Wuhan, la veritat i les mentides: així construeix la Xina el relat sobre la pandèmia

La història de Wuhan s'escriu sobre el riu Iang-Tsé. Des d'aquest 2020, de manera literal, perquè l'episodi de la Covid i sobretot la capacitat del poble xinès i els seus dirigents de superar-lo està representat en l'inabastable espectacle de llum i color que cada vespre, gràcies a la tecnologia LED, evoluciona al so de la música patriòtica sobre les rengleres de gratacels de totes dues ribes.   

Però quina història? La real? O la que el govern xinès vol que coneguem?

A les façanes dels tots dos skylines, generant una realitat electrònica esblaimada per la boira que emergeix del riu, s'hi projecta un immens esforç heroic de superació. El del personal sanitari, la recuperació econòmica, el roig intens de la bandera xinesa, els eslògans amb caràcters gegants.

Missatges en positiu que també componen una exposició al centre de cultura de la ciutat, pavellons moderns i amplis darrere de dos gratacels en forma de pila de llibres, típica demostració de vigor econòmic de la nova Xina superpotència en forma d'arquitectura emblemàtica mal entesa. 

A dins, el recorregut comença pel lideratge de Xi Jinping i el Partit Comunista al capdavant de l'esforç col·lectiu per derrotar el coronavirus. Recreació de l'equipament dels hospitals d'emergència, una excavadora com les que per desenes van preparar el terreny per construir-los. Realitats virtuals i maniquins per representar el personal sanitari i els soldats enviats des d'altres parts de la Xina per socórrer Wuhan i la seva província, Hubei.     

No hi ha referències al mercat on va esclatar el brot ara fa un any, Huanan; marisc i animals vius, un tipus d'instal·lacions que arran de la SARS, el 2002, diversos governs locals es van proposar tancar, però que al cap i a la fi van ressorgir. El negoci dels animals vius de granja, salvatges o exòtics, apreciats en la gastronomia i en la medicina tradicional, sovint sense cap fonament científic, movia 73.000 milions de dòlars anuals el 2017.

L'aparell de propaganda del règim xinès està construint un nou relat sobre la pandèmia en què Wuhan s'esvaeix com a origen de la Covid-19. Huanan va ser clausurat, l'activitat al barri ha caigut en picat. Els cartells d'"Es lloga" es multipliquen. A les botigues i restaurants que resisteixen tothom manté que el mercat no va ser l'origen de la pandèmia.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) té prevista una missió per estudiar sobre el terreny què i com va originar el brot. Després de diversos endarreriments i llargues negociacions amb el govern de la República Popular, de moment la primera fase de la recerca la faran només científics xinesos.

No és difícil trobar entre la ciutadania de Wuhan el reconeixement de moments molt difícils al gener, a l'inici de l'epidèmia, fins i tot venint de persones entusiastes amb el lideratge del Partit Comunista. La falta de material i efectius als hospitals, la saturació...

Però l'èmfasi gira de seguida cap al gran desplegament de recursos, l'enviament massiu de personal mèdic i d'infermeria, els voluntaris -tot i ser molts compensats d'alguna manera-, els efectius de l'exèrcit, la construcció d'hospitals exprés, en qüestió de dies.

El relat en positiu és impermeable a les crítiques i a l'escrutini públic. Impossible entrevistar cap metge o sanitari per saber realment què va passar dins dels hospitals. Tots responen que els responsables del seus centres els han negat el permís per parlar amb els mitjans de comunicació estrangers. L'agència japonesa Kyodo sosté que fonts pròximes al col·lectiu asseguren que, si hi parlen, estan amenaçats d'una eventual acusació d'espionatge, castigada en els supòsits més greus amb la pena de mort.

Una fotografia recorda Li Wenliang a l'exposició com un més entre els metges que van morir víctimes de la Covid-19. Cap referència al fet que la policia el va acusar de difondre rumors quan va alertar a través de les xarxes socials de l'existència del coronavirus.

Chen Qiushi i Fang Bin, dos bloguers que informaven des de Wuhan en les primeres fases del brot, van desaparèixer al febrer. El primer es troba "sota supervisió estatal". Del segon no se'n sap res. 

Zhang Zhan, una periodista que va estar indagant de manera independent, va ser detinguda i la fiscalia li demana cinc anys de presó sota l'acusació de "buscar disputes i provocar problemes", un càrrec vague utilitzat habitualment per detenir dissidents.

