"Cutrewood": els inicis a Los Angeles del director de fotografia català que ara té un Emmy

"Los Angeles és una ciutat de somnis trencats i això que es veu a les pel·lícules que tots els cambrers són actors o actrius és una realitat." Ho explica el director de fotografia català Pablo Diez, que va començar la seva carrera a Hollywood fent pel·lícules de sèrie B d'acció o thriller i que, el 2019, va guanyar un Emmy (els Oscars de la televisió) per la seva feina a la sèrie "Studio City", que distribueix Amazon Prime Video. 

En una entrevista al "Catalunya nit", Diez bateja amb el nom de "Cutrewood" aquesta part de la indústria que va brindar-li les primeres oportunitats i que li va permetre gravar amb actors a qui admirava als anys 80 i 90 com Danny Trejo, Dolph Lundgren, Mickey Rourke o Steven Seagal. Actors que, diu, "feia temps que no veia a les pel·lis, però que estan actius": 

"Tens una relació directa amb els estudis, perquè hi ha un negoci molt gran amb aquestes pel·lícules." 

I és que Diez assegura que la indústria del cinema en aquesta zona dels Estats Units és encara més gran del que pensava i "hi ha volum de feina de tota mena, de major i de menor qualitat": 

"El que més em va sorprendre és la quantitat de gent que s'hi podia dedicar i la quantitat de produccions que hi havia fent-se al dia. Hi ha molta gent que busca una nova vida dedicant-se al cinema i hi ha qui ho aconsegueix. Amb tot, no hi ha tant volum de feina per a la quantitat de gent que arriba cada dia. Aleshores, els productors espavilats busquen mà d'obra barata, tècnics i actors, que cobren molt poc o no cobren."

D'aquestes produccions low cost és d'on neix tota la sèrie B o sèrie Z americana que s'ha visionat a Espanya durant molts anys. 

Espanya, epicentre mundial de la ficció

Arran de la vaga de guionistes que es viu a Hollywood, on té dos projectes ajornats o congelats, Diez treballa ara entre Madrid i Barcelona. Ha participat en sèries espanyoles com "Sagrada família" o "Bienvenidos a Edén" i assegura que és un "molt bon moment" per a la indústria a l'Estat, un dels "epicentres mundials de la producció audiovisual": 

"Amb totes les plataformes que han vingut, més les que hi havia aquí, s'està produint moltíssim. Quan vaig arribar a Los Angeles veia rodatges a tot arreu i la gent caminava amb normalitat pels voltants perquè era típic. Un dia em vaig trobar Bruce Willis, que acabava de rodar i anava a fer un cafè, i ningú li deia res. Doncs a Madrid està passant el mateix."

En aquest sentit, assegura que --pel que fa a la ficció-- es treballa molt més a Madrid que a Barcelona, que sempre ha estat més l'escenari de la publicitat. De fet, diu que el nivell dels estudis que Netflix ha muntat a la capital espanyola és difícil de trobar a Los Angeles, més enllà de la gegant Paramount: 

"Amb el procés, la publicitat internacional va anar a Madrid i ara Barcelona s'està recuperant en aquest aspecte. Però a nivell ficció continua havent-hi una gran diferència." 

Pel que fa a la vaga de guionistes, Diez apunta que pot afavorir l'estat espanyol perquè --d'entrada-- s'hi rodarà més per la falta de continguts, però alerta que el que està passant a Hollywood segurament arribarà aquí:   

" S'ha de fer un canvi molt gran en la indústria perquè està canviant molt la finestra de visualització amb les plataformes. S'han de buscar noves fórmules perquè estigui content tant el que arrisca els diners com els treballadors que necessiten regular coses que fins ara no existien, com els drets d'autor dels escriptors en plataformes on no tens el control de les visualitzacions."

A més, Diez també creu que la intel·ligència artificial que ara afecta més els escriptors, afectarà tots els departaments tècnics de la indústria. 

El camí fins a l'Emmy

Un director de fotografia és el responsable de la imatge --tant artísticament com tècnicament, decidint des de la gamma de colors fins a la il·luminació o les càmeres que es faran servir-- d'una pel·lícula, sèrie, anunci, videoclip o qualsevol producte audiovisual. Una feina per la qual Diez es va sentir atret des de molt jove: 

"El meu pare treballava a TVE i, des de ben petit, em portava a les transmissions esportives. Ja sabia que em volia dedicar a la tele i el cine va arribar després."

