Vivim millor ara que fa 40 anys? Com ha canviat l'economia i el poder adquisitiu

L'any en què TV3 va començar les emissions, el 1984, els informatius anaven plens d'una conflictivitat laboral que avui en dia sembla inimaginable: en les protestes per la reconversió de les drassanes Euskalduna, els obrers insultaven els antiavalots de la Policia Nacional (ja no eren els grisos, en aquell temps anaven de marró, i se'ls coneixia com a "maderos"). Fins i tot els feien recular, cridant "assassins, assassins", arran de la mort d'un treballador per un atac de cor durant els aldarulls.

En un altre telenotícies, del 12 de juliol d'aquell any, es veien unes oficines destrossades per un atemptat dels Grapo. Era la seu d'una naviliera a Madrid, i havia estat atacada en protesta "per la reconversió industrial i naval".

Les petites empreses tampoc se salvaven: "Els 51 treballadors de l'empresa Tallers Adell de Santa Coloma de Gramenet tenen retinguts als locals de l'empresa des de les quatre de la tarda dos dels tres propietaris. El conflicte ha començat aquest migdia quan la direcció de l'empresa ha comunicat als treballadors que no podia pagar la segona part de la paga extra d'estiu tal com s'havia acordat...", explicava l'informatiu del vespre del 9 de juliol.

Un món laboral menys conflictiu... però millor?

El món laboral a Catalunya ara és molt menys conflictiu, però després de 40 anys, realment tothom viu millor? L'economista Miquel Puig, que va ser director general d'Indústria entre finals dels anys vuitanta i bona part dels noranta, opina que "hi ha guanyadors i perdedors".

"Hi ha perdedors. El país està millor, però hi ha molta gent que està pitjor."

Què està millor? "En primer lloc --i sempre en termes reals, aplicant el poder adquisitiu--, els aliments bàsics són molt més barats, malgrat la recent escalada de preus arran de la pandèmia i la crisi posterior".

Cotxes, benzina i vols

En l'àmbit industrial, Puig posa l'exemple d'un cotxe, el Volkswagen Golf, que justament també acaba de complir un aniversari, en el seu cas 50 anys.

Per comprar-se el Golf l'any 1984, "un obrer, que llavors es deia un obrer metal·lúrgic, podia trigar perfectament dos anys i mig. Avui se'l compraria amb menys de dos anys de salari (i amb moltes més prestacions incloses)".

"Però, amb aquest salari, compraria menys quilòmetres de cotxe que abans. Podria fer menys quilòmetres, perquè la gasolina és molt més cara que l'any 1984", admet l'economista.

En el capítol de serveis, i concretament amb el dels viatges amb avió, "imaginem que aquesta persona vol anar i tornar de Mallorca. L'any 1984, amb el salari d'un mes, hi hauria pogut anar un cop per setmana. Avui podria anar-hi deu vegades per setmana".

El triple d'esforç per comprar un pis

" Ara --apunta Puig--, el pitjor, el que fa que tanta gent sigui perdedora, és el preu de l'habitatge".

"Aquest obrer metal·lúrgic s'hauria pogut comprar un pis a la ciutat de Barcelona de 80 metres quadrats dedicant-hi el salari de menys de cinc anys, i avui necessitaria el salari de tretze anys."

És a dir, que el que s'entén com a esforç immobiliari, el que un comprador ha de dedicar amb el seu salari a comprar un habitage, avui en dia és gairebé el triple del que li suposava fa 40 anys.

Eslar que aquí hi ha dos matisos: un, que parlem de Barcelona, no pas de moltes altres ciutats catalanes, capitals de comarca o de mida mitjana, on els preus han pujat però no tant.

El segon matís té relació amb la pròpia història del país. El 1984 Catalunya i Espanya venien d'una crisi econòmica, però sobretot immobiliària, que s'havia desfermat a mitjans dels anys setanta, i la recuperació no vindria fins a la segona meitat dels vuitanta. Coincidint, a més, amb el nomenament de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992.