L'escriptora Fang Fang, que ha viscut la major part de la seva vida a Wuhan, va iniciar dos dies després del confinament de la ciutat -23 de gener- una crònica diària que s'anava publicant per entregues en una revista xinesa. Els lectors i les xarxes socials en general seguien atentament la sèrie, titulada "Diari de Wuhan". La decisió de publicar-la traduïda a diversos idiomes fora de la Xina va originar una onada d'assetjament contra Fang Fang per part dels sectors més nacionalistes del règim.

L'acusació principal és que exposar les mancances, els neguits i les crítiques dona armes als enemics exteriors de la República Popular.

En un clima de guerra freda cada vegada més marcat entre la Xina i Occident, sobretot els Estats Units de Donald Trump, l'enemic extern és un dels principals instruments del govern xinès per fomentar la cohesió interna.

A Wuhan un grup molt reduït de famílies de víctimes de la Covid-19 es van proposar denunciar les autoritats locals per haver amagat la veritat a l'inici de la que és ja la pitjor crisi sanitària del planeta en dècades.

La policia les ha amenaçat contra tota temptació de parlar amb periodistes estrangers i, en definitiva, amb l'objectiu d'evitar que continuïn endavant amb la via judicial. Les autoritats també han pactat compensacions econòmiques en acords personals.

Zhang Hai és un dels pocs que no vol abandonar. És fill d'un militar jubilat que va participar en el programa que va dotar la Xina de la bomba atòmica. El seu pare va morir de Covid-19 després de ser hospitalitzat per una cirurgia al gener. Si no s'hagués amagat l'abast de l'epidèmia en aquelles dates, molts pacients, com el pare de Zhang Hai, s'haurien pogut salvar.

Zhang Hai defensa amb contundència l'amor pel seu país, el respecte que sent pel Partit Comunista. No renega dels èxits econòmics i socials de la Xina. Al contrari, exigeix un nou èxit, que les autoritats siguin transparents i reconeguin la veritat i paguin a través de la justícia els seus errors. Només així, diu, el Partit i el país seran millors.

També va impulsar la iniciativa d'erigir un monument en memòria de les víctimes. Afirma que les autoritats ho impedeixen perquè els familiars hi voldrien veure inscrits el noms dels morts i, aleshores, les xifres no coincidirien amb la versió oficial.  

Més enllà de si les xifres xineses són finalment més a prop o més lluny de les reals, per què amagar la veritat? Per què silenciar Li Wenliang i els bloguers?   

Analistes polítics xinesos independents, els pocs que gosen encara parlar, interpreten la voluntat d'amagar l'epidèmia i silenciar els metges com la conseqüència de la política de concentració de poder del president Xi Jinping i, en definitiva, com la tradició del règim.

El líder no pot saber que hi ha coses que no funcionen. "Perdre la cara" és el concepte, és a dir, que se sàpiga que ens hem equivocat. En lloc de corregir els errors, silenciem els crítics.

Xi Jinping, havent concentrat a les seves mans més poder que cap altre líder xinès des de Mao, queda a l'altra banda d'una muralla de mentides, pel temor que el líder totpoderós s'assabenti dels errors, per la voluntat que la crisi s'aturi a nivell local i no taqui el lideratge... o per totes dues coses.  

Fins que el coronavirus, aliè a murs de contenció burocràtics i comissaris polítics, s'estén de manera innegable. El règim actua confinant Wuhan i aturant el país. Mèrit de les decisions d'un president que és realment un visionari, diuen els panells inicials de l'exposició.

Mentrestant, durant setmanes el coronavirus ha campat sense control per Wuhan i centenars de milers de persones n'han marxat, com de la resta de grans ciutats, als pobles d'origen per celebrar en família les festes de l'Any Nou xinès; la immensa majoria sense mascareta.

Quin és el preu de les mentides? Quants contagis i quantes morts? El govern xinès hi oposa una altra comptabilitat, la de l'economia com a antídot.

Tot i que moltes empreses pateixen, el consum i el turisme es reactiven. Els joves són optimistes i volen mirar endavant. Enrere només trobarien èpoques pitjors que la que viu avui la que està cridada a ser la superpotència del segle XXI.   

Com en anteriors catàstrofes naturals o fabricades pels éssers humans a la Xina, el temps no juga a favor de la memòria.

A la ciutat del riu, l'espectacle de LED reprodueix cada nit les mentides d'una realitat oficial que omet els errors, mentre el temps passa com el corrent del Iang-Tsé, lent però imparable, allunyant-nos de la veritat.