100 anys de la Marxa sobre Roma: de Mussolini a la victòria electoral de Meloni

El 13 d'octubre passat, Liliana Segre, senadora jueva supervivent de l'Holocaust, va presidir la sessió inaugural de la dinovena legislatura al Palazzo Madama amb aquestes paraules:

"En aquest mes d'octubre en què cau el centenari de la marxa sobre Roma, amb què es va iniciar la dictadura feixista, em resulta impossible no experimentar una mena de vertigen."

De fet, la Marxa sobre Roma del 1922 va ser el punt final de tres anys de violència perpetrada pels Fasci Italiani di Combattimento, el moviment creat per Benito Mussolini. Aleshores, les lluites salarials, combinades amb el mite de la Revolució Russa i l'esperança d'acabar amb la desigualtat, va donar lloc a un període de gran inestabilitat.

En aquest context, els industrials i terratinents espantats per una possible revolució van finançar els escamots feixistes per trencar les protestes. Els òrgans de l'Estat no van intervenir i fins i tot, en alguns casos, els cossos policials es van incorporar als grups feixistes.

"O ens donen el govern o anirem a Roma a prendre'l"

Mussolini, convençut que era l'únic capaç d'impedir que Itàlia caigués en mans dels "rojos", va decidir prendre el poder per la força. A Nàpols, el 24 d'octubre del 1922, davant de 40.000 feixistes, arribats pel congrés del Partit Nacional Feixista, va encendre els ànims: "O ens donen el govern o anirem a Roma a prendre'l".

Però la marxa, que va començar el 26 d'octubre a Perusa, no serà un cop d'estat. L'assagista Marcello Veneziani la qualifica de "revolució simulada":

"El fil conductor, el significat polític de la marxa sobre Roma, que va donar Mussolini, va ser el d'una revolució tranquil·litzadora, és a dir, un intent d'asserenar, d'una banda, l'establishment, el poder judicial, les forces armades, els carrabiners, la monarquia, l'Església, el capital que no hi hauria un trauma i, d'altra banda, tranquil·litzar també el país amb la renovació de la legalitat, l'ordre, l'amor a la pàtria, l'exhortació al nacionalisme."

El rei dona carta blanca al futur dictador

El 27 d'octubre, 20.000 homes mal armats, mal equipats i afamats es dirigeixen cap a la capital des de diverses parts del país. El seu lema era "Roma o morte" i la cançó símbol, "Govinezza".

Mussolini, que era a Milà per escapar-se en cas que fracassés la rebel·lió, sabia perfectament que no tenia cap opció militar --Roma la defensaven 30.000 soldats--, però sabia també que la classe política era feble.

A les 6 del matí del 28 d'octubre, el govern declara l'estat de setge, però el rei Vittorio Emanuele III, pressionat per cercles polítics, econòmics i militars que veuen en Mussolini l'home fort capaç de restablir l'ordre, es nega a referendar-lo. El cap del govern, Luigi Facta, dimiteix. El país queda fora de control.

El monarca busca un compromís polític: formar un executiu dels liberals, amb els feixistes a dins. Però Mussolini s'ho juga tot a una carta i no accepta. Així ho explica l'especialista en història contemporània Giovanni Sabbatucci:

"L'estat de setge no se signa. Però, en aquell moment, el rei i la classe dirigent liberal es van privar de l'arma que tenien a les mans, és a dir, la de respondre amb la força. Estan nusos i indefensos davant de Mussolini, que pot dir tranquil·lament: 'Soc el cap del feixisme i vull ser jo el convocat per formar el nou govern. I en aquest moment ningú pot oposar-se-li'."

Més de dues dècades sota el feixisme

I mentre els camises negres entren a Roma, el rei dona oficialment l'encàrrec a Mussolini per formar el govern. Obtindrà la confiança amb 316 vots, en un parlament on els feixistes eren només 35 parlamentaris.

Dues setmanes després, el 16 de novembre, Benito Mussolini, presentant l'executiu a Montecitorio, exaltarà la marxa sobre Roma:

"M'he negat a vèncer de manera excessiva, i podia vèncer de manera excessiva. Amb 300.000 joves completament armats, decidits a tot i gairebé preparats místicament a les meves ordres, jo podia castigar tots els que han difamat i intentat enfangar el feixisme. Podia fer d'aquesta aula, sorda i grisa, una acampada de milicians. Podia aixafar el Parlament i establir un govern exclusivament de feixistes. Podia...però no ho he fet...almenys fins ara."

Mussolini i els seus homes no van abandonar el poder durant els 20 anys següents.

2022, un retorn al passat?

Un llarg període que encara avui pesa sobre la societat italiana. La necessitat de trobar un pacte entre generacions, entre memòria i futur, va ser subratllat per la senadora Lilana Segre en el seu discurs al Senat.  

I un gest emblemàtic de reconciliació va voler ser, com ell mateix va declarar, el ram de roses blanques i l'abraçada del nostàlgic Ignazio La Russa, el nou president del Senat, del partit d'extrema dreta Germans d'Itàlia, a la jueva Liliana Segre. Al país transalpí, però, no tothom ho ha vist així. L'esquerra ho ha qualificat d'hipòcrita i escandalós.