Vuit claus per interpretar la represàlia mesurada d'Israel contra l'Iran

1. Sense precedents

Israel ha complert l'amenaça de respondre a l'atac de l'Iran del primer d'octubre. Tant aquell llançament massiu de 200 míssils i drons com el bombardeig aeri d'aquesta matinada sobre Teheran i altres punts del país són fets sense precedents, perquè representen el primer test significatiu d'un enfrontament directe que podria derivar cap a una guerra de grans dimensions a la regió.

Després de dècades d'una guerra a l'ombra, mitjançant operacions encobertes o amb la participació de forces aliades amb l'Iran com Hezbollah o altres moviments com Hamas i els houthis, es trenca el tabú de la confrontació directa i els escenaris ja no són territoris tercers, com Líban, Síria o Iraq, sinó els dos països en litigi.

2. Venjança mesurada, com demanava Biden

La represàlia israeliana es fa en fred. Han passat 25 dies en què s'han plantejat diverses possibilitats de resposta. Finalment, la que s'ha adoptat ha estat limitada i concentrada contra objectius militars.

Aquesta vegada, Benjamin Netanyahu sembla haver fet cas de les peticions de Joe Biden perquè les instal·lacions civils, nuclears i petrolieres es preservessin de l'atac. Els Estats Units han estat al corrent de l'operació i hi ha donat suport.

3. L'Iran minimitza l'atac

Les primeres reaccions oficials iranianes minimitzen els efectes dels bombardejos. Es reconeixen dues baixes i impactes en bases militars de tres províncies --Teheran, Ilam i Khuzestan, prop de la frontera amb Iraq-- que encara s'estan avaluant. Però s'assegura que les defenses antiaèries han permès limitar els danys.

Aquesta lectura de les autoritats de l'Iran sembla respondre a una voluntat de no escalar més el conflicte sense renunciar, diuen, a una "reacció proporcional". 

4. Més a prop de la guerra?

La població de Teheran, encara que la capital no ha estat objectiu directe dels atacs, ha pogut sentir les explosions a pocs quilòmetres de distància.

L'efecte de percebre més a prop que mai el risc d'una guerra pot tenir conseqüències oposades: o bé mobilitza els iranians al costat del règim, per fer front a l'amenaça, o bé reforça aquells que, per damunt de tot, volen evitar una conflagració en què l'Iran difícilment podria imposar-se.

5. La correlació de forces

L'Iran i Israel tenen els exèrcits més poderosos de la regió. Però l'estat jueu compta l'element de la dissuasió nuclear, que els iranians encara no tenen. A més, la força militar israeliana disposa de l'efecte multiplicador del suport dels Estats Units, amb vaixells, tropes i avions de combat a la regió, a punt d'implicar-se, si cal, en el suport del seu aliat.

És poc probable que altres potències, com Rússia o Xina, es posin automàticament al costat de l'Iran en cas de guerra oberta. I Teheran, malgrat la gira recent del seu ministre d'exteriors per nombrosos països de la regió buscant suports, no suscita la unànime simpatia del món àrab.

L'Iran és superior en capacitat de foc amb míssils, però l'eficàcia dels diversos sistemes antiaeris israelians, com la Cúpula de Ferro, s'està contrastant des de fa mesos, davant els projectils llançats per Hamas, Hezbollah, els houthis o el mateix Iran, el 13  d'abril i l'1 d'octubre.

Les forces armades iranianes compten amb 610.000 homes en actiu i 350.000 reservistes. Israel disposa de 178.000 militars i 460.000 reservistes. Però aquesta superioritat no és rellevant si no es planteja un enfrontament sobre el terreny, com una invasió o una ocupació del territori aliè, hipòtesi del tot improbable entre dos països que no són fronterers.

6. Israel, implacable

Israel s'apunta un nou èxit militar. No només perquè demostra que és capaç d'atacar qualsevol punt de l'Iran, sense tenir cap pèrdua, sinó perquè ho ha fet amb una potència de més de cent avions i drons.

Des de la guerra Iran-Iraq dels anys vuitanta cap força aèria estrangera havia violat de manera tan massiva la sobirania territorial iraniana.

Després de matar els principals líders de Hamas i Hezbollah i de l'operació contra aquesta organització fent explotar simultàniament busques i walki-talkies al Líban, Israel apareix com una força temible per a qualsevol adversari i aprofita per advertir de les greus conseqüències que tindria una nova resposta iraniana.

7. Canvi de rasant

Les condicions han canviat en tots els fronts perquè Israel es pugui plantejar una desescalada en el conflicte. Ha dut a terme la seva venjança "limitada" contra l'Iran. Al Líban ha trencat tota la cadena de comandament de Hezbollah, fins al punt que el cap de l'estat major, Herzi Halev no descartava aquesta setmana la possibilitat d'acabar ben aviat l'ofensiva.

I a Gaza, havent desaparegut de l'equació els líders de Hamas, considerats els responsables del 7 d'octubre de 2023, les imminents converses per un alto el foc a canvi d'ostatges que es preparen a Qatar podrien donar finalment algun fruit.

8. Netanyahu vol acabar la feina

Ningú pot vaticinar com actuarà el govern de Tel-Aviv, el més radicalment sionista i antipalestí de la història, el més ultradretà, més extremista i religiós. Alguns dels seus membres donen suport als grups que proposen l'expulsió dels palestins de Gaza i la colonització del territori. Aquest és el mateix objectiu que persegueixen els colons a Cisjordània, on amb el suport de l'exèrcit fan la vida impossible als palestins i els desposseeixen de les seves terres.

La comunitat internacional s'ha mostrat incapaç de reaccionar davant d'aquests fets i dels 43.000 morts i l'arrasament de Gaza, que reuneixen totes les característiques d'una operació de neteja ètnica.

Tampoc s'ha vist una gran mobilització de la població mundial com es va veure just abans de la guerra de l'Iraq. Tot plegat, esperona encara més Netanyahu i el seu govern a "acabar la feina", l'expressió preferida del primer ministre israelià.