Abandonament social i administratiu en campanya electoral

Últim dia de campanya electoral. Una campanya plana, tirant a ensopida i previsible. Amb els ultres de Desokupa fent accions capicua (just per obrir i per tancar la campanya), Rodalies com a fil musical i amb inputs de la batussa per les eleccions espanyoles distorsionant el debat cada dos dies. Han acabat donant més joc la propaganda absurda del PP amb Bildu i les plantes al balcó d'Ayuso que les propostes dels candidats. I, com a traca final, el degoteig de denúncies de frau electoral a Melilla, Múrcia i Almeria.

A Catalunya, Barcelona acapara tots els titulars, amb un 30% de votants encara rumiant quina papereta agafaran diumenge. I amb la certesa que la veritable cursa per a l'alcaldia començarà dilluns, quan els partits hauran de deixar d'atacar-se i de marcar perfil propi per agradar-se entre ells. El poliamor el van inventar els partits.

Els candidats que hem vist a tot arreu i gairebé a tota hora les últimes dues setmanes volen governar als ajuntaments, volen formar part de l'administració més propera als ciutadans. I, com més a prop, més implicació. Una llei que no sempre acaba de funcionar. De fet, de vegades fracassa estrepitosament. 

És el cas del veí del Prat amb obesitat i síndrome de Diògenes que han hagut de treure de casa seva. Els Bombers van haver de rebentar una finestra i treue'l amb grua. 48 anys, 250 quilos de pes i una cama gangrenada. Vivia enterrat sota quilos i quilos de porqueria.

No tenia aigua corrent. No sortia de casa des de feia 3 anys. No tenia ningú que se'n cuidés. Ell mateix va trucar al 112 perquè va caure i es va fer mal. Els Bombers es feien creus de la insalubritat extrema en què vivia. 

Els serveis socials del Prat el coneixien des de fa anys. El 2015 van decidir arxivar el cas. El van donar per resolt. Algú hauria d'explicar per què. Com es pot donar carpetada a un cas com aquest i no fer-ne seguiment.

Com es pot considerar resolt, quan l'home feia temps que no passava per la farmàcia a recollir la medicació, quan ningú l'havia vist en persona per comprovar com es trobava. Quan els veïns havien trucat fins a tres cops, preocupats perquè feia temps que no el veien.

És un sol cas, sí. I un cas molt complex, també. Però res no justifica la dimissió dels serveis que tenen com a única funció ocupar-se de situacions així. Un cas inexplicable d'abandonament social i administratiu, de fracàs de tots els mecanismes, que també hauria de ser argument de campanya, promesa electoral i tema de debat.