L'agència de l'espionatge nord-americana es va fundar el 26 de juliol de 1947. Era l'inici de la guerra freda amb l'URSS, i el govern de Harry Truman es va voler dotar d'una organització semblant a l'MI6 britànic. Així van fundar la Central Intelligence Agency. La coneixem sobretot per les pel·lícules i sèries d'acció, perquè la seva feina no és mai pública. No s'explica pràcticament res de les seves operacions, fora de les sessions a porta tancada del Congrés nord-americà. Les activitats de la CIA són secretes (Reuters / Kevin Lamarque) Amb els anys, antics responsables han admès haver intervingut en eleccions d'altres països, sobretot quan podien arribar al govern partits comunistes. I van estar sota el focus mundial per les tàctiques extremes, tortura en molts casos, utilitzades després de l'11S, que van provocar una regulació més estricta. Quina importància té avui dia la feina de la CIA? Hem pogut parlar amb dos antics agents de l'espionatge nord-americà. Tracy Walder va treballar infiltrada en diverses operacions a l'Orient Mitjà. No ens pot dir on ni en quines missions, però sí que vol trencar el mite de la feina que fan els operatius de la CIA. "La nostra feina és molt més avorrida del que la gent es pensa. I no, no cometem assassinats, ni segrestem gent. La llei no ens ho permet. La nostra feina és aconseguir informació. I això es pot fer reclutant persones, interceptant comunicacions o a través de videovigilància." La informació que recullen serveix al govern per prendre decisions. La guerra d'Ucraïna Un exemple clar és el d'Ucraïna. Setmanes abans de l'inici de la guerra, el secretari d'Estat, Antony Blinken, va aparèixer davant l'ONU per advertir del que Rússia estava a punt de fer. Va acabar passant gairebé tot de manera exacta. La feina dels serveis secrets va ser eficaç en aquest cas. La CIA va predir la guerra a Ucraïna (Reuters / Stringer) Marc Polymeropoulos va ser responsable de reclutar espies a l'Orient Mitjà. Ens explica que havia d'identificar càrrecs intermedis en governs de països enemics, reunir-s'hi i veure com els podia convèncer per espiar. "Alguns traeixen el seu país per ideals. D'altres perquè s'enemisten amb el governant de torn. I molts altres per diners." Assegura que, en l'era digital, un hacker no pot fer la feina d'un espia. "Necessites un ésser humà, algú que estigui al costat dels mandataris, que escolti les converses, que interpreti què volen dir. Això, un hacker no t'ho pot fer. Per això l'espionatge continua sent una eina bàsica." Durant aquests 75 anys de vida, Walder ens diu que l'evolució tecnològica ha estat molt gran, i la CIA és un element clau en la investigació de noves tècniques d'espionatge. I també recalca que, a nivell de gènere, l'agència ha fet un pas endavant, així com en diversitat multicultural. "Ja no són una colla de nois blancs d'universitat elitista. Hi ha de tot." Tant Polymeropoluos com Walder asseguren que les sèries i pel·lícules no representen gens bé la seva feina. "La nostra feina no es pot resumir en dues hores de film. Sobretot perquè hi ha moltíssimes hores d'avorriment en un pis franc fent tasques de vigilància. Això no ven. Després, sí, tenim moments de tensió i por, però són una petita part."   Els espies recomanen sèries i pel·lícules d'espies Per endinsar-nos en el món de l'espionatge recomanen la pel·licula "Zero Dark Thirty", sobre la captura de Bin Laden, perquè és molt acurada. També "The Spy Game", amb Brad Pitt. De sèries, ens fan dues propostes: la francesa "Le Bureau" i la israeliana "Tehran". I dos llibres: "Agents of innocence", de David Ignatius, i "Damascus Station", de David McCloskey. Walder remata: "'Homeland' està ben feta..., però no té cap semblança amb la realitat."