Candidatures, urnes, meses... I ganes d'anar a votar?

Ni un dia sense incendis. Ni un dia sense que salti pels aires alguna costura. La política i la pandèmia han convertit en rutina, d'una banda, les situacions excepcionals i, de l'altra, el desori polític. Ara mateix, Catalunya és en una mena de llimbs: sense president, amb el Parlament dissolt, amb les eleccions provisionalment convocades pel 14 de febrer, però sense cap certesa sobre si es podrà votar aquell dia o un altre i en quines condicions. S'ha arribat aquí després d'hipertrofiar el partidisme. Fa un any la legislatura estava liquidada, ara en queden les escorrialles. En la llista d'elements que entren en joc en aquest moment tan estrany hi ha falta de previsió. Hi ha el fet -històric- de no tenir llei electoral pròpia. Hi ha també un decret d'ajornament que als ulls dels experts és inconsistent, sense prou seguretat jurídica. Hi ha també els esquinços de la coalició de govern, que ja són impossibles de cosir. Hi ha una situació de provisionalitat que fa massa que s'allarga i que s'ha d'acabar per poder avançar. Hi ha, i convé no obviar-ho, els sindicats i les patronals demanant que es voti. Hi ha els treballadors dels transports públics, el personal sanitari, els mestres i tanta altra gent complint amb les obligacions i amb les restriccions. I sobretot hi ha el dret democràtic bàsic d'anar a votar, per obrir una etapa nova. Però a més de candidatures, urnes i meses, per fer unes eleccions cal que la gent vagi a votar. I tal com estan les coses, és comprensible que cada cop se'n tinguin menys ganes.