Els preus, al 1984, eren més baixos del que podien haver estat en condicions "normals".

30.000 euros per un pis a Barcelona

No era tan estrany, doncs, el cas de la Montserrat Solsona, que cap al 1985 es va comprar un pis de mida mitjana al barri de la Salut de Barcelona per 30.000 euros (cinc milions de pessetes en aquell moment).

"Els tipus d'interès eren molt elevats, entre el 15% i 16%. Ara aquest tipus d'interès seria inassumible, però llavors, amb els costos que hi havia, que també eren més baixos, es podia assumir."

Els tipus estaven a un nivell, doncs, que avui en dia sembla impossible. Però la quantitat a finançar era molt més baixa, perquè el preu dels pisos era relativament baix. A més, com recorda l'economista Miquel Puig, "els salaris pujaven al 15%, o al 14%. És a dir, efectivament, això és un miratge, el tipus d'interès és un miratge".

El miratge dels tipus d'interès

Els tipus d'avui en dia, infinitament més baixos que fa 40 anys, emmascaren la pujada vertiginosa dels pisos, sobretot des dels anys 2000. La Montserrat, fundadora de Solsona Comunicació, continua explicant la seva "vida immobiliària", quan va marxar del barri de la Salut, 11 anys després:

"Vam comprar un altre pis, una mica més gran, d'aquests antics de l'Eixample. Del pis de la Salut ens en van donar, el 1996, 28 milions de pessetes (168.000 euros), que va ser el que ens va costar finalment el de l'Eixample, encara que s'havia de reformar tot."

En tot cas, encara no hi havia el gran boom immobiliari que hi va haver cap al 2000. Efectivament, si amb els Jocs del 1992 els preus ja havien pujat, allò va semblar una broma en comparació amb la gran bombolla que va envair Barcelona, i, de fet, tot l'estat espanyol fins a l'esclat del 2008.

Una primera causa, purament tècnica, va ser l'increment de la població a Catalunya: "Aquí tenim un fenomen afegit que complica encara més les coses, i és un increment demogràfic absolutament extraordinari. Hi ha pocs països a Europa que hagin tingut un increment demogràfic de la població tan gran en tan pocs anys", diu Joan Ramón Rovira, director del Servei d'Estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona.

L'habitatge com a actiu financer dels rics

El catedràtic emèrit d'Economia Aplicada Josep Oliver afegeix l'efecte financer: "L'actiu en el qual es va invertir més en el planeta no va ser en fàbriques o en factories o en logística: va ser en habitatge a les grans ciutats del món. Perquè el planeta ha augmentat molt la seva capacitat de riquesa. Posem per exemple la Xina, l'Índia, etc. I tenen capacitat econòmica, i ells pensen 'vull invertir a Europa', a Barcelona, per exemple".

"Les ciutats atractives per invertir-hi --afegeix Oliver-- no són tantes, i, a més, són limitades. Tu no pots fer una altra Barcelona perquè vinguin els expats a fer no sé què, o tantes altres raons...".

Sacrificar l'estil de vida

Però també hi ha hagut un canvi d'hàbits. Els joves d'ara estalvien menys que els del 1984. I no només perquè tinguin pitjors sous i més precarietat.

"Si una sèrie d'elements de despesa s'ha de frenar molt perquè has d'estalviar per comprar-te un pis d'aquí 10 anys, jo no sé com respondria molta gent jove", diu Oliver, tot recordant que fa 40 anys les parelles podien estar deu anys estalviant per pagar una entrada, sense viatjar i sense sortir molts caps de setmana.

En tot cas, per molt que s'estalviï, la balança social s'ha desequilibrat. En 40 anys, l'habitatge ha pujat quatre vegades més que l'IPC.

