Catàstrofe humanitària a Ucraïna: pagar amb la vida l'estratègia geopolítica

A la frontera de Polònia amb Ucraïna hi arriben cada dia 100.000 persones. Tot el camp del Barça ple. Cada dia. Milers d'històries de desesperació i de tristesa. És igual a qui preguntis, tot el que expliquen t'encongeix el cor. Aquesta setmana a Przemysl hem vist allà on porten totes les guerres: a una catàstrofe humanitària. I sí que s'ha muntat del no-res una organització per atendre'ls, i sí que han vingut voluntaris d'arreu, i sí que aquell noi disfressat de tigre feia riure els nens i nenes esgotats que mal passaven la nit a l'estació esperant un tren, i sí que els veïns deixaven cotxets per si alguna mare havia marxat de casa amb el nadó a coll per poder córrer més... Sí que hi és la solidaritat. N'hem vist molta, i cal posar-la en valor, però res pot amagar que el que s'està vivint allà és un desastre sense pal·liatius. Quan veus aquell gèlid descampat on van a parar quan surten de la duana, o aquella mare amb la filla agafada de la mà que puja a l'autobús que li diu la policia sense saber on va, o aquella parella d'avis que intenta descansar en un racó d'un centre d'acollida on hi ha dues mil persones... Quan veus les seves cares de pena infinita, l'únic que pots pensar és que no hi ha dret. Que aquesta gent no hauria d'estar pagant amb la vida una estratègia geopolítica. Ara només cal esperar que no els abandonem i que els acompanyem tot el temps que calgui fins que puguin tornar a casa. I ja sé que això que diré ara deu ser demagògia, però, mirin, a mi m'ha ofès que, veient les condicions en què es troben els ucraïnesos, els que han de decidir com ajudar-los, els caps d'estat i de govern de la Unió Europea, s'hagin reunit ni més ni menys que en els luxosos salons del palau de Versalles.