Viure més i millor: què són els ageotipus i com poden ajudar-nos a frenar l'envelliment

Fins fa relativament poc, frenar l'envelliment era tècnicament impossible. Ara, però, els científics han identificat algunes claus que expliquen com el pas del temps afecta l'organisme i per què les nostres cèl·lules es fan malbé i moren.

Podem viure més anys dels que el nostre cos està programat per resistir, però els últims --a partir dels 80 anys, aproximadament-- acostumen a ser amb poca qualitat de vida. Dels 60 en amunt la possibilitat de tenir malalties cròniques o greus augmenta molt.

L'investigador Manel Esteller, director de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras i coautor d'"El secret de la vida eterna" (escrit amb el catedràtic de la UOC Salvador Macip), està estudiant les claus de la longevitat des de dos vessants: com podem allargar la vida i, sobretot, com es pot millorar la salut durant la vellesa i evitar els efectes negatius del pas del temps al cos.
 

Els objectius per aconseguir-ho passarien per:

► Rejovenir les cèl·lules que envelleixen: editar el nostre ADN i canviar-ne la programació per fer tornar joves cèl·lules que ja no funcionen.

► Repoblar el cos de cèl·lules mare, capaces de regenerar òrgans i teixits.

►  Dissenyar fàrmacs i teràpies antienvelliment sense efectes secundaris nocius (que tractin malalties que acceleren l'envelliment com l'obesitat, la diabetis o la inflamació crònica).

►  I canviar els mals hàbits de vida que ens fan envellir abans d'hora com fumar, el sedentarisme, les dietes amb massa greixos o l'excessiva exposició al sol.

"Envellir són una sèrie de canvis bioquímics i cel·lulars perfectament definibles i quantificables (i, per tant, teòricament modificables) que porten, a poc a poc, a la degeneració dels teixits."

Així i tot, arreglar el que falla no és tan fàcil. El cos no és com un rellotge, que torna a funcionar quan reparem l'element que s'espatlla.

Les nostres no són peces d'un engranatge sincronitzat, sinó organismes vius que es desenvolupen i canvien quan interactuen. Per això, abans de modificar allò que degenera els teixits, cal saber tots els efectes secundaris que provocarà aquest canvi en l'organisme.

Podem saber què fallarà primer?

Els ageotipus són patrons biològics que determinen el ritme al qual envelleix cadascú i que ens podrien alertar de quin òrgan o teixit ens pot fallar abans --el ronyó, el fetge o el sistema immunològic, per exemple--, explica Manel Esteller:

"Cada òrgan i cada teixit té un ritme d'envelliment propi. Els òrgans alliberen proteïnes a la sang i amb aquestes proteïnes pots deduir la degradació d'aquest òrgan, que és un marcador del seu envelliment."

"Pots veure que una persona té el cervell perfecte, però els ronyons fatal", continua el director de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, "o, una altra, el cor perfecte, però el fetge fatal, i orientar així el seu tractament." 

Aquests patrons no són excloents, sinó que es poden superposar i pot ser que un en dispari un altre (si el sistema cardiovascular envelleix més ràpid pot provocar més problemes en músculs, ossos i ronyons).

Cadascú envelleix de manera diferent i hi ha gent centenària sense malalties ni limitacions físiques. Però, en general, hi ha símptomes d'envelliment que són molt comuns: disminució de la funció cardíaca, reducció de la memòria, menor producció de certes hormones (des de la testosterona fins a les tiroidals), pèrdua d'activitat del sistema immunitari, canvis a la pell (com arrugues, taques i menys elasticitat), pèrdua de teixit muscular i ossi, problemes per dormir, pèrdua de visió, canvis en la distribució del greix, aparició de malalties neurodegeneratives i d'aterosclerosi (acumulació de greixos i colesterol a les artèries), inflamació dels teixits o càncer.

Els ageotipus o patrons identificats fins ara segons un estudi d'un equip de la Universitat de Stanford, als Estats Units, són: el metabòlic, l'immunològic, l'hepàtic (quan és el fetge el que falla), el nefròtic (en el cas dels ronyons), el cardiovascular, l'estrès oxidatiu, la disfunció del cervell, la del sistema nerviós, l'aptitud física, les hormones sexuals, la pell i la microbiota intestinal.

"La pell, per exemple, és l'òrgan més gran que tenim, el més extens del cos humà", que ens cobreix sencers, explica Esteller.

