D'Escòcia a Saint-Martin-le-Beau: el nou mapa de la política catalana

Els mapes recents per orientar-se a la política catalana ja no serveixen. Aquest divendres, ERC recuperarà la presidència de la Generalitat, l'any en què el partit celebra el seu norantè aniversari. "Per primera vegada en el que portem de segle XXI, Catalunya tindrà un president independentista i d'esquerres", ha recordat Pere Aragonès fent la síntesi de les dues parets mestres de les sigles de Macià, de Companys, de Tarradellas. Els canvis, però, no s'expliquen només per aquest fet històric. Ha canviat el to perquè la crisi sanitària i social ho ha impregnat tot, inclosa la vida parlamentària. I a això cal afegir-hi que ningú té grans motius per l'èpica: els republicans governaran però no ho podran fer en solitari; el PSC es quedarà a l'oposició, tot i haver guanyat les eleccions del 14-F; i Junts haurà d'intentar fer-se un lloc des de la vicepresidència, plaça encara vacant. Per això, aquest dijous ha predominat la serenitat de les conviccions (cadascú les seves), la resignació de pacte i el compromís de cuidar les formes. "L'acord que avui formalitzem és diferent [respecte al de la legislatura anterior]. No aixeca les mateixes expectatives i aquesta pot ser la seva virtuositat i una nova oportunitat, i acabem anant de menys a més", admet Albert Batet. Retorn al referèndum Els punts de referència s'han mogut. El focus tornar a estar sobre Escòcia. "Vull fer com Escòcia i m'agradaria que l'Estat espanyol sabés fer com el Regne Unit el 2014", avança Aragonès. La via escocesa és la via del pacte i de la negociació, la que defensen els republicans en relació amb Madrid. De portes endins, la via escocesa és també una picada d'ullet als comuns, que sempre han rebutjat la unilateralitat i han apostat per un referèndum acordat. Qui no se sumarà a aquest camí són els socialistes: "Sap que no passarà", avisa Salvador Illa davant del compromís del futur president de "culminar la independència". El cap de files socialista no mira a Downing Street, sinó a Saint-Martin-le-Beau. D'allà, de l'exili francès, és d'on va tornar el president Josep Tarradellas el 1977. Pere Aragonès encara no havia nascut. "Jo no soc nacionalista ni espanyol ni català. Si em vol posar una etiqueta, posi'm la de tarradellista, i ens uneix al seu partit i al meu", diu Illa a Aragonès. Tarradellas, l'home que va custodiar durant anys en una caixa de plom en un banc el cor de Macià, el fundador d'ERC. Una apel·lació del cap de l'oposició al catalanisme, fet impensable amb qui ocupava el càrrec durant l'anterior mandat, Inés Arrimadas, de Ciutadans, partit que no venia d'aquesta tradició. Els canvis de fons són evidents, tot i que no cal perdre de vista que, en allò essencial, ningú s'ha mogut d'on era. Els mapes d'abans ja no serveixen, però les brúixoles sí.

D'Escòcia a Saint-Martin-le-Beau: el nou mapa de la política catalana

La primera sessió del debat d'investidura de Pere Aragonès evidencia un canvi de to i de referents de cara a la nova legislatura