Amb 17 anys, gravava batejos i casaments, els videoclips de les seves bandes de música i treballava com a reporter i càmera en televisions, també a TV3. Una experiència, diu, que el va ajudar a ser millor director de fotografia. I, set o vuit anys abans de marxar a Hollywood --on va anar sense feina (ni permís, perquè no sabia que feia falta), sense parlar anglès i sense conèixer ningú-- ja vivia de la seva feina com a director de fotografia, però bàsicament feia publicitat: 

"El primer dia quan em vaig despertar a Los Angeles em vaig adonar que no tenia cap pla. Però tenia clar que volia fer pel·lícules, explicar històries.  I, quan vaig baixar de l'avió, vaig pensar que tot estava preparat per rodar. A Hollywood hi ha tot el que hem vist a les pel·lícules: el 7eleven, la bugaderia, la benzinera..." 

I, després de molts anys vivint aquell ambient i de les seves primeres aventures amb la sèrie B, fa quatre anys va arribar-li l'Emmy. Primer, explica, va costar-li creure's la nominació, que va ser "una glopada d'aire" en època de pandèmia. I el dia de la gala d'entrega de premis estava treballant en una sèrie a Madrid: 

"Pel canvi horari, era divendres a les tres de la matinada. Estava sol al meu apartament --quan treballes arreu del món passes molts moments sol-- i em va trucar el director de la sèrie, Timothy Woodward Jr. , per dir-me que s'havia filtrat que guanyava. M'insistia, però no m'ho vaig creure. Una hora després, quan ja va sortir el resultat, no sabia com celebrar-ho." 

Recorda que va sortir al carrer, ple de gom a gom de gent de festa, i no sabia a qui explicar-li perquè la seva família estava dormint a Barcelona. Fins que va tornar-li a trucar Timothy Woodward Jr.: 

"Va ser un moment molt emocionant per als dos perquè és un dels directors amb qui més he treballat a Hollywood. Va ser una culminació de molts anys d'esforç." 

Molts anys d'esforç que, a més, li portaven una altra recompensa. I és que, als Estats Units, si guanyes un Oscar (cinema), un Emmy (televisió), un Grammy (música) o un Tony (teatre), et converteixes en una persona amb habilitats extraordinàries al país i et donen moltes més facilitats a l'hora d'aconseguir visats de feina o la targeta de residència permanent, la Green Card. Una oportunitat per continuar fent cine i sèries a Los Angeles, però també videoclips com els que va fer amb el cantant Bunbury per a la publicació dels seus dos discos durant la pandèmia. 

Què fa un director de fotografia? 

Un director de fotografia és una peça clau en qualsevol producte audiovisual, ja que està present durant la preproducció, el rodatge i la postproducció. Són els primers i els últims espectadors: 

"Estic molt a prop dels actors i actrius i em sento com el primer espectador. Si la càmera és en un lloc que no acaba de funcionar o la llum no reforça aquella interpretació, estem perdent la veritat del moment. La part més important per a mi és quan els actors assagen tot el que portes mesos preparant amb el departament d'art, els decoradors, el departament de vestuari... Tot ha estat teoria fins a aquest moment, quan has de decidir amb el director si funciona." 

"Soc l'últim espectador perquè controlo tot el procés de postproducció per veure que la imatge que hem rodat mantingui la consistència de color, de contrast, etc. que estàvem buscant. A més, fem la correcció de color per acabar tant tècnicament d'igualar tots els plans com per acabar de trobar aquesta emoció visual que estàvem buscant." 

Sobre el seu estil com a director de fotografia, Diez apunta que una de les coses per les quals va marxar a Hollywood era perquè li deien que tenia un estil molt americà. I és que, fa 10 anys, a la ficció espanyola no s'arriscava amb la fotografia com ara: 

"Era menys contrastada, menys fosca, molt plana, amb poc color. Jo vaig creure que tenia un estil més arriscat del que es feia aquí: m'agrada molt l'ús del color, per molt o per poc, un segell que ha estat constant a la meva carrera."