"Hi ha un corrent d'opinió científica que diu que les arrugues poden induir envelliment a distància. Les cèl·lules envellides alliberen productes al corrent sanguini que poden envellir altres cèl·lules."

"Potser algun dia veiem que els tractaments estètics tenen efectes més enllà de l'estètica", apunta el doctor Esteller.

"L'estratègia és anar a poc a poc, del més abstracte al detall, per veure quina és l'alteració que ens afecta", explica Esteller. "Primer és veure com estàs" --continua--, si coincideixen l'edat biològica i la cronològica i, "si has envellit més ràpid del compte, buscar l'òrgan responsable i el perquè", per poder-hi actuar amb tractaments a mida:

"Segurament hi haurà multipíndoles, diverses pastilles que actuaran contra dianes diferents, per més d'una via, com es fa amb el càncer."

Què desencadena el procés?

Al cos humà hi tenim 4 bilions de cèl·lules i 30.000 gens. Amb el pas del temps, les cèl·lules deixen de funcionar bé. Algunes moren i d'altres continuen vives, però com "zombis" -- en senescència--, es van acumulant al nostre organisme i provoquen l'envelliment d'òrgans i teixits i molesten les cèl·lules veïnes sanes, que tampoc poden fer bé la seva feina.

En aquest envelliment hi intervenen factors genètics i epigenètics (processos cel·lulars que modifiquen l'activitat del genoma), l'oxidació de l'organisme, raons biològiques i també l'entorn i els hàbits de vida.

S'han identificat alguns mecanismes que intervenen en la degeneració progressiva de l'organisme que, si es modifiquen, podrien millorar la salut de la gent gran. Aquests processos clau per revertir l'envelliment descoberts fins ara són: 
 

1. La senescència cel·lular: acumulació de cèl·lules que deixen de reproduir-se però no moren. Es podria tractar amb teràpies antisenescents i, de fet, ja s'estan dissenyant alguns fàrmacs per eliminar-les.

2. La pèrdua de cèl·lules mare, que són les que permeten regenerar cèl·lules i teixits danyats --com curar una ferida--. Amb l'edat se'n van perdent i també deixen de ser més flexibles i plàstiques. Es podrien substituir les inactives per d'altres de "fresques" o fer que cèl·lules normals es comportin com cèl·lules mare, un procés que, de moment, encara té molts riscos.

3. La inestabilitat genòmica: quan el nostre ADN, on hi ha la informació genètica, ja no es repara fàcilment i deixa de ser estable. "Quan som joves, si hi ha una mutació, la reparem fàcilment", explica Esteller. "L'eliminem, la tallem i posem la peça que toca. A mesura que ens fem vells, això no passa", continua, però eliminar aquestes cèl·lules té efectes secundaris.

4. L'escurçament dels telòmers, les estructures que hi ha a les puntes dels cromosomes. S'escurcen cada cop que la cèl·lula es divideix i quan ja són massa curts disparen la senescència cel·lular i la cèl·lula deixa de replicar-se. També s'estan estudiant teràpies per allargar els telòmers, però encara tenen efectes secundaris nocius.

5. Canvis epigenètics: "El rellotge epigenètic ens diu com parla el medi ambient amb l'ADN. Si parla malament, per exemple si som fumadors, es produeixen canvis químics que fan envellir ràpidament les cèl·lules. D'aquí, la discordança entre l'edat biològica i l'edat cronològica", explica Esteller. S'estan dissenyant fàrmacs epigenètics per actuar sobre els canvis en les funcions cel·lulars, però no se sap com evitar que afectin cèl·lules encara útils.

6. La disfunció mitocondrial: els mitocondris són les fàbriques d'energia de les cèl·lules i són més ineficients com més vell és l'individu. El repte és trobar tractaments per destruir mitocondris vells i implantar-ne de nous.

7. Alteració de les proteïnes, que afecten el metabolisme. S'està investigant com netejar les proteïnes velles que es deterioren amb l'edat.

8. Desregulació dels mecanismes de nutrició: "A mesura que ens fem grans, costa més eliminar les calories que ens sobren, els grams extres", alerta el professor d'Investigació d'ICREA i catedràtic de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. La restricció calòrica --com el dejuni intermitent-- funciona amb animals, però no és clar que ho faci amb humans. Aconseguir una pastilla contra l'obesitat --com la de la diabetis II que s'ha mostrat efectiva per perdre pes-- seria un gran avenç per combatre una malaltia molt difícil de batre només amb la voluntat.

