, no ha dimitit.

A l'actual ministra d'Igualtat li han dit puta, bruixa, pederasta. Ha hagut de sentir perles com que el seu únic mèrit era haver estudiat a fons Pablo Iglesias, que era una alliberadora de violadors i un llarg etcètera. Fins i tot un alcalde troglodita del PP va dir, textualment: "tiene la boca llena de llagas de chupársela al Coletas".

En una clara campanya de destrucció personal en la qual s'han ultrapassat tots els límits --davant, per cert, de la mirada passiva de la judicatura, una judicatura, d'altra banda, tan amiga de fiscalitzar i, fins i tot, empresonar cantants, titellaires o dibuixants humorístics que diuen coses que es veu que no es poden dir--, han caigut sobre Montero totes les plagues bíbliques en forma de grolleries i infàmies. Això ha succeït inclús dins la màxima seu de la democràcia, el Congrés dels Diputats

El gran "error" d'Irene Montero: haver volgut encapçalar un Ministeri d'Igualtat ambiciós i transformador, que no s'ha conformat a inaugurar cases d'acollida per a dones maltractades --per cert, tan necessàries-- ni a emprenyar les empreses de l'Ibex-35 perquè incloguin dones en els seus consells d'administració.

Els seus grans "pecats": haver impulsat la mal anomenada llei trans --en realitat, llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets LGTBI-- i l'anomenada llei del "només sí és sí" --llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual. Uns pecats clarament imperdonables per una dreta i una ultradreta que no volen més drets per a les dones, i encara menys per a les dissidències sexuals.

Convidada pel CIDOB, recentment va passar per Barcelona Hillary Rodham Clinton, exsecretària d'Estat dels EUA, i, en el seu dia, candidata dels demòcrates a la presidència del seu país, juntament amb Obama: "Abans, un negre que una dona". Moltes de les persones que omplien aquell vespre la capella del MACBA no van poder evitar pensar que hauria estat una gran presidenta. Ho van pensar en un país --el nostre-- en el qual mai hem tingut, tampoc, una presidenta, ni se l'espera.

Hillary --advertim que a Obama el diem pel cognom i a ella, pel nom-- també s'ha hagut d'empassar alguns gripaus, com per exemple que era "una feminazi" (Donald Trump) o que semblava "una infermera sàdica en un hospital mental" (Boris Johnson).

Insultar les dones amb poder té per objectiu deshumanitzar la destinatària de les mofes i contribuir a desactivar la seva capacitat d'alçar la veu, d'exercir aquest poder tan durament aconseguit pel sexe femení. La mà del patriarcat es vesteix amb el guant del masclisme per intentar debilitar la intrusa. Darrere del classisme que feia dir peixatera a Ada Colau i de l'edatisme que tractava de vella xacrosa Manuela Carmena, hi ha el masclisme com a eina llancívola.

En els darrers anys, la violència política ha anat en augment a l'estat espanyol i hem naturalitzat coses que fa uns anys haurien estat impensables. En el regne de les fake news que inventen comptes a Panamà i el que calgui, sembla que tenir durant gairebé un any hooligans a la porta de casa --com va passar a Irene Montero i a Pablo Iglesias--, és peccata minuta. Casualment, les dones que alcen la veu per defensar el patriarcat --inclús des d'alts càrrecs de responsabilitat-- ningú les insulta tan terriblement.

El problema, doncs, no és només que siguin dones --Thatcher era dona i Ayuso és dona--, sinó que vulguin erosionar el patriarcat; és això el que desperta les ires d'alguns diputats, d'Hazte Oír i del friqui internauta de torn.

Cada exabrupte masclista contra les dones que exerceixen la política és el batec del subconscient androcèntric, el recordatori que la bèstia encara és ben viva.