"Quan tu mires la distribució de la renda i la divideixes entre el que va per als assalariats, el que va per als beneficis i el que va per als lloguers, l'única part que ha guanyat en aquests anys és la dels lloguers, i l'única part que ha perdut són els treballadors", diu l'economista Miquel Puig. "Hem fet --afegeix-- una societat en què el gran beneficiari és el propietari immobiliari i el gran perdedor és el treballador."

De la reconversió industrial a la fàbrica de turistes

Ara fa 40 anys la paraula de moda era reconversió industrial. Les grans fàbriques es tancaven, es reconvertien o es venien a alguna multinacional, aprofitant que Espanya acabava d'entrar a Europa. Un exemple va ser Enasa-Pegaso, la marca creada el 1946 a Barcelona, hereva de la mítica Hispano-Suiza. El 1985, després d'innombrables crisis i pèrdues, el seu propietari, l'Estat, la va posar a la venda. I el 1990 es va vendre finalment als italians d'Iveco.

Iveco-Pegaso continua existint, amb fàbriques a Madrid i Valladolid, que encara donen feina a 3.000 persones. Però, a Catalunya, les darreres instal·lacions van tancar el 2011, arran de la crisi de l'euro i la globalització. Ara, de la Pegaso només en queda un parc a Barcelona, que porta el seu nom.

El fet és que, en el conjunt de Catalunya, el pes de la indústria sobre la població ocupada ha passat de gairebé un 50% el 1980 a un 14% o un 15%.

"No era inexorable que la globalització t'hagués de liquidar o de reduir tan sensiblement el pes de la indústria", diu l'economista Josep Oliver. "En tots aquests anys hi ha hagut polítiques públiques, hi ha hagut sistema educatiu, capacitat innovadora...", afegeix. Però aquelles capacitats es van desaprofitar amb la bombolla especulativa i la crisi financera, que no s'ha superat fins fa poc.

Tot i així, les coses ja no són com eren. Diu Oliver: "La indústria catalana ha remuntat, a costa d'un ajust salarial i de producció molt seriós. I les exportacions han crescut amb força: estem en màxims històrics d'exportacions sobre el PIB. El que passa és que són sectors molt localitzats, bàsicament de capital estranger, per bé que no tots. Són automoció i maquinària, alimentació, química o farmàcia."

La globalització pressiona els salaris a la baixa

"El xoc --afegeix-- que et produeix la globalització primer és directe, perquè se t'emporten llocs de treball d'una certa qualitat, si més no salarial. I una part d'aquesta reducció del salari mitjà ve d'haver canviat l'estructura productiva: des de molta indústria cap a molts serveis, i entre aquests serveis, molt d'ells vinculats al turisme, activitats recreatives diverses, en les quals som realment líders a escala europea".

L'economista Miquel Puig, que entre altres llibres publicats en va fer un ja fa anys advertint dels perills del model turístic, afirma: "El turisme és una cosa que va fer molt de bé a Catalunya fins a un determinat moment, segurament fins a l'any 1984. A partir de l'any 1984 va començar a ser dubtós. I jo diria que en el segle XXI és evident que el creixement del turisme ha estat negatiu per a Catalunya."

Un turisme que pagui bé

Afegeix que el gran repte no és turisme per a rics o per a pobres, sinó "que el turisme pagui bé: que el treballador del sector turístic cobri un bon salari, que l'empresari guanyi beneficis, i que el sector públic (la ciutat, la comunitat autònoma, l'Estat) cobri bons impostos".

El gran repte és reconduir el turisme perquè arrossegui serveis i productes amb més valor afegit. Per Joan Ramon Rovira, director del servei d'Estudis de la Cambra de Barcelona, "el turisme ja no és només el subsector de l'hostaleria i de la restauració. Té efectes multiplicadors en el conjunt del comerç, en el transport, en serveis de tota mena. Per tant, aquesta integració de diferents subsectors cap a una diversificació de l'oferta turística més gran és el que observem, i encara que sigui lent, és el camí del futur, clarament."