9. Problemes en la comunicació intercel·lular. Les cèl·lules envellides "deixen de parlar amb les veïnes", hi ha "una incomunicació que no és bona". S'està estudiant amb factors de rejoveniment presents a la sang, com algunes hormones, que modulin la comunicació intercel·lular.

10. Alteracions en la microbiota, coneguda com a disbiosi. Els bacteris que conviuen amb nosaltres són molt importants per a un envelliment saludable, explica Esteller. Es pot restablir l'equilibri de la microbiota trasplantant bacteris de persones sanes o ingerir-ne de bons en forma de píndola.

11. Desconnexió de l'autofàgia: al cos humà hi ha una renovació constant de les cèl·lules perquè no s'hi acumulin residus o toxines. Durant la vellesa, aquest procés no funciona bé i, per exemple, moren moltes més cèl·lules de les que toca. Fomentar artificialment l'autofàgia encara és un mecanisme difícil de controlar.

12. Una inflamació crònica dels teixits per infeccions cròniques no resoltes. El problema dels antiinflamatoris és que impacten en altres processos.

Tots aquests factors interactuen entre si de manera que bloquejar-ne un de sol no frenarà l'envelliment. En el càncer, per exemple, una de les malalties més freqüents a la vellesa, hi intervenen quatre mecanismes que també participen en l'envelliment: la inestabilitat genòmica, les alteracions epigenètiques, la inflamació crònica i la disbiosi.

Què pot fer cadascú per frenar-lo?

Hi ha més de 200 gens implicats en l'envelliment, però el 50% de l'afebliment de les cèl·lules no depèn de la genètica, sinó que ve determinat pels nostres hàbits i l'entorn, que modifiquen l'epigenètica de l'ADN i provoquen lesions a les cèl·lules.
 

El llistat d'hàbits saludables que hauríem de seguir:

► Evitar el sedentarisme i fer exercici moderat però constant: incrementa l'autofàgia i permet reciclar els productes tòxics, que, en acumular-se, fan malbé les cèl·lules.

► Vigilar amb l'estrès i aprendre a relaxar-se, per reduir el cortisol i millorar la resposta immune.

► Portar una dieta saludable i natural --sense excessos, dejunis, ni massa greixos o dolços-- i combatre l'obesitat per reduir la disbiosi.

► Dormir o descansar un mínim d'hores al dia.

► No fumar i no prendre alcohol.

► Tenir una vida social activa --un bon cercle d'amics i família-- i objectius vitals que ens il·lusionin. Si cada dia fas el mateix i ho fas sol, perds abans capacitat cognitiva; si varies, actives més circuits neuronals i s'endarrereix l'aparició de malalties neurodegeneratives.

► Evitar una exposició excessiva al sol, perquè els raigs ultraviolats envelleixen.

► El lloc on es neix i es viu també determina l'envelliment: des del nivell socioeconòmic i cultural fins a la contaminació. Passa entre països i entre barris d'una mateixa ciutat. Per exemple, a Barcelona hi ha més de 10 anys de diferència en l'esperança de vida entre qui viu a Pedralbes (86,5 anys) i qui viu a Torre Baró (75,2).

Mai és tard per començar a cuidar-se, les cèl·lules són flexibles i, si canvien les conductes, sempre es pot alentir l'envelliment.
L'esperança mitjana de vida a Catalunya és de 83,5 anys, però hi ha casos excepcionals, com el de Maria Branyas, la dona més vella del món, que amb 117 anys no ha tingut cap de les malalties pròpies de l'edat, com les cardiovasculars, l'Alzheimer o el càncer.

"La Maria té el cervell i els vasos arterials perfectes, però té malament les cèl·lules de l'oïda i les articulacions", explica Esteller, que n'està estudiant el genoma per descobrir les causes de la seva longevitat saludable.

"Sabem que té una edat biològica deu anys inferior a la cronològica i hem vist composicions diferents del seu microbioma, que té a veure amb la seva dieta, molt rica en iogurts, per exemple." A més, continua, "ha rebut un bon genoma, amb variants genètiques que li donen un avantatge evolutiu, com ara menys inflamació crònica i una bona reducció calòrica":

"Genèticament, està dotada per viure menjant poquet."

I ha portat una bona vida social, conclou aquest investigador, amb un bon cercle familiar i d'amistats i aficions com la música i la lectura, que han afavorit un envelliment saludable.