Un bistec a la planxa no té per què ser una cosa trista si tenim un rebost ben fornit. Us proposo una llista de salses fantàstiques per acompanyar vedella que es fan en menys de deu minuts. 1. Mostassa i vi blanc A la paella de coure la carn, ofegueu-hi uns dauets de ceba tallada ben petita i ruixeu-ho amb vi blanc. Afegiu-hi una cullerada de bona mostassa antiga i una d'estragó picat, si en teniu. 2. Vinagreta de llimona Oblideu-vos de la planxa i prepareu la carn llescada ben prima en forma de carpaccio. Amaniu-la amb sal, pebre acabat de moldre, oli verge extra i un raig de llimona. Amb uns encenalls de parmesà i unes fulles de ruca ja ho teniu a punt. 3. Salsa vitello tonnato Normalment el vitello tonnato es fa per acompanyar carn de vedella rostida, i s'hi inclouen els sucs de la cocció. Nosaltres la farem amb els sucs del bistec a la planxa! Passeu a un vas de túrmix tonyina, anxoves, tàperes, maionesa i aquests sucs, tritureu, i al·lucineu! És deliciós! 4. Salsa de tomàquets i vinagre A la paella on heu fet els bistecs, aboqueu-hi un grapat de tomàquets cirerols i uns quants alls laminats. Quan amenacin de daurar-se, tireu-hi un bon raig de vinagre de Mòdena (bo!, sinó xerès o qualsevol altre). Amb aquests tomàquets esclatats amb all i vinagre xopeu els bistecs. 5. Chimichurri d'olives verdes Sabeu aquella llauna d'olives sense pinyol que va quedar oberta de l'altre dia i no sabeu en què gastar? Doncs us farà un chimichurri d'herbes originalíssim! Al vas de túrmix el grapat d'olives, una culleradeta de pebre vermell dolç i/o picant, farigola, romaní, orenga, sajolida... les herbes que us vinguin de gust! Hi poseu oli, ho tritureu i amb això amaniu la carn a la brasa o a la paella. I qui diu carn diu bacallà fregit, ous durs, carxofes o patates al caliu o pollastre a la planxa. 6. Salsa de pera coreana Aquest és un amanit per a la vedella crua inspirat en un plat coreà tradicional i festiu dit yuk hwe. Agafeu la carn crua i talleu-la a tiretes primes. Marineu-la amb salsa de soja, oli de sèsam, all, ceba tendra i pebrotet picant al vostre gust, i serviu-la amb pera tallada a grills i pinyons. Si la vedella crua no us fa el pes, proveu la variant pulgogi: marineu unes hores aquesta mateixa carn crua en una barreja feta de pera ratllada, suc de llimona, vi d'arròs, oli de sèsam, llavors de sèsam, all, salsa de soja i sucre. Després ho fregiu amb rapidesa i a foc fort i es menja embolcallat amb una fulla d'enciam i acompanyat de verdures crues com la pastanaga, el cogombre o el rave. Les salses són la gran solució per acompanyar la carn / Pexels Les parts de la vedella   Comencem per l'esquena i pel tall més preuat de tots: el filet. El trobarem a la cara interna del llom baix, sota l'espinada, i es divideix en cap, centre, punta, orella, cordó i rosari. De la punta se'n fa el filet mignon, dels filets gruixuts del centre el tournedó, i del cap el chateubriand. Aquesta zona de l'animal, la de l'esquena, és la que fa menys exercici i és per això que les seves fibres musculars són tan fines i tendres. Els llom alt i el baix els trobem també a l'esquena, i d'ells surten els entrecots i les mitjanes. Anant cap al ventre trobem el costellam, aquest xil·lòfon d'ossos cartilaginosos que sostenen la carn de la faldilla i el tall que es pela, el vacío. Un tall amb força nervi, molt gelatinós i saborós. Feu-lo a la planxa tomba i tomba, el punt just, i si no us passeu de cocció queda deliciós. Amb les puntes de costella tallades de través s'elabora el tradicional xurrasco argentí.   Abandonem la part central i anem cap a la natja i la cua: hi trobem la culata, el crostó, la tapa plana (l'extrem de la natja que fa el cul). I baixant el rodó de la cuixa i el cap de mort. La culata és un tall sucós, tendre i amb poc greix, molt valorat per fer bistecs a la planxa. La tapa, amb zones molt magres, és molt tendra i ens dona les escalopes. El cap de mort és una gran forma ovalada, més sucós com més proper està al maluc. Dona bons medallons i filets per la planxa o per arrebossar i bons daus per estofar. De la part central se'n treuen bones peces per fer rosbif. El crostó o contra pot resultar una mica sec i dur, perquè té poc greix, però això arrebossant o estofant s'arregla. Baixant de la cuixa a la cama trobem el conill i el jarret, que fan una carn magra, melosa i amb moltes fibres, fantàstica per fer al forn amb molts sucs i herbes. El seu tall transversal és el que coneixem com a ossobuco. Entre el cap de mort i la falda, allà on hi hauria la sivella si la vaca dugués cinturó, hi trobem el peixet. És un tall de carn que es deu dir així perquè té ben bé forma de peixet. És molt tendre i sucós, però travessat per un nervi. Enfarinant, i fregint o guisant ho arreglem de seguida. Finalment, al clatell del nostre animal i, baixant des de la nuca, hi ha la culata de l'espatlla, la llata, la reina del fricandó, el coll, i el filet de pobre. Que no us enganyi aquest seu nom. Aquesta peça pot ser més irregular a la vista que els bistecs de la cuixa, però també més saborosa i tendra. Seguint cap a baix, trobem  el rodó de l'espatlla, el pit i el conill de la campana!   Com es diu la carn en funció de l'edat de la bèstia La carn de vedella blanca ve d'un animal de menys de 8 mesos. L'apel·latiu de blanca fa referència al fet que ha estat alimentat únicament amb llet materna. El que coneixem com a vedella pròpiament dita, és la carn que va dels 8 als 12 mesos d'edat. És suau i tendra per la seva joventut, i plena d'aigua. Dels 12 als 24 mesos tenim l'anoll, un animal que ja comença a presentar infiltració de greix a la carn i, per tant, més sabor. I dels 24 als 48 mesos, el vedell o la brava, animals a punt d'entrar a l'edat fèrtil. A partir d'aquí ja comencem a diferenciar mascles de femelles. Un mascle castrat d'edat inferior o igual als 48 mesos dona carn d'enceball, i quan la seva edat passa d'aquests 4 anys és quan parlem de bou. El mascle de més de 4 anys sense castrar és el toro. Si aquesta carn de més de 4 anys és de femella, el que tenim a les mans és vaca. Hi ha el costum d'anomenar vaca vella una vaca que té cinc anys o més. Tot i això, una vaca pot viure més de vint anys. Això és com si ens diguessin velles a les humanes un cop passats els vint-i-cinc. Totalment en contra.