"Com si fos ahir" o com dir "t'estimo" a la iaia

La meva iaia és una dona de costums. Una dona que no surt de casa sense pintar-se els llavis i fer-se la ratlla dels ulls. Que cada matí surt a esmorzar amb les amigues al mateix bar i que no marxaria de Sants ni amb aigua calenta. Una senyora estupenda, guapa i coqueta com cap altra que, quan tinc prou temps per passar-me a dinar, em cuina espinacs a la catalana i una mica de llenguado a la planxa per tal de donar-me un luxe. O amanida de llenties, que em torna boja. I, tot i que ella és fantàstica i jo també, discutim un munt. Perquè, si jo soc tossuda, ella ho és 15 cops més. Perquè, si porto faldilla, ella la trobarà massa curta. Perquè, si ella s'ofereix a omplir-me la nevera, jo li diré que ja soc adulta i que se'n refiï que puc cuidar-me sola. Perquè, si la vull acompanyar al metge, ella dirà sempre que no cal. Perquè, si ella blanc, jo negre. Però, si una cosa pot difuminar el petit entramat de discussions domèstiques familiars i diàries, és la tele. Bé, la tele no. La telenovel·la. Quan s'ajunten els astres i tinc prou temps lliure per anar a dinar a casa seva, el "Com si fos ahir" marca l'hora mínima de l'estada. Ningú es mou del sofà fins que no s'acabava i estem segures que en Miquel està bé, que l'Andreu i la Pili segueixen endavant i que la Marta segueix sent tan dolenta com sempre. I és que la telenovel·la de la tarda ha tingut una importància històrica cabdal a ca meva. Per a la meva iaia ha estat la seva companyia de les tardes. Quan a l'avi encara li funcionaven les cames i sortia a voltar, ella es quedava a casa acompanyada dels personatges d'"El cor de la ciutat". Quan ell ja no caminaven gaire, veien "La Riera" junts. Bé, la iaia la veia i ell es dedicava a assenyalar la tele i dir "La Riera"? Si s'hauria de dir els fills de puta del Maresme!". Quan ell es va morir, les dues vam començar a veure "Com si fos ahir". Ella per la companyia; jo, perquè, quan li trucava i no tenia res a explicar-li, podia preguntar-li pel capítol i allargar una mica més la conversa. Perquè n'està enganxada i, fins i tot ara, que és una de les orgulloses fundadores del club de canastra del casal d'avis, intenta reprogramar més tard la partida per poder veure el capítol sencer. Sincerament, amb 26 anys, no m'interessa gaire la tele. Com a mínim la tele en directe. Perquè no soc a casa mai a temps de veure el prime time. O el "Telenotícies". O la sèrie dels dilluns. Però, quan arribo a casa, sempre busco la telenovel·la en streaming. En part és perquè la miro en un tres i no res, perquè és fàcil de digerir i perquè puc usar les neurones que no involucro en el procés en una altra cosa. Però també perquè és un petit acte d'amor: per compartir alguna cosa amb la iaia, ens veiem o no. Un petit t'estimo, com quan ella va a la peixateria per mi o compra pinyons perquè sap que em posarà contenta. No sé. Ara, la iaia s'ha iniciat en el món de les plataformes i la cosa està canviant, però és bonic seure una estona juntes i comentar la jugada assegudes al sofà. Ma mare sempre recorda que un cop va sentir a la ràdio un senyor que explicava que ell preferia veure "Pretty Woman" a la tele, perquè el DVD no té l'encant dels anuncis. És una mica el mateix. No perquè adori la publicitat, sinó perquè és un moment fix del dia en què sé que, si ens veiem, podreu gaudir plegades.

"Com si fos ahir" o com dir "t'estimo" a la iaia

Mirar la telenovel·la de TV3 s'ha convertit en un petit acte d'amor cap a la meva àvia. Una manera de dir "t'estimo" encara que no ens veiem i de compartir una cosa juntes