Antonio de Lacy, un somiador al quiròfan

Acaba d'arribar a l'estudi. Avui el coneixeré personalment. Va a poc a poc. És precís en els moviments, i penso que aquest fer detallista i mil·limètric -l'observo asseure's amb atenció, desconnectar el mòbil, situar-se en l'espai, el micròfon està bé aquí?- té a veure amb la recerca sostinguda de l'excel·lència al quiròfan. Les mans, els gestos. Es declara optimista; com a cirurgià hi està obligat, diu, però ho fa amb la veu gairebé trista. Li pesa la mort de la Catalina, la seva dona. Una injustícia. Va lluitar quatre anys contra un càncer i continua disgustat amb Déu. "El món és pitjor sense la meva dona. Ella era millor que jo" Em sorprèn un cop més que les persones que han fet del seu ofici la lluita contra la malaltia i la mort puguin tenir les mateixes dificultats que la resta d'humans per entendre que la vella dama no dona explicacions que alleugin el mal que ens fa robant-nos els que estimem. Arriba sense avisar i avança muda amb la daga. Antonio de Lacy és innovador, un somiador visionari. "I'm a dreamer" cantava John Lennon en el seu "Imagine", que el nostre cirurgià escolta de fons a casa, a Mallorca, mentre inventa noves maneres més fines, revolucionàries i més saludables d'intervenir en el quiròfan. Ja fa anys que va veure clar que, si operava a través d'orificis naturals, la cirurgia seria el que en diuen "mínimament invasiva". I té raó, una operació és sempre una invasió per al pacient, que ha d'invertir el 70% de la resposta a l'agressió quirúrgica a cicatritzar, m'explica. Antoni de Lacy a "El divan" (CCMA) Després, Lacy abaixa la veu. "Quan una persona està malalta, se sent estressada i està en inferioritat de condicions. Encara que s'enfadi amb tu, se l'ha de respectar per damunt de tot, digui el que digui. Si contestes als malalts amb carinyo, t'estimen." Però no s'estarà de dir que menys aplaudiments a les vuit del vespre als sanitaris i més sortir al carrer a reclamar als polítics que inverteixin més en sanitat. Que cal un Clínic nou, que té més de cent anys i no hi caben, i vol que continuï sent un dels millors hospitals del món. Hi pateix. Entre cançons d'Eric Clapton, de Jimmy Hendrix o de David Bowie, veurem aquell nen escoltar al pare -que feia submarinisme com ell- demanar-li a la mare quin peix volia per sortir-l'hi a pescar. I quants serien a taula, per no matar-ne un de massa gran. Amb el "y tú, y tú y tú y solamente tú" de Pablo Alborán recorda com s'abraçava a la Catalina ballant sols aquesta cançó d'amor. En homenatge. Diu allò que pensa, valora l'amistat; les relacions personals són essencials i vol deixar al món el millor llegat, els seus fills. Hem començat aquesta nova etapa d'"El divan" amb el Dr. Antonio de Lacy, l'home que ha portat el 5G al quiròfan i que s'entén amb els robots. Ciència i humanitat. Vull creure que és una premonició. Somiar el futur i aprendre'l a dibuixar. Gràcies, doctor.

Antonio de Lacy, un somiador al quiròfan

Retrat de la conversa amb el cirurgià que ha portat el 5G a la sala d'operacions i que s'entén amb els robots