"Volia agradar a tothom": tenir anorèxia amb 12 anys i rebre tractament a casa

Primer va començar a fer dieta. Després, a restringir quantitats. Fins que va passar a menjar poc i, finalment, a no menjar gens. La Lucía té 12 anys. Va haver d'ingressar a l'hospital a l'inici d'aquest curs, quan va començar 1r d'ESO.

"Era com un enfrontament, una competició en què o guanyava el menjar o guanyava jo", explica. "És com si hi hagués dues persones dins meu. La meva part sana i la que em diu t'engreixaràs, estàs menjant massa, mira tot el que has menjat..."

La família situa el desencadenant en els canvis de l'adolescència, quan la Lucía va començar a perdre pes. Ella apunta a diversos factors: la pressió de la societat a encaixar amb uns estàndards de bellesa i el sentiment de voler complaure els altres:

"Sempre he tingut la sensació que he d'agradar a les persones. Jo a mi mateixa no m'agradava i la gent, a vegades, em deia coses... Crec que això m'ha marcat molt".

El David, el seu pare, la descriu com "la filla perfecta": "és molt respectuosa, molt aplicada en els estudis, sempre ha fet el correcte", diu.

Tot just sortir de l'ingrés, la Lucía i els seus pares ja van començar a rebre el suport a casa dels professionals de l'Hospital Sant Joan de Déu. El seu cas encaixava pel nou model de tractament: casos greus que han debutat recentment.

Atenció dels trastorns de conducta alimentària directament a casa

Aviat van començar a fer alguns canvis a casa amb l'acompanyament in situ de l'equip de l'hospital. Van retirar la majoria de miralls, van establir horaris fixos per als àpats i van decidir que la Lucía no entrés a la cuina per evitar pensar més del compte en el menjar.

Per als pares, no haver-ho de fer sols ha estat una ajuda molt important. I més en l'inici d'una malaltia que genera molts interrogants per a les persones que acompanyen els malalts.

"La meva pregunta era, què he de fer, renyar-la? Fer-li costat? Em costava molt saber com havia d'actuar", explica la Delia, mare de la Lucía. "Una malaltia com aquesta ho descol·loca tot".

A casa, reben cada setmana la psiquiatra que segueix el seu cas i, segons el moment, una educadora social o una infermera. La unitat de tractament dels trastorns de la conducta alimentària de Sant Joan de Déu també compta amb psicòlegs i treballadors socials.

"Fem l'ingrés hospitalari més curt i més intens perquè després els seguim a domicili", indica Raquel Cecília Costa, psiquiatra de la unitat de TCA de Sant Joan de Déu. "La diferència principal d'aquest model és que els pares estan molt més presents en el tractament".
 

Des del juliol, quan van començar a visitar a casa les pacients, ja han atès 25 noies. La mitjana d'edat se situa en els 12 o 13 anys, però una de les nenes l'han començat a seguir amb només 9 anys. Un cas que exemplifica com cada vegada aquests trastorns apareixen més d'hora.

De fet, des de l'inici de la pandèmia els ingressos a l'Hospital Sant Joan de Déu per trastorns de la conducta alimentària han augmentat un 60%. "I encara no en veiem el final", adverteix Raquel Cecília.

Confia, però, en què aquest nou model, pràcticament inèdit fins al moment, ajudi a prevenir recaigudes:

"La família està més preparada per identificar els símptomes de recaiguda i nosaltres tenim una idea molt més acurada del seu context".

Veuen directament tots els espais del domicili, l'habitació de la pacient, infermeria pot assessorar de quantitats de menjar a la mateixa cuina de casa i cada dia tenen la possibilitat de mantenir contacte telefònic.

Començar de nou amb límits en les xarxes socials

Eliminar tots els perfils de la Lucía a les xarxes socials va ser una altra de les mesures que va prendre la família assessorada pels especialistes. Tenia Instagram, Snapchat, Tik Tok... Totes les plataformes que triomfen entre els adolescents i preadolescents.

Fins al moment de l'ingrés s'havien convertit en una autèntica font de pressió. "Veia models i influencers i pensava, he de ser com ella, és perfecta, té una vida increïble, m'hi he d'assemblar", descriu la Lucía.

Ara, tot just torna a tenir Instagram, però només segueix amics o familiars. "Anirem poc a poc", expliquen els seus pares.

Ella també té ganes de parlar-ne obertament a l'escola. Ja ho fa amb els seus amics i amigues, perquè identifica preocupacions similars en alumnes de la seva edat, però li agradaria que encara es trenquessin alguns dels tabús en la salut mental que encara es resisteixen a caure.

"Tinc ganes de viure", expressa, molt conscient del trastorn que pateix. "He estat a punt d'emportar-m'ho tot per davant i no ho vull". I té clars els objectius del 2022. "El primer, curar-me d'això perquè vull estar bé i contenta. I després, m'encantaria viatjar i conèixer molta gent".

Els seus pares també esperen que aquest sigui un millor any que l'anterior:

"Amb paciència i amb el suport dels professionals, aquesta malaltia la guanyarem".