Finlàndia. De què parlem quan parlem de felicitat?

Els resultats de l'Índex Global de Felicitat del 2023 han tornat a posar Finlàndia en el lloc més alt de la classificació mundial. Ja portem sis anys seguits, i són resultats que es reben amb cert orgull, però diria que es tracta d'un orgull tímid, de quan saps que has guanyat en alguna cosa però no saps ben bé com t'ho has fet.

Si mirem quins són els factors subjectius i objectius que combinats donen una nota tan alta a la societat finlandesa, es poden entendre les raons, per descomptat. Renda per càpita, esperança de vida saludable, seguretat, confiança en les institucions, sensació de manca de corrupció, i d'altres.

En aquest text, però, em centraré en tres qüestions: la relació diària i contínua amb la natura, les condicions per a la conciliació, que van més enllà de marcs legals, i el fet de tenir una societat molt plana, amb una estratificació molt lleu i forca dissimulada.

La natura és de forma àmplia el lloc on fer esport, on anar a jugar. Als boscos, als parcs, a la riba dels milers de llacs o del mar Bàltic. Els finlandesos passegen molt i molt sovint. Quan fa bon dia (a deu graus sota zero o a vint-i-cinc graus) la gent surt a gaudir-ne sola, amb amics o acompanyada dels nens. Això es nota molt més quan arriba la primavera i ens trobem l'explosió de la natura (llebres en zel corrent pels carrers, els bedolls traient les fulles, les merles i els tords cantant a totes hores, llum i més llum), i després, a partir del juny, natura i vacances.

L'estiu no és llarg, però sí fonamental en la forma de mirar la vida. Tot sol començar després de Juhannus, Sant Joan, i les ciutats es buiden i moltíssima gent es passa entre dos i tres mesos vivint de forma més o menys continuada al camp. Aquest "al camp" vol dir en un mökki (cabanya finlandesa), que en molts casos té un bany exterior en una caseta al bosc, i l'aigua la treuen d'un pou. No és sempre així, també hi ha cases de camp luxoses, esclar, però la vida al mökki és lenta, rítmica i familiar.

El cas de la conciliació és, des de la meva experiència, extrem i molt gratificant. Treballem a l'oficina tant com volem i això vol dir que hi ha molta gent que no té cap problema per passar-se setmanes senceres treballant a casa, portant els nens a l'escola i anant-los a buscar sense cap mena de pressió laboral associada.

Més enllà de la seva posició a les empreses, és molt difícil trobar gent a l'oficina després de les cinc de la tarda. En molts casos, impossible després de les quatre. Per altra banda, si un dels teus fills està malalt, envies un missatge o truques i normalment (sempre, sempre, sempre en el meu cas) no hi ha cap problema per quedar-te a casa treballant a mig gas i cuidant el petit o la petita.

Segons el meu parer, les relacions socials no jeràrquiques de Finlàndia es construeixen des de dos vectors de comportament principals: el fet que en general està molt mal vist fer ostentació, i la voluntat positiva (que es podria interpretar com una qüestió d'educació amb un toc de pudor) de tractar igual a tothom, més enllà de les diferències, que, de vegades, són òbvies.

És molt complicat explicar el comportament d'un grup social tan ampli com el dels habitants de Finlàndia, però com a exemple diré que en les reunions de feina tothom calla quan algú parla. Sempre. I això s'aplica sense tenir en compte posicions ni qüestions d'edat.

La vida a Finlàndia es regeix pel pas del metrònom de les estacions, per la relació utilitària, d'oci i de memòria amb la natura, per les condicions materials normalment dignes, i pels hàbits del dia a dia. És difícil saber si amb tot això n'hi ha prou per donar la felicitat, però segur que allò que hem vist anomenat com "la infraestructura de la felicitat" pot ajudar que molts ciutadans sentin satisfacció amb les seves vides, i fins i tot alguns moments de felicitat continguda i prudent.