Baixen els batejos religiosos, però es manté la tradició dels padrins

L'any passat a la diòcesi de Barcelona es van fer prop de 4.000 baptismes catòlics, i hi va haver més de 20.500 naixements, segons dades de l'Idescat. Això vol dir que les cerimònies religioses van a la baixa, tenint en compte que no només es bategen nadons --hi ha gent gran que també es bateja-- i que no només es fan batejos a l'Església catòlica.

Però això no vol dir que les criatures que no han rebut l'aigua beneïda no tinguin padrins. Al contrari, aquesta és una tradició que es manté i això es nota aquests dies de Setmana Santa.

Cerimònies per presentar els infants en societat

La secularització de la societat i la baixa natalitat expliquen el descens dels batejos religiosos, però Enric Termes, vicari episcopal de la diòcesi de Barcelona, assegura que s'estan recuperant els nivells del 2019, d'abans de la pandèmia.

De vegades, el sagrament és substituït per una cerimònia civil que recull una tradició secular, com explica a Catalunya Ràdio el sociòleg Albert Balada, membre de la junta del Col·legi de Professionals de Ciències Polítiques i de la Sociologia de Catalunya:

"El bateig és una presentació en societat de la criatura, que és una cosa que totes les cultures han fet. Un cop desapareix la qüestió més espiritual aquesta presentació en societat la fan igual les famílies."

La manera d'introduir l'infant a la comunitat pot ser amb una festa o amb un bateig civil, o de les dues maneres.

Les cerimònies de benvinguda, a diferència dels casaments o els funerals civils, són encara poc conegudes, encara que ja se'n van començar a fer al segle XIX. L'antropòloga Rosa Maria Canela ho explica en el seu estudi "Bateig sense aigua" i també a Catalunya Ràdio:  

"El primer bateig civil que es va fer va ser el 1870 a Reus. I està lligat a molts valors contraris a l'Església, a tot aquest moviment que hi havia d'una esquerra, d'un país més lliure, lliurepensador... Era publicitar una manera de pensar. I n'hi havia molts."

Els noms que triaven per als seus fills els pares que optaven per aquesta cerimònia era tota una declaració d'intencions: Cultura, Democràcia, Llibertat, Revolució, Germinal, Espartac, Acràcia o Progrés, i altres noms que no surten al santoral.

Ja al segle XXI, el primer bateig civil que es va celebrar va ser a Igualada, l'any 2004. Avui en dia, hi ha altres ajuntaments que ofereixen la possibilitat de fer aquesta cerimònia d'acollida, però Rosa Maria Canela lamenta que encara en siguin pocs, i reclama recuperar aquest ritu que dona sentit i identitat a la comunitat.

Els padrins, que no faltin

Si bé hi ha un descens dels batejos religiosos, es manté la tradició de nomenar uns padrins per a la criatura acabada de néixer. S'ha perdut el pes religiós d'aquestes figures i la responsabilitat de fer-se càrrec dels fillols en cas que faltin els pares, i més aviat tenen un paper d'acompanyament en la vida de l'infant.

I una altra missió molt destacada: preservar dues tradicions molt arrelades, la de la padrina de regalar una palma o un palmó el Diumenge de Rams, i la del padrí, d'obsequiar el fillol amb una mona el Dilluns de Pasqua.

Hi ha diferents versions sobre els orígens de la mona. Segons el "Costumari Català" de Joan Amades, ja se cita aquest dolç al segle XV. La teoria més estesa, recorda Albert Balada, diu que el nom prové de l'àrab antic o del sefardita:

"El regal de la mona que el fan els padrins és una herència morisca i sefardita. De fet, la paraula mona ve de ‘mûna' en àrab i ‘mimuna' en jueu sefardita, i segurament són anteriors a aquestes cultures que nosaltres hem integrat a les nostres."

"Mûna" significa regal i té una gran similitud amb la paraula sefardita "mimuna", que es refereix a una celebració de la Pasqua jueva. Altres teories situen l'origen de la tradició en la mitologia romana o, encara abans, a la Grècia antiga.

Sigui com sigui, la tradició ha arribat als nostres dies i actualment també és un símbol cristià, recorda mossèn Enric Termes, vicari episcopal de la diòcesi de Barcelona:

"Aquest és un element que acompanya la tradició cristiana d'Orient i d'Occident. L'ou com a símbol de resurrecció és això. A més a més, aquí a casa nostra hem tingut la gràcia de farcir-ho de xocolata."

La mona del padrí és una tradició de tots els territoris de parla catalana. Se'n fan a Catalunya, al País Valencià i a les Balears.