Com educar la relació entre germans, amb Tania García

Com s'ha d'educar els infants per promoure una relació sana entre germans? Tania García és pedagoga i especialista en educació basada en el respecte, allunyada de l'adultcentrisme, i acaba de publicar el llibre "Germans. Educar la relació entre els teus fills", una guia molt completa amb una bona part de teoria però també farcit d'exemples pràctics. Lluís Marquina ha parlat amb ella sobre criança al "Tot es mou".

Ll- Tania: és possible una relació entre germans sense baralles?

T- No. Les baralles són totalment normals i naturals. Però sí que és veritat que els pares tenim molt a fer perquè no arribin massa lluny. Hi ha un 90% de conflictes evitables si nosaltres, els adults, aprenem a saber actuar, i un 10% de conflictes que són naturals i que passaran, però que l'impacte dels mateixos en la seva relació dependrà de com ens comportem els adults.

Ll- Els pares reproduïm el que hem viscut a la infància?

T- Sí, totalment. Els patrons els adquirim a la infància, i també fugim d'ells. Hem de trobar un equilibri per fer el que necessita la nostra família. La relació amb els nostres germans influirà en com eduques als teus fills. Si som fills únics també ens influeix a l'hora d'educar els nostres fills que sí tenen germans.

Ll- Tu no estàs gens d'acord amb expressions com "donarem un germanet al nostre fill" o "busquem la parelleta". Per què?

T- No hem de tenir fills per donar germans, hem de tenir-los sentint la seguretat que els volem tenir. Els fills que no tenen germans no saben què és tenir germans i no els necessiten. Si tenim més fills ha de ser perquè volem, si no és quan poden començar els problemes, fent-nos la idea d'un ideal de família que no existeix.

Ll- La intenció, i fins i tot diria obsessió, de molts pares quan tenen un segon fill és educar-lo igual que el primer. Tractar-los igual. El que fa un, que ho faci l'altre; el que té un, que ho tingui l'altre... És una bona estratègia familiar?

T- No, perquè cada fill és diferent. Cadascú té les seves necessitats, tenim diferents capacitats, mai podem treballar i educar en la igualtat, perquè és impossible. No hem d'obsessionar-nos amb la igualtat, sinó amb oferir a cadascun dels fills allò que realment necessita.

Ll- El tema de la igualtat també l'encarem intentant fugir d'aquella etiqueta del "fill o filla favorit". Com es gestiona el favoritisme? És normal tenir un favorit? Com ho hem de gestionar?

T- Els estudis indiquen que sí que hi ha fills favorits. El fill que realment compleix les expectatives que tu vols generar una connexió interior especial amb tu. Això és humà, però no pots educar de manera que es vegi, hem de demostrar per no demostrar-ho. Pots sentir-ho per dins, però no pots expressar-ho. Hem de fugir d'això, i al mateix temps no sentir-nos malament per sentir-nos així.

Ll- A la part final del llibre ens planteges casos pràctics, que no deixen de posar-nos davant d'un mirall, perquè moltes de les situacions resulten familiars. Et vull plantejar algunes situacions, a veure com l'analitzes tu. La primera: durant el sopar, un dels germans no vol acabar-se el plat. El comentari de la mare/pare és: el teu germà s'ho ha acabat tot i tu també t'ho has d'acabar. És una bona manera de convèncer el que té poca gana?

T- No, perquè potser no té poca gana, és que no necessita menjar més. Hem d'aprendre que cada persona té les necessitats que té. Això d'acabar el plat és un patró adquirit que arrosseguem de la post-guerra, perquè hi va haver persones que van passar molta gana. Però cada ésser humà necessita menjar el que necessita. Els estudis indiquen que la majoria de problemes d'alimentació passen per aquest filtre d'obligar els nens a menjar-s'ho tot, així no aprenen. Cadascú és diferent i té unes necessitats diferents. Hem de fugir de les comparacions, són odioses, com diuen, i el pitjor per educar. Mai podem comparar, no només és negatiu per la persona comparada, sinó també per l'altre. Les comparacions baixen l'autoestima de tots.

Ll- Una altra situació: el germà de més edat, empenta el petit, el fa caure, i aquest comença a plorar. Què ha de fer el pare que presencia l'escena? Abraçar el petit i recriminar el mal comportament del gran?

T- Una de les coses principals que hem d'aprendre és que no hi ha gran, petit ni mitjà. Aquestes són etiquetes que van en contra de la seva pròpia relació de germans i de la seva autoestima. Cadascú és qui és, té el seu nom i és com és. En el cas que em planteges hem d'atendre als dos, no anar només al que ha sigut pegat i recriminar a l'altre, sinó que atendrem i acompanyarem als dos, escoltarem als dos i els ajudarem a buscar solucions els dos. No hi ha un bo i un dolent, els dos ens necessiten.