Ara sí, adeu mascareta. Més de 1.100 dies després (3 anys, 1 mes i 15 dies) acomiadem el símbol definitiu de la pandèmia que ha trasbalsat el món. La mascareta va entrar a les nostres vides la primavera del 2020. Ha estat una relació intensa. De la nit al dia, es van convertir en el centre de la vida  i eren per tot arreu. Als calaixos de casa, a les butxaques dels abrics, a les bosses, fins i tot al cotxe. Claus, cartera, mòbil i mascareta. Es va incorporar al nostre dia a dia com si sempre hi hagués estat. A més, amb una generosa varietat de models: les improvisades amb cinta de goma, les de roba de tots els colors i estampats que es cosien a casa, les quirúrgiques, les FFP2, les reivindicatives (amb banderes i lemes) i les d'empresa. Una barrera eficaç contra el coronavirus, que ens ha protegit, però que també ens ha aïllat i ha determinat la nostra vida. Durant mesos i mesos ens va censurar el somriure: vam haver d'aprendre a somriure amb els ulls i a descodificar mirades. Els nadons van aprendre a dir les primeres paraules gairebé per intuïció, sense boques per imitar. Els nens de primària van haver d'amagar les dents que havien caigut (que és una cosa que sempre s'ha de lluir), la gent gran de les residències es van anar apagant envoltats de cuidadors i familiars amb la cara tapada, i els metges i les infermeres pràcticament les han tingut incrustades fins avui. Es calcula que a Espanya s'han fet servir uns 25.000 milions de mascaretes durant la pandèmia. Si fem números, cada persona s'ha gastat una mitjana de 1.000 eurus en mascaretes. Un complement que, malgrat tot, s'ha convertit en un aliat dels adolescents amb acné, un còmplice per als adults a l'hora de dissimular badalls i converses amb un mateix, renecs i fins i tot alguna resta d'enciam entre les dents. Ha tingut incidència també en el nostre entorn: com tot el que forma part de la vida humana, les mascaretes han embrutat els carrers i han arribat al mar. Les hem convertit en un problema més per al medi ambient.   A partir d'ara ja no cal tenir-les a mà. Ja no cal pensar-hi més, abans de sortir de casa. Entren a formar part -per decret- d'aquell conjunt d'objectes que són àlbum de records al calaix on s'amaguen les fotos de carnet, els encenedors o els bolis Bic sense tap.