15 anys de "Sense ficció": 1.000 documentals, 15 propostes

La idea de la llavors directora, Mònica Terribas, d'emetre documentals en el primer canal era atractiva, però no per això menys somnífera que el format que s'emetia en segons canals a l'hora de la migdiada: les primeres emissions del "Sense ficció" eren els divendres a les 12 de la nit! Però malgrat aquella bogeria, una part de l'equip del "30 minuts", comandats per Joan Salvat, vam marxar cap a aquella aventura: Muntsa Tarrés, Lluís Montserrat, Ricard Belis, Carles Bosch i jo mateixa. Juntament amb Josep Rovira i Felip Solé, ens vam convertir en aquell primer equip del "Sense ficció".

Anaves a comprar el pa i quan la fornera et deia "què fareu diumenge al "30 minuts?" i li deies que ara estaves en un programa nou de documentals que es deia "Sense ficció", no era estrany que ella i molta gent et digués "ara faràs ciència- ficció??".

Bé, de raó, en tenien una mica. En televisió tot va molt de pressa, però fa 15 anys semblava un escenari futurista fer-ne, del documental, un gènere a l'abast de tothom. I per això va ser necessària la valentia i l'aposta de TV3 per programar-lo al prime time, aquella hora cobdiciada pròpia de les pel·lícules o l'entreteniment, només trencada un dia per setmana amb el veterà "30 minuts". Avui, som un programa singular en el panorama televisiu europeu i m'atreviria a dir mundial. I a sobre, la majoria de dimarts liderem l'audiència de tota o una part de la franja, i contribuïm al lideratge de la cadena. I això no és ciència- ficció!

L'audiència és important, és clar! Seria com dir "jugo a futbol però tant se me'n donen els gols". Nosaltres estem a la Champions de la televisió. Però no a qualsevol preu i per això mai hem oblidat la nostra responsabilitat com a televisió pública i nacional, i no ens ha fet mandra abordar temes durs o conflictius. Una audiència fidel i exigent ens ha fet costat.

Encara ara, de vegades costa fer entendre que el documental és un gènere que permet un punt de vista, una mirada d'autor fins i tot subjectiva, que ens podem permetre no ser equilibrats com se li demana a un reportatge. El fet de no traspassar mai la línia vermella de la falta de rigor i el poder reparador de molts documentals pels seus protagonistes (víctimes de violència de gènere, de crims del franquisme, d'injustícies de tota mena) han fet entendre a poc a poc el paper del "Sense ficció". Això i les desenes de premis acumulats en aquests anys.

El programa no seria el que és sense els nostres predecessors, sense gent que hi ha intervingut puntualment, sense la col·laboració d'una indústria audiovisual catalana que s'ha arremangat per estar amb nosaltres en moments molt crítics per al sector, sense els que ja han marxat (inoblidable Dolors Genovès) o s'han jubilat (Albert Elfa, Montserrat Besses, Jacob Peña, Mireia Pigrau), sense les noves incorporacions (imprescindibles Sílvia Pairó, Fúlvia Nicolàs, Montse Mora, Carles Prats, Dani Barea). Això és un jardí, me'n deixo tants, tanta gent necessària per fer rutllar el programa! Busqueu-los als mil documentals que hem emès aquests 15 anys. Per això, com es diu als aniversaris, felicitats, per molts anys, salut... i molts documentals!

Us deixem amb una petita mostra d'aquests anys, en trobareu molts més a 3Cat. També podeu conèixer l'equip del programa i moltes coses més:

1. Montserrat Besses i Lluís Montserrat: "Balls robats"

Poques vegades es dona la paraula a les persones que han d'afrontar un problema de salut mental. Això és el que fa "Balls robats": deixar que parlin amb veu pròpia i que expliquin com senten i com viuen l'itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problemàtica d'aquest tipus, sigui quina sigui la patologia.

 

2. Dolors Genovès: "Hola, Europa!"

31 persones reflexionen sobre el dret a l'autodeterminació i la situació política que es viu a Catalunya, la més transcendental de la seva història moderna. "Hola, Europa!" és un viatge que transcorre pels paisatges, les ciutats i les idees.

