"33 Revolucions" descobreix les aventures musicals que comparteixen Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo i Dalmau Boada (Esperit!). Aquests dos últims van créixer al Montseny i junts van fer el seu primer grup (Zeidun) quan només tenien onze anys. A tots tres els uneix també una adolescència marcada pel hardcore, i han evolucionat respectivament cap a un folk rural conreat a Guissona, una passió per l'experimentació sonora que fa transportar múltiples instruments en una màgica furgoneta, i unes lletres plenes d'humor subtil i intel·ligència.
Senior i el Cor Brutal és la formacio liderada per Miquel Àngel Landete, un cantautor valencià d'esperit crític. La seva posada en escena és contundent i tendra a parts iguals, i les seves composicions tenen molta influència de la música americana. Senior canta a l'amor, al sexe , a la festa i a l'amistat, però també denuncia injustícies. Diu que a ell la música l'ha salvat perquè "és capaç de crear en l'ésser humà un efecte tan poderós, que no es pot comparar amb res al món. És molt gran. A mi m'ha ajudat a eixir de les meves misèries, m'ha ajudat a ser més fort, m'ha ajudat a entendre la vida, a comunicar-me amb els altres, m'ajuda a educar la meva filla, a estimar la meua dona, m'ajuda a moltes coses".
Anna Roig, pels seus orígens familiars i el seu passat adolescent, evoca l'essència de la cultura francesa i la reinventa amb uns ulls propis, curiosos i sempre oberts. La seva vocació és d'escriptora de cançons, més que de compositora, a l'estil dels clàssics de la Chanson. Els seus versos són plens de dubtes, alegries i decepcions que expressen amb transparència tot el que li provoca el que més l'emociona: l'amor. La seva música té un aire infantil, producte d'observar com a apassionada professora de música la manera de veure el món dels més petits. I no hi falta el sentit de l'humor que va aprendre com a estudiant de pallasso, i que per a ella s'ha convertit en la millor arma per afrontar el món. En definitiva, és aquesta la revolució d'Anna Roig: disfressar la seva música de sinceritat i naturalitat. Segons ella, afrontar el món amb un somriure.
Pocs artistes catalans s'han submergit amb tanta intensitat en el món de la música i des de perspectives tan diverses com Raül Fernández, "Refree". Per la seva natura inquieta i en constant moviment, sempre ha intentat arribar al fons de les seves possibilitats en qualsevol vessant: com a compositor, com a experimentador i com a teòric. Però també s'atreveix a interpretar tot instrument que se li posa al davant, i sobretot és capaç d'extreure el millor dels altres músics com a productor. Ha treballat amb noms internacionals, com Josh Rouse o Sílvia Pérez Cruz, i, per ell, el més important és la llibertat que sent quan es nega a encasellar-se en un sol camí. La seva revolució és estar al mig. Al mig del cercle musical.
Per Maika Makovski, Mallorca, Suïssa, Madrid, Nova York i Barcelona són cinc punts essencials d'un mapa humà on ha deixat la seva empremta particular. El seu esperit nòmada i les ganes de comunicar han donat forma a una discografia que la presenta com una creadora molt constant. Parlem d'una escriptora de cançons que enyora tornar a viure al camp i enfonsar els dits a la terra per tocar les arrels. De fet, aquesta és la seva revolució: tocar de peus a terra.
Pep Toni Ferrer, líder de la banda mallorquina Oliva Trencada, reivindica l'ofici i la feina del dia a dia, i per això li agrada definir-se com a artesà i no pas com a artista. La definició és més que adequada, ja que a part de músic és il·lustrador. De fet, les cançons d'Oliva Trencada poden semblar la banda sonora d'uns dibuixos animats. Però sota un embolcall surrealista, naïf i infantil, les seves cançons són rondalles del segle XXI que expliquen i denuncien grans veritats. Temes que s'inspiren en la corrupció, la tecnologia alienadora, els ocells que malviuen entre avions o els barris obrers, i que fan un homenatge a la tradició musical de l'illa.
