No hi ha un únic PP, i això explica moltes coses. Al principal partit de la dreta, l'herència política de Manuel Fraga, hi convergeixen sensiblitats diverses amb punts en comú, però també amb diferències rellevants. I, de tant en tant, la guerra esclata. Mariano Rajoy va conviure amb la pugna constant entre Esperanza Aguirre i Albert Ruiz-Gallardón. L'una, representant de l'ala més liberal i espanyolista; l'altre, conservador. L'una venia de l'Unió Liberal i l'altre, de ben jove, ja militava a Aliança Popular. I, en el fons, una lluita pel poder: confrontant amb Gallardón, Aguirre qüestionava Rajoy. Isabel Díaz Ayuso ha fet un pols a la direcció del PP de o tot o res Entre Aguirre i Gallardón també va aparèixer l'ombra de l'espionatge. El 2009, la premsa va publicar una suposada trama, nascuda a la Comunitat de Madrid, per perseguir els adversaris de l'aguirrisime, com el número 2 de l'alcalde, Manuel Cobo. Les històries de detectius no són noves. Ara, però, en l'enfrontament intern no hi ha intermediaris: una dirigent autonòmica, Isabel Díaz Ayuso, apunta directament la direcció del carrer Génova. El pols contra el secretari general, Teodoro García Egea, és a tot o res. Si cau Egea, cau Casado. Antics aguirristes, ara barallats La jugada d'Ayuso, que té al costat l'exportaveu del govern espanyol Miguel Ángel Rodríguez, li ha permès controlar els tempos polítics d'un hipotètic escàndol d'irregularitats que pogués dinamitar la seva pretensió de controlar el PP madrileny, un autèntic contrapès a la direcció estatal. Per fer-ho, la presidenta ha aprofitat un moment de debilitat de Casado, a qui les eleccions de Castella i Lleó no li han sortit com esperava i continua sense saber com gestionar la relació amb l'extrema dreta de Vox. Esperanza Aguirre és el gran referent polític de la presidenta madrilenya (EFE / Ballesteros) Curiosament, Casado i Ayuso han crescut a l'ombra de l'aznarisme i de la seva verisó regional, l'aguirrisme, i comparteixen coordenades ideològiques: liberalisme econòmic i nacionalisme desacomplexat. Baixada d'impostos i bandera al balcó. La por també juga Reobrir la guerra amb aquesta contundència pot tenir conseqüències imprevisibles. Casado pot guanyar la batalla, però pot perdre un dels principals actius electorals del partit. És plausible imaginar Ayuso presentant-se a les eleccions sense les sigles del PP seguint el model de Yolanda Díaz a l'esquerra? Per la presidenta madrilenya, però, també hi ha riscos. En un partit tan presidencialista, fan falta els vots dels militants per ascendir internament i controlar l'aparell. Els crítics aznaristes amb Rajoy no el van poder fer caure al Congrés de València del 2008 (Reuters) Aguirre i els crítics amb Rajoy saben bé que l'excés de duresa els va passar factura el 2008, quan pretenien fer-lo fora, i va replegar els barons territorials i la militància al voltant del líder, que va guanyar el Congrés de València sense entusiasmes. En política la por també juga. Encara que es tracti de guerres conegudes.