Quan entres en un hospital en plena pandèmia de la Covid-19 sents que aquesta malaltia no és un malson que repetim trufat amb xifres per fer la informació diària. La malaltia són envans que han caigut, envans professionals, físics, científics, de dedicació. Siguem-ne conscients: al nostre sistema de salut, i als nostres hospitals al capdavant, han caigut tots els envans. I fer quilòmetres dins de l'estructura laberíntica d'aquest hospital centenari és adonar-se de la capacitat que han tingut els professionals del nostre sistema de salut per agafar pel coll un virus desconegut i sotmetre'l, amb un respecte extrem. I no, no el coneixen del tot, i amb humilitat, ho assumeixen. I no, no el tenen del tot collat. I no, no es confien. Senzillament, viuen el minut següent, que és com hauríem de viure també nosaltres aquestes setmanes, aquest mes llarg, de confinament. El minut següent. (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) La María Jesús, a qui entrevistem davant dels quiròfans que desinfecta, ens diu: "Aquí dins, faig la meva feina. No hi penso en el Covid. És quan arribo a casa, que sento les notícies i m'angoixo."   Li sona el mòbil i, no ho dubta, contesta. No deixem de gravar. L'hem buscada per tot l'hospital i necessitàvem parlar amb ella abans de marxar. El personal de neteja és vital per la supervivència de totes les persones que treballen i que són ateses a l'hospital. La María Jesús dona indicacions perquè els contenidors de deixalles contaminades estiguin localitzats: són els negres, m'aclareix el doctor Trilla. Els infectats amb residus que s'han d'eliminar i no es poden barrejar amb els nets. A terra, quan passem d'una banda a l'altra, indicacions visibles: zona neta, zones lliures de Covid-19. (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) Caminem per passadissos laberíntics guiats per professionals que s'han après fa poc els camins. El Clínic de fa un mes no té res a veure amb el que és ara. Els espais han mutat com el virus, s'han adaptat a mesura que ell intentava governar-los. Entrem a una de les unitats de cures intensives habilitades per atendre malalts de Covid. Abans era consultes externes de Dermatologia. El coordinador de l'Àrea de Vigilància Intensiva, Pedro Castro, ens condueix per un laberint impossible: és la cura extrema perquè no coincidim amb cap malalt. No ho buscàvem. No hem vingut a treure rendiment del dolor d'aquesta solitud cruel amb què ha castigat el virus qui el pateix i les famílies, absents. Només uniformes, caretes, viseres de plàstic, ulleres i les actituds que hi ha al darrere: diligència, atenció, ritme, distància. (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) L'Alba, una de les infermeres que controla aquesta unitat d'UCI, té els ulls clavats al monitor on vigila les constants vitals dels seus dos pacients. Cadascú en té dos. Ens explica que no es pot badar perquè són malalts fràgils, imprevisibles, de cop i volta, empitjoren. El cap de Malalties Tropicals, José Muñoz, ja ens havia advertit d'aquest comportament capriciós del virus: "Saps què? Acabem abans preguntem-nos què no fa, el Covid-19". (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) El coronavirus es belluga, però els professionals, també. Estan tensionats els equips directius? El director mèdic del Clínic, el doctor Antoni Castells, no amaga que preferiria dues setmanes més de confinament total, per descongestionar tot el sistema, però s'adapten al que hi ha, com han fet durant aquest mes de feina inacabable. Antoni Trilla elogia la determinació de la direcció per transformar l'hospital. I com passa sempre amb la gent humil, Antoni Castells replica: "La feina ha estat endreçar i prioritzar entre les iniciatives de més de 4.000 professionals que s'han lliurat en cos i cervell a aquest repte." Intueixo que aquesta afirmació és extrapolable a la gran majoria de residències, CAP, centres sociosanitaris i als altres hospitals del país, públics o privats, perquè si no, no haurien aconseguit que, aquesta tarda de dimarts, ens facin un racó enmig de la voràgine per entrevistar-los. Hi hauria malalts als passadissos i sentiríem gemecs i gent corrent pels passadissos... i no, això no passa. (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) Hi ha tensió, però és la tensió silenciosa del respecte i la solitud. I aquest silenci que diu que el coronavirus no els està dominant, que no els governa. Això sí, s'ha presentat sense avisar, ha entrat per la porta, ha envaït tots els espais, sense miraments, i un cop a dins, l'han atès, l'han respectat, l'han fulminat sempre que han pogut, però no li han dit adeu encara. Conviuen amb ell.   És el silenci del que ens és desconegut, i ens interroga, ens sacseja, ens transforma i ens posa a prova. Això ha fet el Covid-19 amb totes i cadascuna de les persones que entrevistem. Han convertit una sala de diàlisi en una sala d'hospitalització de malalts crònics renals que pateixen Covid. Impossible? Ho semblava. Però l'equip del doctor Manel Vera ho va fer en 24 hores. (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) Han creat equips de vigilància comunitària per vetllar-se entre elles i ells mentre treballen? Sí, de manera natural, es protegeixen, s'alerten, es vigilen, diu la directora d'Infermeria, Gemma Martínez. Han trobat material per equipar UCI improvisades a tots els racons de l'hospital? Sí, màquines i equips de sota les pedres. I tot això com? Planificat? Pensat? Dissenyat amb power point? Amb assessorament extern? No. Tot això ho han aconseguit combinant l'emergència, la intel·ligència, la capacitat, el compromís i la vocació. Improvisant futur immediat i salvant a cada gest una persona. I nosaltres a fora, fent-ne anàlisis, com si allà dins, en aquest hospital, i en tants d'altres, tinguessin temps de fer plans per entomar la crisi. (Foto: Francisco Àvia - Hospital Clínic) Els contenidors negres de residus contaminats de Covid han de desaparèixer. I tothom està fent l'impossible per aconseguir-ho. Però nosaltres sortim d'allà, en José Antonio Rodríguez, la Sílvia Comet i jo, asimptomàtics, creuant els dits, perquè com nosaltres, moltes persones circulen al nostre voltant, i potser no ho saben, però el Covid-19 els ronda. No ens despistem. Mascaretes, mans netes, distància. No els ho posem més difícil. Els seus somriures també tenen límits.