Maria Rodés entén la vida com un bucle divertit i inesperat. Gairebé com una espiral imprevisible que la porta d'un costat a l'altre i la torna a redreçar al mateix port. Encara que ella, seguint el caràcter dinàmic i mutant de molts artistes, no s'atura mai. I un bon exemple és una trajectòria musical que l'ha portat a fer confessions personals des de les seves cançons o a inspirar-se, més tard, en els somnis més originals que ha tingut. Pop oníric que, a la seva manera, també és una revolució.
El cinema, amb una especial predilecció per la comèdia, els còmics i la música, han bastit el caràcter de Ramon Rodríguez. Avui dia, convertit en The New Raemon, el músic de Cabrils ja fa més d'una dècada que es dedica a fer discos en què el seu imaginari continua ben present. A més, ha acabat compartint aquesta passió amb les seves filles, amb les quals ha format un grup de punk-rock adolescent. No per casualitat, assegura, ser pare als 19 anys va ser per a ell una autèntica revolució.
Raynald Colom ha aconseguit una relació estreta com pocs artistes entre la seva música i el seu instrument. Ell estima i odia la trompeta, la mima i dorm amb ella. És així com ha elaborat, pas a pas, una carrera pròpia, independent, amb una fusió d'estils única i personal que l'ha dut a la primera línia dels solistes europeus. Va ser el seu pare, també músic de professió, qui de petit li va regalar la primera trompeta. Va començar a buscar incansablement una altra mirada jazz de Barcelona, forjada sense manies amb la modernitat de marca Nova York, la tradició de mestres com Josep Maria Farràs i el mestissatge amb músics d'arrel de tot el món, els que va conèixer al seu barri, el Raval. La seva manera d'entendre el gènere és molt àmplia, trencant les limitacions clàssiques que segons el mateix Raynald Colom neguen el sentiment de llibertat que du el jazz per essència. I per ell, l'autèntica revolució d'un músic, més que triomfar, és aprendre.
L'Ernest Crusats ha passat de tremolar de por quan, amb set anys, feia audicions de flauta travessera, a sortir a l'escenari amb la Iaia. Al capdavant del trio de Vic, l'Ernest defensa unes cançons que retraten les motivacions i els dubtes d'un ventall de personatges. Com aquell estudiant de Sociologia que, a la fi, va descobrir que havia de fer cas de la remor que sentia des de feia anys. La mateixa que el va portar a començar a escriure cançons i a adonar-se que, ell, el que havia de fer era convertir-se en músic.
Si col·loquéssim Las Migas en un mirador, veuríem Catalunya, Sevilla, Alemanya i França. Diferents llocs de procedència per a quatre artistes que s'han trobat en un espai comú i amb un mateix repte: convertir la seva aproximació al flamenc en una suma lliure i creativa d'unes personalitats ben diferents, però molt complementàries. A la música de Las Migas no hi ha ni una mirada única, hi ha quatre mirades. I és en aquest treball en equip on sobresurt la singularitat de la seva proposta.
Quan les seves mans construeixen la maqueta d'un edifici, es diu Carles Sanjosé. Quan toquen les cordes d'una guitarra, es fa dir Sanjosex. Però les dues maneres de fer no s'allunyen l'una de l'altra. Per aquest cantautor, la música es crea igual que un edifici: buscant un ritme, una harmonia, un equilibri, una llum. I ho sap perquè treballa cada dia en un despatx d'arquitecte que té ubicat al seu poble natal, la Bisbal d'Emporda, aquesta mena de Manchester català del segle XXI d'on ha sortit tota una generació de talents musicals. Com Mazoni, amic de l'ànima, amb qui ha crescut i s'ha forjat el seu propi univers, a mig camí entre les lletres de Bob Dylan i la música amb molt del que més li agrada a en Sanjosex: el groove.