 

3. Carles Bosch: "Bicicleta, cullera, poma"

A la tardor del 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica Alzheimer. Superat el cop inicial, ell i la seva família inicien una croada contra la malaltia, i, des del primer moment, aquesta pel·lícula es converteix en testimoni d'excepció. Amb intel·ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar juntament amb la seva família i els metges per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal.

 

4. Ricard Belis i Montse Armengou: "Jo també vull sexe!" 

Les persones amb discapacitat reivindiquen el seu dret al sexe. La figura de l'assistent sexual arriba amb força a casa nostra. A altres països, ho subvenciona l'estat.

 

5. Josep Rovira: "Querida Doña Elena" 

Un treball de producció pròpia que ens transporta a l'època dels pitjors anys del franquisme, a través de testimonis i de cartes descobertes, completament abandonades en unes caixes: les cartes del consultori radiofònic d'Elena Francis. Una descoberta que, per primera vegada, surt a la llum.

 

6. Albert Elfa: "La diva i la vida. Begoña Alberdi"

Un recorregut per la carrera professional de l'anomenada "soprano de la pandèmia" i del dolor que l'ha acompanyat durant tota la vida, una vida d'òpera.

 

7. Dones: "Mai més víctima" 

El documental, dirigit per Ariadna Oltra i Mireia Pigrau, vol fer entendre el procés que viuen les dones que pateixen una situació de violència dins de la parella, i per què els costa tant sortir-ne. Com es poden aguantar divuit anys de maltractaments sense que ningú de fora se n'adoni?

 

8. Teatre: "Més enllà de La Cubana"

La història de la companyia teatral La Cubana a través dels seus millors gags i de les veus d'alguns dels 172 artistes que han format part de la "família" al llarg dels seus primers 42 anys de vida.

 

9. Música: "Peret: Jo soc la rumba"

Dels corrals de Mataró als escenaris de mig món, l'aventura artística i personal de Peret. 50 anys després de l'èxit de "Borriquito", els nets del mestre protagonitzen un retrat íntim de la família Peret, amb Andreu Buenafuente com a narrador.

 

10. Humor: "Les set vides del Perich"

Jaume Perich va ser un revolucionari armat amb un llapis que, amb els seus dibuixos i una mirada irreverent, va sacsejar consciències durant dècades. Les seves vinyetes, publicades als principals diaris, reflectien els problemes polítics i socials del final de la dictadura i els primers anys de la democràcia. El seu era un humor lúcid, rebel i corrosiu que transcendia més enllà del riure per apel·lar al sentit crític de l'espectador. Per a ell, portar la contrària en la societat que vivim, era una qüestió ètica.

 

11. Immigració: "Atrapades entre dos mons"

La veu de les noies i dones de famílies musulmanes, nascudes aquí o arribades de petites, que es rebel·len contra la tradició patriarcal i reivindiquen la protecció dels seus drets a Catalunya.

 

12. LGTBI: "Em dic Violeta" 

El difícil camí dels nens i nenes trans, a través de la història de l Violeta i dels seus pares, les estrelles de cinema porno Nacho Vidal i Franceska Jaimes.

 

13. Procés: "Jorge Fenández Díaz contra el mal"  

Durant el mandat de Mariano Rajoy, amb Jorge Fernández Díaz com a ministre de l'Interior, es va posar en marxa una nova estratègia de guerra bruta consistent en la publicació en premsa d'informes fabricats per elements policials amb l'objectiu de desprestigiar els adversaris polítics. Des del 2012 fins al 2016, el període en què Jorge Fernández Díaz va ser ministre de l'interior, hi va haver una conxorxa entre elements policials i alguns mitjans de comunicació.

 

14. Extrema dreta: "Amenaça totalitària"

Aquest documental entra en el món de l'extrema dreta d'Espanya, Itàlia i Suècia, i analitza les causes del seu creixement.

 

15. Medi ambient: "El gran silenci. Horta de Sant Joan"

El 21 juliol del 2009 hi va haver un dels pitjors incendis de Catalunya. Va cremar bona part del massís del Port, a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Van ser dos dies de foc intens que van provocar la mort de cinc bombers.