"Com vaig sortir del pou de la maternitat debutant com actriu a 'Això no és Suècia'"

Tornaria a aquells vespres freds a Vallvidrera, nits de teràpia amb les meves companyes, que ara són les meves amigues. Havia sentit a dir que als actors i a les actrius els pagaven per esperar, jo diria que a nosaltres ens pagaven per fer-nos amigues. Hi va haver moltes estones mortes, més hores d'espera que no pas de rodatge, però nosaltres li vam treure molt de suc. Però comencem pel principi.

No soc actriu però tinc un paper secundari a la sèrie d'"Això no és Suècia", la sèrie que dirigeix i protagonitza Aina Clotet. No paro de rebre WhatsApps de gent que m'ha vist preguntant que com és i que què hi faig (això vol dir que la gent l'està mirant, quina il·lusió!). Què faig jo a la sèrie? Doncs mira, la típica història d'una amiga em va reenviar una captura d'Instagram on es parlava d'un càsting on es buscaven mares reals que volguessin compartir pors i dubtes sobre la maternitat per una coproducció amb Suècia, i em va dir "et pega tant!". I m'hi vaig veure! Em trobava en un moment àlgid de la maternitat amb tres nens petits, una feina i poca conciliació. Vaig escriure un correu preguntant em van explicar que era un projecte d'Aina Clotet i Mar Coll. Cada vegada la cosa sonava millor. Vaig pensar que una sèrie podia ser el què necessitava per sortir del pou i sense pensar-ho ens hi vam apuntar al càsting amb una amiga meva. La prova era enviar un vídeo que em vaig gravar a casa mentre els meus fills miraven dibuixos. Vaig enviar la primera versió que vaig fer intentant semblar una mare intensa i simpàtica, i per sumar punts vaig adjuntar un currículum d'actriu on explicava que als 18 havia fet un curs de teatre a Nancy Tuñón (no els vaig dir que em van suspendre) i que als 22 havia fet un espectacle de La Fura. Per sort em van dir que no patís, que no calia experiència i menys de feia més de vint anys, uf!

Hi vaig pensar cada dia, "a veure si em truquen, no, segur que és molt difícil i s'ha presentat molta gent" em deia a mi mateixa per calmar-me… I un dia mentre tornava amb l'AVE de treballar a Madrid em va trucar la directora de càsting dient que havia passat la primera prova i que hi havia un segon càsting ja presencial. Quin subidón! Jo tenia molta feina però vaig moure totes les reunions per poder-hi anar. Us confesso que al càsting ho vaig donar tot, em van agradar tant l'Aina i la Mar que vaig voler que m'agafessin, ni que fos per fer de ficus. I em van agafar!!! I al final, en un gir de guió inesperat també van agafar a la filla de la meva amiga Ana, la Lia, la nena protagonista de la sèrie, que ho fa taaaan bé perquè ha heretat els gens de la seva mare. Sentia que tot això era una senyal de que les coses millorarien i que la meva època fosca estava a punt de canviar. Amb tot això em van preguntar si jo no tindria una parella amb ganes de sortir a la sèrie i no sé com vaig convèncer al meu home perquè també fes un vídeo i l'enviés. De vegades les coses surten bé i a ell també el van escollir. I això que el pobre és del ram de científic, més aviat tímid i la faràndula li queda lluny. Però espereu fins al capítol 4 per veure'l, ho borda!!

I així va arribar el primer i únic dia d'assaig on ens van explicar que seríem mares de teràpia, una part com més documental de la sèrie on sobretot es buscava realitat. Vam fer el primer "mercadillo d'anècdotes", una idea molt simpàtica on totes exposàvem les nostres històries i així ens les podíem intercanviar sense haver d'explicar les nostres mogudes maternals reals. Aquell dia encara no érem amigues, però vaig sortir d'allà sentint que allò prometia.

I així vam conèixer l'Elisenda Pascual, la terapeuta de la sèrie, que és terapeuta a la vida real i una de les persones més màgiques del planeta. Totes volíem que fos la nostra terapeuta però ens va dir que no podia ser, que ara ja érem amigues i que si volíem ens en recomanava una altra. D'entre les mares de teràpia hi havia actrius professionals com la Nausicaa Bonnín de qui crec que totes érem i som fans, la Lis famosíssima per haver sortit a "Rebelde Way" quan era adolescent o la Marta Bassols, una actriu espectacular i una persona interessantíssima i clar, el Marcel Borràs que era molt fort veure'l actuar al teu costat després de tantes vegades al teatre. Però les altres eren com jo, veníem de móns totalment diferents: la Laura una de les persones que més gràcia fa al món és ballarina, el Ninu, treballa com a assistent socials de presons, també hi havia una periodista de guerra que posa la pell de gallina quan t'explica la seva feina, una profe de l'ESCAC mega culta, una directora d'art, una mestre d'infantil que estimo com una germaneta… Ens vam intercanviar anècdotes sobre la maternitat i ens vam explicar la vida mentre menjàvem catering del rodatge i fumàvem encara que totes diguéssim que en realitat no fumàvem, que només fumàvem als rodatges. Els meus fills em veien sortir al vespre de casa i em deien: mama, avui també tens sèrie? I no entenien com me n'anava tan feliç a treballar! I quan tornava ja dormien, això sí que era un regal.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

El primer dia de gravació va ser èpic. Vam trigar molt a començar i jo vaig trencar el gel de la teràpia amb una escena que surt al segon capítol. Va ser molt emocionant i em va encantar la sensació d'actuar a partir d'unes sensacions conegudes (aix, si no m'haguessin suspès al meu primer curs d'interpretació)... Allò es convertiria en rutina. Ens citaven escalonats, passàvem per vestuari, sempre la mateixa roba perquè hi hagués racord i si feia molt fred i era molt tard ens donaven una mena de parxes de calor per no congelar-nos. Després perruqueria i maquillatge, bé maquillatge totes menys jo que deien que el meu personatge no havia d'anar maquillat perquè jo representava que estava fatal en un moment molt crític de la maternitat i que no em calia, lo meu era el rímel corregut de tot el dia. No sabeu el què vaig suplicar uns polvos d'aquests que fan màgia, al final hi ha un capítol que em van maquillar, gràcies a Deu, crec que va ser per pesada. I després torna a esperar i a posar-nos al dia, explicar-nos les vides, riure molt, tant que ens feien callar de vegades i l'Aina ens deia que no ens expliquéssim tantes coses i que millor que les guardéssim per a la teràpia. Però no ens podíem esperar!

Vam improvisar molt i vam repetir molt poc. Allò va sortir a raig. Vam agafar històries les unes de les altres i d'altres ens les proposaven l'Aina o la Mar. Ens felicitàvem després que una hagués fet la seva escena i ens donàvem ànims si a l'altra li tocava un tema especialment emotiu. Ens fèiem coaching mutu i crec que això va ser el millor. També vam plorar. Hi havia moments que ens emocionàvem de veritat.

Recordo que un dia li vam preguntar a la Nàusica si plorava de veritat o si plorava d'actriu perquè tot es barrejava molt i veient la sèrie crec que es nota. Crec que a totes ens va sentar molt bé anar a teràpia.

Tenim un xat amb totes les mares de teràpia (i alguna de l'AFA) que es diu Guapes of Terapia ANES, ens acabem d'escriure amb tot d'emojis de cors i de focs ara que s'ha acabat el primer capítol. Acabo de proposar a l'Aina i a la Mar una segona temporada on totes les mares de teràpia fan un viatge juntes. Totes hi estem d'acord. Oi que seria l'spin off perfecte? Em presentaré al càsting seguríssim.