Havíem entrat a l'Hospital Clínic feia una setmana. Ara, només set dies després, aquest hospital respira més bé, com tots els altres, perquè el confinament humà fa de mur per on encara s'escola la Covid-19, però li costa més. Ara bé, a les nostres residències, a casa de la gent gran, on per les raons que siguin, viuen en comunitat les franges més vulnerables de la vida, el coronavirus s'hi ha instal·lat amb una ràbia ferotge.   Baixàvem cap a Valls amb en José Antonio Muñoz, en Domènec Subirà i l'Albert Mercadé, per conèixer la realitat de tres centres on la sort d'aquesta dissort ha jugat amb el destí i la vida de moltes persones de maneres ben diferents. La Fundació Vilaniu gestiona a la capital de l'Alt Camp dues residències, una ben bé a la vora del casc antic, i l'altra, a nou minuts de passeig carrers amunt. Aquest dimecres, vigília de Sant Jordi, a Valls només se senten els ocells. De fet, fa sis setmanes que els ocells se senten més a tot arreu. O potser ara els escoltem perquè vivim escoltant-nos els cossos i el batec de les absències.   A les residències, les absències i els silencis són més presents que als hospitals on les màquines, els quiròfans, les UCIs, les camilles, l'anar i venir d'entrades i sortides, fan visible la provisionalitat. Les residències són cases, són llars, són espais de convivència permanent entre les persones que hi viuen i les persones que les atenen.   Truquem al timbre i la Susanna ens rep a la recepció on un llarg passadís mut indica el confinament. Crida a la Natàlia Rovira per megafonia, la directora de la Residència Alt Camp. Entrem a la biblioteca, on hi ha dues caixes plenes d'EPIs i mascaretes. Ara no els falta material. És una residència gran...      - No, no podreu veure cap dels residents. Són uns 90. Estan aïllats cadascú a la seva habitació. Hem detectat un positiu al centre sociosanitari que tenim a la tercera planta i s'han aplicat tots els protocols. Darrere la mascareta i el seu cos menut i serè, uns ulls inquiets, esgotats, que saben generar la calma. També conversem amb l'Eli i la Dolors, infermera i animadora del centre, que m'expliquen que la residència en confinament no és la casa en què cada dia intenten convertir aquells espais que ara estan en silenci.   Ni pel·lícules, ni jocs, ni menjars en un menjador que fa olor de net, perquè fa dies que no s'hi viu. Espais morts per protegir la vida. Però la megafonia crida tothom a berenar igualment, perquè des de les habitacions recordin el pas de les hores, més lentes ara, per tothom. Molts dels residents són persones amb grans dependències i amb deteriorament cognitiu. No entenen què passa amb la Covid-19, només entenen que no els deixen sortir de l'habitació, que han d'esmorzar, dinar, berenar i sopar a dins, que no poden fer activitats i tampoc rebre visites. I ara les comunicacions amb l'exterior són molt limitades. És una residència tipus A: en situació de positius, com és el cas, té espai i condicions mèdiques per convertir-se en dues: una de Covid-19 i l'altra neta. Espai ja habilitat, amb tot previst per si s'hagués d'activar el protocol d'aïllament amb tractament clínic. Podrien aïllar immediatament fins a 9 residents si el Departament de Salut decidís mantenir-los al centre.  Coordinació amb l'assistència primària? Tota, entre els equips de fora i els que tenen integrats en el personal de la residència. La Natàlia Rovira ens presenta l'Ariadna Mercadé, una noia que no deu tenir trenta anys, que també té els ulls cansats darrere la mascareta. Treballava en un centre de dia fins que el confinament el va tancar. Ara dirigeix la residència Montserrat Cuadrada, al bellmig de Valls, una casa antiga. Hi anem.   Aquesta és una residència tipus B: no tindria condicions d'assumir persones afectades per Covid-19 i persones que no ho estan, com passa a la Residència Alt Camp. No es pot sectoritzar. Afortunadament, aquí, han fet PCRs a tothom. No hi ha cap positiu. I per això, no passarem del llindar de la porta. Com si festegéssim a través d'una reixa, ens trobem amb la M. Teresa i la Delfina, tenen 90 i 74 anys. Cadascuna m'explica la seva vida i amb un somriure de serenitat, els nervis que passen pels que estan a fora lluitant contra el virus. Exactament el contrari del que suposem des de fora. Cap rastre de por, ni angoixa. És la serenitat de qui espera aprofitant el que pot viure encara. La Delfina atresora amb la mà un àlbum de fotografies de la seva vida, per recuperar els records que de tant en tant s'enfilen per les parets d'aquella sala. Han fet roses i punts per Sant Jordi i me'ls donen. Aquesta serà la meva rosa de Sant Jordi, aquest estrany 2020, i me l'haurà donat la M. Teresa estirant el braç sense tocar-me a través de la reixa.  Al fons de la sala, el Marcel espera la trucada de la seva germana. Finalment truca i mira a la pantalla. La veu. I somriu. No et posaran música, avui? Els tangos del Gardel? ...Et trucaré demà. El Marcel recorda emocionat les lletres dels tangos i cantem. Aquells instants que vius i que saps que reviuràs quan pensis en com allarguem la mà a qualsevol cosa per fugir de la solitud.   A la residència Montserrat Cuadrada, les comunicacions amb les famílies són fluïdes, perquè no hi ha aïllament, comparteixen espais, però no poden sortir a passeig pel casc antic que tenen tan a prop! Aquí que no entri el bitxo aquest..., diu la M. Teresa. Saben que ha entrat molt a prop d'allà, a la residència Ballús, intervinguda per encàrrec del Departament de Salut, per la Fundació Vilaniu. Aquí sí, la Covid-19 s'hi va instal·lar de seguida i va fer una vintena de morts i va infectar gairebé totes les persones que hi viuen. En parlem amb la Cristina Ardanuy i la Natàlia Aguilera, la metgessa, que van ser l'equip d'intervenció. D'un dia per l'altre, a viure en un hospital i a intentar controlar el que era ja una tragèdia.   Canviar de dalt a baix organització, equip, protocols, des de la neteja fins a la cuina i l'assistència gerontològica. Tothom o contaminat o a casa. Per què la Residència Ballús i no les vostres? S'encongeixen d'espatlles. No volen malparlar del que no s'ha fet bé. Només del que s'ha tirat endavant. I és la supervivència dels qui hi viuen. Ara serà l'Ariadna Mercadé qui dirigeixi la residència Ballús, on tothom és positiu de Covid-19 fins que acabi la intervenció. Quan? No s'ho plantegen.  A les residències catalanes, públiques i privades, ara totes, controlades pel Departament de Salut, hi viuen més de 64.000 persones. La Covid-19 se n'ha endut més de 2.500. Però t'adones, com ens va passar al Clínic, que les professionals, pràcticament tot dones a les residències, no volen parlar dels perquès del que ha passat.  No tenen temps. I el poc que tenen, el maldormen a casa, les que tenen sort, o a l'hotel Fèlix, que les acull mentre duri el malson.